(Palma de Mallorca, 1679 – 3 abril 1757)
Jurista. Ocupà alts càrrecs a l’administració de justícia de l’illa i publicà diverses al·legacions de mèrit.
Bibiloni i Llabrés, Lleonard
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: juristes
Besalú, Bernat Vidal de
(Catalunya, segle XIII)
Jurista. El 1263 fou membre de la comissió de límits entre Aragó i Castella.
Berni i Català, Josep
(València, 4 febrer 1712 – 5 febrer 1787)
Jurista. Germà de Joan Baptista. Es doctorà en lleis el 1735, i exercí d’advocat a València i a Madrid. Treballà en l’estudi del dret de Castella, vigent al País Valencià des del 1714. Fundador del Col·legi d’Advocats de València, en fou secretari el 1762-63.
Publicà obres de deontologia i de pràctica forense (El abogado instruido, 1738; Manual de testar, 1739; Privilegios, gracias y prerrogativas de los abogados españoles, 1764) i diversos llibres sobre la legislació castellana, com les dues edicions comentades de les Partidas (1758-67). Féu la traducció castellana de les Trobes de mossèn Febrer, amb notes de caràcter erudit, que no es publicà.
Bernad, Silveri
(Morella, Ports, 1576 – Sardenya ?, Itàlia, segle XVII)
Jurista. Fou general i advocat, des del 1600, de l’orde de Montesa, per a la qual guanyà un famós plet. Fou regent de la Reial Audiència de Sardenya.
Escriví en llatí uns comentaris als privilegis dels reis de la Corona catalano-aragonesa.
Berard i Palou, Hug
(Palma de Mallorca, 1553 – 29 maig 1594)
Lloctinent de Mallorca (1583). Fill de Joanot Berard i Gual. Jurista, fou consultor del Sant Ofici, advocat fiscal del rei, oïdor de l’audiència i ministre de la Rota.
Nomenat lloctinent, hagué de fer cara a l’ocupació de l’illa de Cabrera pels corsaris barbarescs (1583). Com a recompensa Felip II li concedí (1591) privilegi nobiliari.
Deixà nombrosos escrits professionals, així com un llarg informe a favor de Ramon Llull (1594).
Berard i Geronès, Joan
(Illes Balears, segle XIV – 1421)
Jurista. Ocupà destacats càrrecs a Mallorca. És autor de les Ordinacions del regne de Mallorca, que començaren a regir el 1405.
Tres anys més tard projectà les fortificacions del Port d’Andratx per prevenir les incursions dels pirates sarraïns.
Beneyto i Pérez, Joan
(la Vila Joiosa, Marina Baixa, 27 agost 1907 – Madrid, 25 febrer 1994)
Jurista i escriptor polític. Doctorat en dret a la universitat de Bolonya, es dedicà inicialment als estudis d’història jurídica catalana i en publicà diverses monografies: Preliminars per a l’estudi del nostre dret (1932), El diritto catalano in Italia (1933), Iniciació a la història del dret valencià (1934), etc.
Demostrà simpaties pel feixisme en diverses obres: Nacionalsocialismo (1934), España y el problema de Europa (1942), Historia de las doctrinas políticas (1948), Ensayos sobre la cultura moderna (1952), Los cauces de la convivencia (Una política de instancias sociales) (1968).
És autor també d’unes biografies de Ginés de Sepúlveda i del cardenal Albornoz i de comentaris sobre la legislació espanyola relativa als mitjans d’informació.
Ocupà càrrecs polítics després del 1939.
Belluga i Tous, Pere
(València, segle XV – 1468)
Jurista. Estudià dret civil i dret canònic a Bolonya. Tornà a València i fou assessor del justícia criminal (1429). Després d’un exili de quinze mesos a Almansa, causat per una disputa legal sorgida a les corts del 1438, el 1441 passà a Nàpols, juntament amb Alfons de Borja (el futur Calixt III), i entrà al servei del rei Alfons IV el Magnànim com a mestre racional (1442) i com a advocat patrimonial (1457) i de Joan II el Sense Fe com a advocat fiscal (1458) i com a advocat patrimonial (1461).
Entre el 1437 i el 1441 escriví Speculum principum (editat diverses vegades els segle XVI i XVII), dedicat a Alfons el Magnànim i que constituïa alhora una defensa personal contra els motius de l’exili decretat per l’aleshores lloctinent de governador i germà del rei Joan de Navarra, un tractat adoctrinador de monarques, una apologia de l’organització política valenciana i la propugnació d’una monarquia limitada per furs i lleis i per via de contracte; però, al mateix temps s’hi troben una sèrie d’idees sorprenentment revolucionàries i antimonàrquiques: nega l’origen diví de la monarquia i afirma que totes es formaren gràcies a la violència i a la usurpació.
Bauçà i Ferrando, Bernadí
(Palma de Mallorca, segle XVII – 1717)
Jurista i doctor en dret civil i canònic. Des del 1691 fou advocat del reial fisc de la inquisició. Felip V de Borbó el nomenà membre del seu consell i, quan aquest monarca creà el règim de Nova Planta de Mallorca, també vocal-president de la junta suprema de justícia i govern. Fou fiscal i assessor de la procuració reial d’aquesta illa i oïdor de la reial audiència (1716).
Escriví, entre altres obres, un Tratado de los derechos de Mallorca (1702, reimprès l’any 1767).
Bauçà, Francesc
(Mallorca, segle XVIII – 1795)
Doctor en dret civil i canònic. Entrà a servir a l’exèrcit. El 1780 Carles III li concedí l’hàbit de l’orde de Santiago. Posteriorment fou ascendit a capità i es retirà a la seva illa nadiua.
Fou un dels primers socis de la Societat Econòmica d’Amics del País.
