(Santa Coloma de Gramanet, Barcelonès)
Poblat ibèric situat al cim del puig Castellar. Correspon al grup dels laietans.
Fou descobert per Ferran de Sagarra, al començament del segle XX, el qual n’inicià l’excavació, que fou continuada per l’Institut d’Estudis Catalans.
Darrerament hi han estat fets treballs d’excavació i, sobretot, de consolidació.
Platja de la Costa Brava, a llevant de l’antic castell de Sant Esteve i del veïnat de s’Alguer.
És limitada a l’est per la punta del Castell, damunt la qual hi ha les restes d’un poblat pre-romà.
Jaciment paleontològic del Miocè inferior, datat en uns 17 milions d’anys. Fou descobert l’any 1989 fruit d’uns rebaixos per a la plantació de vinya.
El context geològic correspon a un antic llac miocènic, en el qual s’han trobat una gran quantitat de restes de vertebrats fòssils. Destaquen dues comunitats faunístiques, l’una vinculada a zones humides i l’altra d’origen africà.
D’altra banda, hi trobem elements faunístics producte de l’evolució de les comunitats oligocèniques.
Tota aquesta munió d’herbívors eren atacats per una sèrie de depredadors, el més temut dels quals fou un cànid de la mida d’un gos gegant amb una dentició superior típicament úrsida.
Poble (1.103 m alt) de l’antic terme de Gausac, al vessant oriental del Montcorbison, damunt la plana de Viella.
L’església parroquial (Sant Andreu) conserva elements romànics. Hi han estat trobades restes romanes.
Prop del poble hi ha el petit veïnat de Sant Per.
Cova, que forma part d’un grup on hom ha trobat jaciments paleolítics.
És la que ha proporcionat els materials més importants de la indústria magdaleniana del nord de Catalunya, en part microlítica.
Sobresurten, al costat de les peces de sílex, els instruments fets d’os i de banya.
Poble (1.153 m alt), situat sobre la serra de Canalda (contrafort meridional de la serra del Port de Comte), a la dreta de la riera de Canalda (que neix als prats de Bacies i s’uneix a la rasa d’Encies, afluent de la ribera Salada).
Domina el poble, a l’oest, l’alta cinglera del puig Sobirà de Canalda (1.943 m alt), dita la roca de Canalda (hi ha hagut tradicionalment habitatges troglodítics), i al nord, la de la serra de Querol, al peu de la qual s’estenen els prats de Canalda, destinats a pastura i al conreu de patates, on hi ha el refugi de Canalda.
L’església (Sant Julià) és del segle XII; la parròquia ja és esmentada el 839. El castell de Canalda pertanyia al vescomtat, després comtat i ducat, de Cardona.
Assentament i necròpoli de l’edat del bronze i primera edat del ferro.
Les excavacions realitzades a partir del 1995 revelaren l’existència de 103 estructures, que corresponen a fons de cabanes i de sitges datables entre l’edat del bronze inicial i la primera edat del ferro.
Les restes indiquen una ocupació intermitent, pròpia d’un règim de vida semisedentari, basat en la ramaderia i l’agricultura d’artiga.
Molt a prop, a la finca de Can Piteu, s’hi documentà una necròpoli d’incineració de l’època del bronze final i primera edat del ferro amb més de 1.200 tombes.
Jaciment del Miocè superior, datat en uns 9 milions d’anys. Fou descobert al final dels anys 1920 per R. Arqués i Miquel Crusafont.
Can Llobateres ha posat al descobert una importantíssima fauna de mamífers fòssils, i destaca la troballa de restes de l’esquelet d’un hominoide primitiu del gènere Dryopithecus, així com nombroses restes dentals.
És així mateix l’estratotip de l’estatge Vallesià, definit pel mateix Miquel Crusafont, i que és l’equivalent continental del Tortonià.
(Pinell de Solsonès, Solsonès)
Jaciment rural medieval fortificat, situat damunt d’un turó elevat de caràcter estratègic, des d’on és domina visualment bona part de les planes de la Segarra i l’Urgell fins als Pre-pirineus.
Això explica la continuïtat de l’ocupació des d’època ibèrica (segles V-III aC), passant per l’època romana (segle II aC-segle III dC), fins a l’establiment medieval, que és el més ben conservat i que, de fet, esborra gairebé totalment les evidència de les ocupacions anteriors.
L’assentament medieval, datat entre els segles X i XIV, ocupa una superfície de 0,4 ha i és constituït per una fortificació situada damunt d’un esperó rocós i per una petita vila al peu del turó.
Jaciment iberoromà. Nucli fundat al pla ja en època romana, a mitjan segle II aC.
La seva situació denota una funció primordialment agrícola, però la presència d’un important conjunt de monedes i ceràmiques d’importació d’origen itàlic, i també de nombroses restes de fosa de metall, indica que també desenvolupà funcions de caràcter artesanal i comercial.
Dades dels Països Catalans 