(Tarragona, segle XVIII – Madrid, segle XVIII)
Jurista. Publicà una obra titulada Educación de la juventud (Madrid, 1775).
Barberí, Mateu Antoni
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: juristes
Balanda i Sicart, Josep
(Perpinyà, 1721 – 1787)
Jurisconsult, professor i literat. Escriví Tragèdia dels sants Sixt, Llaurenç, Hipòlit i Romà (1772?), obra que formalment pot considerar-se pertanyent al neoclassicisme francès.
Bacià
(Girona ?, segle XIII – Catalunya, segle XIV)
Jurisconsult. Fou vice-canceller del rei Jaume II el Just.
Artigues i Suau, Joan Antoni
(Palma de Mallorca, 1 juny 1697 – 2 febrer 1768)
Doctor en lleis. Catedràtic de l’Estudi General Lul·lià (1716-32), traslladà a casa seva els estudis universitaris mentre durà l’ocupació de la universitat per les tropes de Felip V de Borbó.
Essent relator de l’audiència, fou enviat a Eivissa (1734) en comissió per tal de restaurar l’ordre públic, i hi organitzà el tribunal judicial i l’arxiu.
Més tard fou alcalde major de la Porció Temporal de Mallorca i oïdor de l’audiència.
Aragon, Víctor
(Millars, Rosselló, 9 desembre 1806 – Montpeller, França, 10 juny 1886)
Magistrat i erudit. Fou procurador reial a Perpinyà (1843), conseller (1847) i president de l’audiència de Montpeller (1849), i més tard (1874), de la de Chambéry, a Savoia. El 1877 es retirà a Montpeller. Durant onze anys representà Ceret al consell general dels Pirineus Orientals.
És autor de diversos estudis històrics i literaris sobre el Rosselló, d’entre els quals Le Roussillon aux premiers temps de sa réunion à la France (1882), Les anciens châteaux forts des Corbières roussillonnaises (1882) i La voie romaine en Roussillon (1880), publicats a Montpeller.
Aparici i Gilart, Isidor
(Benifaraig, València, febrer 1633 – València, 1 gener 1711)
Jurista i eclesiàstic. Estudià arts a València, lleis a Salamanca i es doctorà a València, on després exercí d’advocat. Fou successivament assessor del tribunal de la governació de València (1660-66), fiscal de l’audiència del regne i oïdor criminal i civil, assessor de la capitania militar, i, el 1684, ascendí a regent del consell suprem d’Aragó.
Vidu, fou elegit bisbe auxiliar per l’arquebisbe de València Joan Tomàs de Rocabertí, i visitador general de la diòcesi. Fou consagrat el 1692. El 1707 intentà d’assuaujar les conseqüències de l’entrada de les tropes de Felip V de Borbó, victorioses d’Almansa, a València.
Escriví uns elogis al lloctinent de València Vespasiano Gonzaga i a l’arquebisbe Joan Tomàs de Rocabertí.
Andreu, Pere Joan
(València, segle XVI – segle XVII)
Doctor en teologia i dret. Canonge de València i ardiaca de Morvedre, d’on percebia les primícies.
En aquesta darrera població fundà un pòsit de tipus castellà que descriví a Administració perpètua de cent cafissos de forment, per a que los pobres llauradors i hereters de la vila de Morvedre tinguen cada any forment per a sembrar ses terres, i heretats, sens pagar interès, ni creiximònia alguna (València, 1605).
Fou conegut també per Perandreu.
Andrés i Morell, Carles
(Planes de la Baronia, Comtat, 1753 – 5 gener 1820)
Jurista. Estudià filosofia i dret a la Universitat de València. Exercí d’advocat de l’audiència de València fins que el 1780 es traslladà a Madrid. Mantingué amistat amb diversos erudits i literats.
El comte de Floridablanca li encarregà la traducció castellana de l’obra del seu germà Joan Andrés, que publicà amb el títol d’Origen, progresos y estado (1784). Es retirà posteriorment a València i el 1802 fou nomenat oïdor de l’audiència de Mallorca, càrrec al qual renuncià. Fou membre de l’Acadèmia de Florència.
Elegit diputat a les corts de Cadis (1811) es distingí per la seva ideologia absolutista. El 1813 es retirà de nou a la seva vila natal. Traduí, a més de la ja esmentada, diverses obres del seu germà.
Amador, Baltasar
(Fraga, Baix Cinca, 1570 – Sardenya, Itàlia, 1626)
Jurista. Va estudiar dret a l’Estudi General de Lleida.
Fou autor de treballs jurídics notables i assessor jurídic del justícia d’Aragó.
Altamira i Crevea, Rafael
(Alacant, 10 febrer 1866 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1 juny 1951)
Jurista, historiador, pedagog i humanista. Fou professor de la Institución Libre de Enseñanza, director del diari republicà “La Justicia” i catedràtic d’Oviedo (1897) i de Madrid (1914). Fou nomenat per la Societat de Nacions magistrat del Tribunal Internacional de Justícia (1920-25).
Durant la guerra civil espanyola emigrà a França i després a Mèxic, on es dedicà a l’estudi de la legislació d’Índies i de les institucions jurídiques durant la colonització espanyola.
La seva obra més important és la Historia de España y de la civilización española (3 volums, 1901-06). En va escriure moltes altres, a més de nombrosos comentaris sobre problemes polítics i socials i qüestions de relacions internacionals.
Dades dels Països Catalans 