(Catalunya, 1980 – 1991)
Obra de Joan Coromines. Extens inventari lexicogràfic elaborat amb aportacions d’alguns dels seus deixebles o col·laboradors, com Joseph Gulsoy i Max Cahner.
Concebut com un diccionari crític, etimològic, històric i comparatiu, complementa els reculls lexicals anteriors, sobretot amb l’aportació de nous significats i la discussió d’etimologies dubtoses sostingudes per altres autoritats, tot complementat per la rúbrica personal i les opinions del seu autor.
(Catalunya, 1910)
Nom amb què és coneix l’obra Diccionari de la llengua catalana amb la correspondència castellana, en tres volums, publicat per l’Editorial Salvat.
Parteix del diccionari Labèrnia i, a part del lèxic, inclou biografies de figures catalanes.
Reeditat i millorat en quatre volums (1929-37), hi foren afegits els aspectes rellevants de la geografia catalana i fou depurat d’acord amb la llengua literària i normativa.
N’aparegué un abreujament, en un sol volum, el 1938.
(Catalunya, 1982)
Diccionari. Establert a partir dels treballs lexicogràfics de l’“Enciclopèdia Catalana” i repetidament reimprés per aquesta empresa editorial, amb ampliacions i actualitzacions.
Constitueix el més extens repertori de la llengua catalana publicat i fins a l’edició del nou diccionari dit de l’Institut, ha estat la base gairebé indiscutible en la fixació de la llengua moderna, amb aportacions de tots els camps de l’ús de la llengua, la ciència i el coneixement.
(Catalunya, 1932)
Diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans.
Continuador del redactat per Pompeu Fabra -que el 1932, en el moment de la publicació, ja hi reconeixia un caràcter provisional-, el primer editat oficialment amb el nom de l’IEC i elaborat directament i exclusivament per aquest organisme acadèmic.
La redacció, un dels objectius fundacionals de l’IEC, repetidament posposada ja des de l’inici, primer per causes de necessitat i després per motius polítics, fou possible gràcies a la dotació oficial rebuda per l’IEC i a la formació d’un vast equip de col·laboradors de totes les especialitats, sota el guiatge de la Secció Filològica de l’IEC i la coordinació lexicogràfica de T. Cabré.
Si bé la DLC té caràcter normatiu, es presenta com una obra oberta a revisió i ampliacions.
(Països Catalans, 1926 – 1962)
Inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals, antigues i modernes, i amb indicació de les àrees geogràfiques i equivalència de cada mot en castellà.
Promogut per Antoni M. Alcover, que l’inicià amb la Lletra de convit (1901). Aquest formà després una decisiva xarxa de col·laboradors a totes les comarques, els quals aportaren un material abundant, que ell ordenà, destrià i interpretà, juntament amb el seu deixeble Francesc de B. Moll, que s’hi incorporà el 1920, i amb la col·laboració de Manuel Sanchis i Guarner i posteriorment d’Aina Moll i Marquès.
Consta de deu volums, apareguts entre 1926 i 1962, i, a causa del seu vastíssim repertori i de la profusió de camps i matèries que hi són tractats, és considerat un dels millors repertoris de lèxic de les llengües romàniques.
(Barcelona, maig 1886 – 31 octubre 1967)
Periodista i lexicògraf. Fou col·laborador d’Antoni Griera en l’Obra de l’Acció Social Popular.
Redactor en cap de “Catalunya Social” (1922-36) i membre fundador del diari “El Matí”. Signà sovint amb pseudònim (Bellesguard, Maria Bonsoms).
Defensà la doctrina social de l’Església a Lleó XIII i la qüestió social i publicà també una traducció de Don Quijote, el Nou diccionari castellà-català i el Nou diccionari català-castellà (tercera edició 1931).
(Gràcia, Barcelona, 20 febrer 1868 – Prada, Conflent, 25 desembre 1948)
Gramàtic i lexicògraf. Enginyer industrial i catedràtic de química a Bilbao, es va dedicar des de jove a l’estudi de les llengües romàniques, especialment el català. Des del focus literari i intel·lectual de “L’Avenç”, va impulsar la reforma ortogràfica de la llengua catalana i va crear les bases per a fixar-ne una sistematització literària i d’ús.
Autor d’un Ensayo de gramática del catalán moderno (1891), del Tractat d’ortografia catalana (1904) i de la Gramática de la lengua catalana (1912), clara descripció de la realitat literària i dels usos de la llengua. Sota l’impuls d’Enric Prat de la Riba, arran de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, va ingressar a la Secció Filològica (1911), des d’on va dirigir la redacció de les Normes ortogràfiques (1913) i del Diccionari ortogràfic (1917), precedents de la seva obra posterior.
Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l’ànima. (Pompeu Fabra)
El 1918 publicà la Gramàtica catalana, considerada des d’aleshores normativa. El 1932, amb el mecenatge de Francesc Cambó, edità l’obra de més abast i projecció de totes les que elaborà, el Diccionari general de la llengua catalana -sòlid canemàs del projectat Diccionari de l’Institut-, reconegut com a normatiu durant més de seixanta anys. Professor a la Universitat de Barcelona, va publicar també assaigs de lingüística catalana.
No podem abandonar mai la tasca ni l’esperança (Pompeu Fabra i Poch, abril de 1947)
Les seves Converses filològiques, aparegudes originalment en forma d’articles de divulgació lingüística a la premsa, foren publicades pòstumament entre 1954 i 1956 i reeditades en part modernament, com també la Gramàtica catalana de 1946 (ed. 1956).
Va morir a l’exili. La seva autoritat és unànimement reconeguda i perpetuada amb homenatges i el nom de la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona.
(Sabadell, Vallès Occidental, 10 agost 1750 – Barcelona, 11 novembre 1824)
Filòsof, teòleg i lexicògraf. Fou catedràtic de filosofia, director (1784) del seminari de Barcelona i bibliotecari de la biblioteca episcopal. Després fou canonge a la seu de Tarragona (1785) i hi fundà, amb el bisbe Francesc Armanyà, la Societat Econòmica d’Amics del País. El 1803 fou nomenat bisbe in partibus de Palmira i confessor de Carles IV de Borbó. Acusat d’afrancesat i perseguit per Ferran VII de Borbó, pogué tornar a Barcelona el 1814.
Va escriure obres de teologia i filosofia, algunes de les quals foren posades a l’índex de llibres prohibits: Historia eclesiástica (12 volums), Observaciones pacíficas sobre la potestad eclesiástica; Deberes del cristiano en tiempos de revolución hacia la potestad pública. Treballà en un diccionari català-castellà-llatí que s’edità el 1803-05.
Cal considerar-lo un il·lustrat, deixeble del bisbe Josep Climent, i figura de la pre-renaixença.
Dades dels Països Catalans 