Arxiu d'etiquetes: juristes

Valls i Taberner, Ferran

6 Respostes

(Barcelona, 31 març 1888 – 1 octubre 1942)

Jurista i historiador. Fill d’Isidre Valls i Pallerola, i germà de Josep. L’any 1914 ingressà al Cos d’Arxivers i Bibliotecaris, i més tard esdevingué oficial de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i director de Museu Arqueològic Provincial de Tarragona (1922-28).

Fou catedràtic d’història d’Espanya a Múrcia i professor de la càtedra lliure d’història de Catalunya de l’Institut d’Estudis Catalans. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Políticament s’adherí a la Lliga Regionalista de Catalunya i el 1921 fou elegit diputat provincial per districte de Manresa–Berga.

Fou un continuador del gran corrent de projecció històrica del dret català, notablement desenvolupat durant el primer terç del segle XX. Orientà la seva activitat cap a l’estudi de les institucions de l’època comtal i de les antigues fonts del dret català (Usatges, Consolat de Mar, etc).

Entre les seves nombroses monografies són remarcables: Els orígens del comtat de Pallars i de Ribagorça (1918), Privilegis i ordinacions de les valls pirinenques (3 volums, 1915, 1917, 1920), Figures de l’època comtal catalana, El tractat “De regimine principum” de l’infant Fra Pere d’Aragó, Notes sobre el Consolat de Mar, Notes per a la història de la família comtal de Barcelona (1923), La tradició de la nostra cultura (1924), Les col·leccions canòniques a Catalunya durant l’època comtal (1925), Els estudis d’història de la legislació catalana (1925), El problema de la formació dels Usatges de Barcelona (1925), Les fonts documentals dels costums de Lleida (1926), Usatges i costums de Girona (1927), Franqueses i usances de la ciutat d’Urgell (1927), Les doctrines polítiques en la Catalunya medieval (1927), La Societat de les Nacions i les idees de comunitat internacionals en els antics autors catalans (1927), Relacions familiars i polítiques entre Jaume el Conqueridor i Alfons el Savi, Sant Ramon de Penyafort, etc.

Moltes d’aquestes monografies foren aplegades a Obras selectas de Fernando Valls Taberner, publicades conjuntament a Madrid i Barcelona.

També va publicar Història de Catalunya (4 volums, 1926-28) i, en col·laboració amb Ferran Soldevila, un manual d’Història de Catalunya (1922-23), de caràcter docent, en 2 volums. Publicà així mateix l’important text del Llibre del Consolat de Mar.

El 1937 va passar-se al bàndol del general Franco, al qual va representar en diverses activitats propagandístiques a Iberoamèrica.

Fou el pare de l’empresari Fèlix Valls-Taberner i Arnó.

Trias de Bes i Giró, Josep Maria

3 Respostes

(Barcelona, 5 novembre 1890 – 10 agost 1965)

Jurista i polític. Fill de Joan de Déu Trias i Giró, i germà de Lluís, Joan de Déu i Frederic. El 1916 guanyà les oposicions a la càtedra de dret internacional de la Universitat de Barcelona.

Afiliat a la Lliga Regionalista, fou elegit diputat a corts per la Seu d’Urgell (1918), i més endavant pel districte de Granollers-Barcelona (1923). L’any 1925 fou detingut pel govern dictatorial de Primo de Rivera.

Va ésser nomenat membre associat de l’Institut de Droit International, a Estocolm (1928), i professor de l’Acadèmia de Dret de l’Haia (1930). Diputat de la Lliga al primer Parlament català (1932) i a les corts (1933 i 1936), fou assessor del ministeri d’afers exteriors del govern del general Franco des dels primers mesos de la guerra civil.

Col·laborador del “Répertoire de Droit International”, és autor de nombroses obres de la seva especialitat: La adquisición de la nacionalidad y admisión de extranjeros (1913), Estudios de derecho internacional privado (1921), Le droit international privé de l’Espagne (1928), etc.

Sartine, Antoni Gabriel

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 juliol 1729 – Tarragona, 7 setembre 1801)

(o Sartines) Magistrat i polític. Fill d’Antoni Sartine, comte d’Albi, que fou intendent general de Catalunya (1727-44). Uns estudis de dret a París el portaren a exercir diversos càrrecs a la magistratura francesa: fou, successivament, conseller de Châtelet, lloctinent criminal, lloctinent general de policia (1759) i conseller d’estat.

La seva administració fou remarcable en millores urbanístiques i socials. Adquirí fama d’integritat i liberalisme, especialment quan s’encarregà de la direcció general de llibreria. Ministre de marina (1774-80), reorganitzà la flota francesa per a la guerra amb Anglaterra.

La revolució del 1789 el féu emigrar a Barcelona, però no interrompé la seva activitat política. Retirat a Tarragona (v 1797), pertangué al cercle il·lustrat de l’arquebisbe Francesc Armanyà.

Romaní i Puigdengolas, Francesc

2 Respostes

(Capellades, Anoia, 7 març 1831 – Barcelona, 17 desembre 1912)

Jurisconsult i polític. Germà de Ramon.

Es distingí en la defensa del dret català i en la reivindicació de la personalitat nacional catalana dins el marc d’una organització plurinacional a l’estil de la confederació catalano-aragonesa.

Fou dels pocs catòlics que, en organitzar-se oficialment el partit republicà federal (1868), s’avingué a col·laborar-hi. Després de la Restauració, coincidí amb posicions del catalanisme més conservador. Fou diputat provincial i a corts.

Redactà la memòria que l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre elevà al govern amb motiu de la llei de redempció de censos i prestacions emfitèutiques.

Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres (1884), presidí els Jocs Florals de Barcelona (1898) i la comissió codificadora del dret civil català (1899).

Fundà la revista “La España Regional” (1884-93) i, entre altres obres, publicà El federalismo en España (1869) i Antigüedad del regionalismo español (1890).

Roca i Sastre, Ramon Maria

2 Respostes

(Tàrrega, Urgell, 1 gener 1899 – Barcelona, 27 desembre 1979)

Jurista. Estudià i es llicencià a Barcelona el 1921. S’especialitzà en dret registral immobiliari i en dret successori, especialment dins el dret català. Va redactar la part de successions de la Compilació de dret civil especial de Catalunya aprovada el 1960, i va revisar tot aquest text legal.

Fou magistrat del Tribunal de Cassació de Catalunya. Pertanyé a la carrera judicial i al cos de registradors de la propietat i fou notari de Barcelona. El 1972 fou investit doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona.

Escriví més de 200 treballs de caràcter jurídic, entre els quals destaca el tractat Derecho hipotecario (4 volums, 1968).

Ha estat president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i president honorari del Segon Congrés Jurídic Català.

Fou el pare de Josep i de Lluís Roca-Sastre i Moncunill.

Pons i Guri, Josep Maria

2 Respostes

(Arenys de Mar, Maresme, 16 juny 1909 – 23 desembre 2005)

Jurista i historiador. Doctor en dret i especialista en arxivística, història del dret i del règim feudosenyorial. Fou alcalde d’Arenys de Mar i diputat provincial. Funda i dirigí (des del 1934) l’Arxiu Històric i el Museu Fidel Fita, d’Arenys, i les “Circulars” publicades per aquest Museu.

Actiu participant en congressos d’història i arxivística, ha publicat Ordinacions i capítols del vescomtat de Cabrera (1935), Noticia de artistas arenyenses del siglo XVIII (1946), Constitucions i altres drets de Catalunya (1952), Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV (1965), Llibre de la Universitat de la Vila de Blanes (1969), La successió de Guillem Umbert de Brasella (1974), Entre l’emfiteusi i el feudalisme (1982) i Actas de las Cortes Generales de la Corona de Aragón de 1362-63 (1982).

Pella i Forgas, Josep

8 Respostes

(Begur, Baix Empordà, 11 febrer 1852 – Barcelona, 9 octubre 1918)

Historiador, jurista i polític. Germà de Pere. Fou un dels fundadors de la societat catalanista La Jove Catalunya (1870) i un dels redactors del Memorial de Greuges presentat a Alfons XII de Borbó (1885).

Erudit de la Renaixença, fundà el periòdic “La Gramalla” (1870), i fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.

El 1901 fou elegit entre els regionalistes a les eleccions municipals i el 1906 fou elegit president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. Intercedí per l’ensenyament del català i de la història catalana a les escoles subvencionades pel municipi, i fou un dels que iniciaren els estudis històrico-científics elaborats amb una crítica depurada.

Entre les seves nombroses obres es destaquen una història comarcal, Historia del Ampurdán (1883), i importants estudis referents a la història de les institucions catalanes, sovint en col·laboració amb Josep Coroleu, com Les Corts Catalanes (1876) i Los fueros de Cataluña (1916-19) en 4 volums.

Fou el pare de l’advocat Ramon Pella i Tort.

Noguera i de Guzman, Raimon

Deixa un comentari

(Barcelona, 9 gener 1897 – 20 maig 1990)

Jurista. Llicenciat en dret a Barcelona el 1917, notari des del 1922, exercí a Barcelona des del 1935 fins a la seva jubilació el 1972. Tingué una participació destacada en la reforma de la Llei hipotecària (1944), en la Llei de redempció de censos (1945), en el decret sobre conservació de l’arxiu històric al Col·legi de Notaris (1945) i en la Llei de fundacions privades de Catalunya (1982). Fou arxiver i degà del Col·legi de Notaris de Catalunya.

Destaca la seva feina d’ordenació i investigació històrica dels arxius notarials catalans, especialment el de Barcelona, i publicà, entre altres obres, Privilegis i ordenances dels notaris de Barcelona, Els notaris de Barcelona al segle XVIII, La doble redacció dels antics documents notarials a Catalunya i De l’emfiteusi a l’emfiteusi.

Fou membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i de l’Institut d’Estudis Catalans. L’any 1948 funda la revista “Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols” i l’any 1976 creà la Fundació Noguera, dedicada a la preservació dels fons notarials antics.

En la seva joventut fou un assidu de la Penya Gran de l’Ateneu presidida per Joaquim Borralleras fins a la guerra civil, i s’hi relacionà amb destacats intel·lectuals. Fou el promotor i assessor jurídic de moltes institucions i fundacions culturals, com per exemple el Museu Picasso de Barcelona i les fundacions Joan Miró i Pau Casals. President de la Fundació Ynglada-Guillot en la dècada de 1960, i membre del patronat de la Fundació Biblioteca Josep Pla, fins a la seva mort.

Rebé la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1972), el Premi Ocell Solar de la Fundació Miró (1988) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1988). El seu fons documental personal es troba dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. L’any 2000 la Fundació Noguera rebé la Creu de Sant Jordi.

Enllaç web: Fundació Noguera

Maspons i Anglasell, Francesc de Paula

4 Respostes

(Barcelona, 22 juliol 1872 – Bigues, Vallès Oriental, 26 gener 1966)

Jurista i polític. Es dedicà a l’estudi del dret civil català i fou director de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat, on dirigia i publicava el Costumari Català. President de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona durant sis anys, representà la Generalitat de Catalunya al Congrés de Nacionalitats Minoritàries de Ginebra (1931). Del 1927 al 1931 presidí el Centre Excursionista de Catalunya.

Té publicats molts treballs de caràcter jurídic, històric i econòmico-social. Obres seves són Qüestions civils estudiades segons nostre dret per Lluís de Peguera (1913), Col·lecció documentada de les sentències del tribunal suprem referides a Catalunya (1926-27), El testament parroquial (1927), Les minories nacionals i la Societat de nacions (1929), Tornant de Ginebra (1929), Estatut interior de Catalunya. Vot particular (1932), L’aplicació de l’Estatut de Catalunya (1932), La Generalitat de Catalunya i la República Espanyola (1932), L’esperit del dret públic català (1932), La Llei de la família catalana (1935) i Crisi de l’edat moderna (1956).

Martí i d’Eixalà, Ramon

7 Respostes

(Cardona, Bages, 6 gener 1807 – Madrid, 18 maig 1857)

Jurisconsult i filòsof. Llicenciat en dret civil i espanyol. Separat de les aules per motius polítics del 1840 al 1842, el 1843 professà jurisprudència i el 1846 obtingué la càtedra de dret civil i mercantil espanyol. Ensenyà filosofia a l’Acadèmia de Ciències Naturals (1834-45) i fou professor i director de l’Institut de Barcelona.

Membre del partit liberal, fou diputat en diverses ocasions, i portaveu del proteccionisme industrial català. Dirigí i anotà l’edició de Las Siete Partidas d’Alfons X. Soci i president de l’Acadèmia de Jurisprudència, formà part de les comissions per a la reforma del codi de comerç i per a la redacció de les ordinacions municipals de Barcelona.

Influït per Bacon, Locke i Hume, coneixedor de Kant, de Condillac i Destutt de Tracy, i sobretot marcat per l’escola escocesa de Reid i Stewart, va centrar la seva filosofia en un concepte de “consciència en tota la seva integritat” que li permeté ensems la recerca lògica i empírica de l’exactitud científica, i la valoració de la moral i els sentiments personals. En dret és l’iniciador de l’escola catalana del segle XIX (Duran i Bas, Permanyer, Reynals), mentre que, a través de Llorens i Barba, és l’origen de l’Escola de Barcelona i la seva filosofia del sentit comú.

Gran part dels seus manuscrits va ésser cremats en morir l’autor. En dret destaquen: Tratado elemental de Derecho civil romano y español (1838) i Instituciones del Derecho Mercantil de España (1848); filosòficament són importants el seu Curso de Filosofía elemental (1841), l’Apéndice de la Filosofía en España (1842), afegit a la traducció del Manual de Historia de la Filosofía d’Amice, les Consideraciones filosóficas sobre la impresión de lo sublime (1845), els Estudios sobre la inteligencia de los animales (1856) i els Discursos inaugurals dels cursos 1835, 1837 i 1852.