Poble (131 m alt), situat a l’interfluvi del Fluvià i la riera d’Alguema. L’església parroquial de Santa Maria és esmentada el 1093.
Pertangué a la baronia de Creixell; el 1698 depenia de la batllia reial de Siurana. Amb Vilajoan formà al segle XIX un municipi (Ermedàs i Vilajoan).
Recentment hom hi ha trobat restes de materials del segle III aC.
Torre de guaita, situada al puig de Castellar, damunt la riera de Caldetes, termenal de l’antic castell de Montpalau, al límit dels comtats, vegueries, corregiments i bisbats de Girona i Barcelona.
Construïda el segle XIII, fou reformada el segle XV i ampliada encara, amb nous elements de fortificació (muralla circular exterior emmerletada), el segle XVI.
Al puig hi ha també les restes del poblat ibèric de la torre dels Encantats, que ha estat objecte de dues campanyes d’excavacions (1949-50 i 1956-57) dirigides per Josep M. Pons i Guri; els materials són al Museu Fidel Fita d’Arenys de Mar i al Museu Arqueològic de Barcelona.
El poblat visqué des de la fi del segle V aC fins al I aC; hi ha restes d’una farga i foneria, d’una gran sitja de 3 m de diàmetre i de carrers empedrats; les muralles foren desmantellades vers el 213 aC. Hom hi calcula que hi podien viure uns 4.500 h.
Cova, a la riba dreta del Ser, en una elevació sobre el riu, on han estat trobats materials prehistòrics corresponents al paleolític superior i a la primera edat del ferro.
Fou una de les primeres coves paleolítiques estudiades a Catalunya (1908), i pertany al grup, dens, de poblament paleolític de Serinyà.
Santuari ibèric, situat en una zona de difícil accés del Montcabrer.
Té una doble entrada, davant de la qual s’ha documentat un gran nombre d’ofrenes (uns 50.000 fragments ceràmics), consistents essencialment en vaixella de diferents tipus, àmfores, amforetes votives en miniatura, envasos de perfum, rèpliques en ceràmica de banyes de bòvid, caps de Demèter de terracota i algunes monedes.
Fou freqüentat des del segle IV aC fins al canvi d’era, amb una especial intensitat en el període comprès entre el 125 i el 50 aC.
(Torroella de Montgrí / Ullà, Baix Empordà)
Dues coves del massís de Montgrí, properes, que corresponen als dos termes municipals.
Excavades el 1927 per Maties Pallarès i Lluís Pericot, hi foren trobades indústries prehistòriques considerades de tècnica asturiana i d’època mesolítica.
Una revisió posterior dels materials ha fet inclinar a H. de Lumley i Eduard Ripoll a classificar-los com a mosterians.
Assentament lacustre neolític, situat a pocs metres de l’estany de Banyoles, en una zona generalment inundada durant l’hivern; però originalment la riba era més allunyada, a uns 50 m. La seva extensió era d’uns 3.000 m2, que eren ocupats per cases i graners.
El jaciment, datat cap a la meitat o al final del Vè mil·leni aC, és un dels hàbitats lacustres més antics d’Europa.
Ha donat un gran volum d’informació sobre l’economia de l’època, basada en l’agricultura cerealícola (blat dur, ordi vestit i pisana), complementat amb el conreu de lleguminoses (fava i pèsol), i en una ramaderia prou diversificada en la qual dominen els ovicàprids, seguits pels bòvids i els súids.
(ant: Paret-rufí) Poble, a l’esquerra del Ter, aigua avall de la riera de Llémena, a l’antic terme de Sant Gregori.
L’església parroquial de Sant Feliu (de la qual depèn la Roureda) havia estat possessió de la mitra gironina.
Hi han estat trobades restes romanes. Els segles XII i XIII hi havia molins drapers.
(Santa Cristina d’Aro, Baix Empordà)
Monument funerari dolmènic, un dels dòlmens més coneguts i visitats de Catalunya, gràcies a la bona restauració que en féu Lluís Esteve l’any 1954 i el seu fàcil accés des de la carretera de Romanyà de la Selva, a poca distància del mateix poble.
Es tracta d’una gran galeria, de planta en V, feta de granit, amb la cambra i el corredor una mica diferenciats, que es devia construir vers la meitat del III mil·leni aC.
Les seves dimensions són de 7 m de llarg per 1,5 m d’ample a la cambra i una alçada màxima de 2 m. El túmul és circular, d’uns 10 m de diàmetre, i acaba amb un cromlech de lloses grosses clavades, únic per les seves dimensions a Catalunya.
Monument megalític, del tipus de sepulcre de corredor.
És el més gran dels coneguts a Catalunya; la llosa de coberta fa 5,75 per 4,15 metres.
Malgrat la seva importància, les troballes arqueològiques han estat molt escasses, perquè fou emprat com a cabana fins a època recent.
Conjunt de pintures rupestres. Consta de sis figures antropomorfes i quatre quadrúpedes trobats a les parets d’una petita balma.
El fris pintat correspon al tipus esquemàtic abstracte, i data possiblement de l’edat del bronze. El conjunt té els seus paral·lels més pròxims al sud de la península Ibèrica.
