(Campanet, Mallorca, segle XVII – Illes Balears, segle XVII)
Escriptor i religiós jesuïta. Escriví poesies en llatí i en castellà.
Obtingué els dos premis primers en un concurs poètic celebrat a Palma, el 1625, en honor de la beata Caterina Tomàs.
(Castalla, Alcoià, 7 novembre 1715 – Bolonya, Itàlia, 1 febrer 1784)
Eclesiàstic i escriptor. Ingressà a la Companyia de Jesús (1730) i fou catedràtic de teologia al col·legi de l’orde, a Gandia. Expulsats els jesuïtes (1767), residí successivament a Sardenya, Roma, Ferrara i Bolonya.
Publicà obres en llatí i castellà, com Mercurio sacro y poético, De foedere eloquentiae et sapientiae sacrae et profanae (1744), De sacra criticae… (1746), De prima academiae Valentinae gloria (1747), Viaje del Parnaso (1748), Fiestas seculares con que la coronada ciudad de Valencia celebra el feliz cumplimiento del tercer siglo de la canonización de san Vicente Ferrer, apóstol de Europa (1762).
Tingué relació amb el grup humanista de Gregori Maians i fou cronista de València. A Itàlia gaudí d’una certa fama per les seves polèmiques contra Girolamo Tiraboschi i Clementino Vanneti, en defensa dels poetes hispano-llatins (Marcial, Sèneca, Lucà).
(Palma de Mallorca, 1800 – 1871)
Jesuïta. Ingressà a la Companyia el 1816, a Madrid. Amb motiu de la dissolució de l’orde, el 1820, passà a Itàlia, on estudià. De nou a Madrid, s’ordenà de prevere el 1826 i fou nomenat ministre del col·legi de València, vicerector del d’Alcalá de Henares (1827) i rector del Colegio Imperial de Madrid (1829).
Defensor de les tradicions romanes, les volgué implantar a Espanya; comptà primer amb el suport dels superiors locals fins que s’accentuà la divisió entre els jesuïtes, partidaris uns dels costums romans i d’una observança rigorosíssima, i els altres, dels costums locals. Per apaivagar les tensions fou cridat a Itàlia el 1833, on estigué 12 anys.
Restaurada la Companyia a Espanya, hi tornà i fou enviat a Palma de Mallorca, on aviat topà amb les autoritats religioses i civils pels seus sermons. Deixà l’orde a Palma el 1835.
Publicà 17 opuscles d’espiritualitat en castellà i llatí, i en la seva obra Carta… a los superiores de España… sobre la vida del hermano Carlos López Alda, escolar… (1832, traduïda al llatí, francès i italià) projecta en aquesta figura la seva mentalitat.
(Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 5 maig 1627 – Madrid, 14 abril 1679)
Matemàtic i astrònom jesuïta. Mestre en arts a la Universitat de València, interessat des de jove per les matemàtiques, no acceptà una càtedra a la universitat per professar a la Companyia de Jesús. Residí en diverses ciutats, fou professor al col·legi de l’orde a Mallorca, on estigué en contacte amb l’historiador i matemàtic Vicenç Mut.
Ensenyà després a Barcelona, i el 1660 passà al col·legi de Sant Pau de València, on es dedicà a l’estudi i l’ensenyament de matemàtiques i a l’observació astronòmica. El 1670 fou nomenat titular de la càtedra de matemàtiques del col·legi de Sant Isidre de Madrid, on restà els darrers anys de la seva vida. Fou assessor tècnic i científic en diverses obres hidràuliques, explotació de mines, etc, i preceptor de matemàtiques del rei Carles II.
Les seves obres matemàtiques tenen totes una finalitat didàctica, des del compendi elemental d’Aritmética universal (1669), a la Geometría especulativa y práctica (1671), la Trigonometría española (1672; en versió llatina el 1673), escrita ja el 1663 i que inclou les primeres taules logarítmiques publicades a la Península, i la seva obra més nova, Geometria magna in minimus (1674), on inclogué teoremes geomètrics distints als d’Euclides.
Més valuosa fou la seva labor astronòmica: la seva Esfera en común celeste y terráquea (1674), que inclou la primera exposició sistemàtica de geofísica, fonamenta ja les hipòtesis en dades d’observació astronòmica i sembla decantar-se per la teoria copernicana aleshores condemnada per l’Església. De caràcter tècnic és Fábrica y uso de varios instrumentos matemáticos (1675), el tractat d’arquitectura militar on descriu aparells inventats per ell.
És considerat una de les figures més innovadores del moviment pre il·lustrat.
Antic col·legi de la Companyia de Jesús. Fundat el 1544 per Joan Jeroni Domènec com a residència dels estudiants de l’orde que cursaven estudis a la universitat. Des del 1567 s’hi feren classes de teologia als jesuïtes, i després a tothom. Arribà a una convivència pactada amb la universitat. El 1569 hi habitaven 40 jesuïtes.
Acabada la part central de l’edifici el 1564, el 1670 fou edificat, al costat, el seminari (convictori) de Sant Ignasi per als nobles, i quasi un segle després s’iniciaren les obres d’una casa d’exercicis. Fou col·legi màxim de la província jesuítica d’Aragó, i tingué una bona biblioteca. Des del 1700 hi residiren pares missioners.
Expulsat l’orde (1767), la monarquia hi continuà en part l’obra educativa, i algunes de les seves ensenyances passaren a la universitat. En ésser restaurada la Companyia, recobrà els edificis, reobrí el seminari de nobles i traslladà a l’antiga casa professa el col·legi de Sant Pau (1816-20). Expulsat de nou, del 1823 al 1835 tornà a reprendre la seva tasca.
Més endavant, els edificis del col·legi de Sant Pau i del seminari de nobles, en mans de l’estat, foren convertits en institut de segon ensenyament, i la Companyia construí un nou col·legi -el de Sant Josep- (1870) en un altre lloc de la ciutat.
(Gandia, Safor, 1576 – Malta, 1666)
Canonista i jesuïta (1590). El 1611 passà a Malta, on professà en la Companyia de Jesús el 1614.
Ensenyà durant divuit anys la teologia moral i fou consultor de la inquisició de Malta, on gaudí de l’amistat del gran mestre Alofi de Wignancourt i de l’inquisidor i delegat apostòlic (1635-39) Fabio Chigi (després papa Alexandre VII), el qual en les seves Musae iuveniles (Anvers, 1654) l’exhortava a enllestir l’obra De materiis tribunalium S. Inquisitionis (en tres volums, Roma 1651-56).
(Segòvia, Castella, 25 juliol 1532 – Palma de Mallorca, 31 octubre 1617)
(o Alonso) Escriptor místic jesuïta i sant. Morts la muller i els fills, tancà el seu comerç de teixits de llana i reprengué, a la Universitat de València, els estudis d’humanitats (1568-70). Allà entrà a la Companyia de Jesús com a germà coadjutor el 1571 i fou enviat tot d’una al col·legi de Monti-sion de Palma de Mallorca, on fou porter fins a la mort.
Entre els qui cercaren la seva direcció espiritual cal esmentar Pere Claver i el lloctinent Carles de Coloma i de Melo. Cregué que Déu li havia revelat que el seu rector pare Joan Rico (1592-95) havia desmerescut davant seu perquè, essent valencià, havia predicat en castellà a l’església de la Misericòrdia.
En publicà les principals Obras el seu biògraf Jaume Nonell (en tres volums; Barcelona 1885-87).
Fou beatificat el 1825 i canonitzat el 1888.
(Sant Hipòlit de la Salanca, Rosselló, 1586 – Perpinyà, 24 setembre 1644)
Predicador i escriptor. Hereu d’un burgès honrat de Perpinyà, el 1599 fou ennoblit a les corts de Barcelona amb motiu del procés per l’assassinat del seu oncle Marc Antoni Forner, defensor de Salses.
Entrà a la companyia de Jesús (1605) i predicà per tot el Rosselló (1638-43) amb una clara intenció castellanitzadora. Inquisidor del Sant Ofici per a la província del Rosselló.
És autor de diverses obres ascètiques i manuals de pietat, com Epítome utilíssimo de la contricción, su declaración, motivos y medios para alcanzarla (1636).
(València, 1583 – 1667)
(o Rojas) Jesuïta, erudit i arquitecte. Ingressà a la Companyia de Jesús (1600) i anà a Flandes com a confessor de Francesc II de Montcada, marquès d’Aitona. De retorn a Espanya, fou professor de teologia i d’escriptura als col·legis de la companyia a Saragossa i a València.
A més d’escriptor (Commentarius litteralis in Canticum Salomonis, Discurso de las medallas (1645), Descripción del Reyno de Aragón, Crítica de la reflexió, Consultatio Theologica) i arquitecte (planta de l’església de Llíria), fou també gravador (Exèquies de Saragossaa Felip III).
Dades dels Països Catalans 