(Toscana, Itàlia, segle XIV – Ribagorça ?, segle XIV)
Pintor. Actiu a la segona meitat del segle XIV. Possiblement d’origen toscà.
És l’autor del retaule d’Estopanyà (MNAC). La influència italiana (Giotto) és palesa especialment en l’hàbil colorit.
S’atribueix, a ell o a la seva escola, el retaule de Santa Maria, a Castelló de Farfanya.
(Nàpols, Itàlia, segle XV – Rocacorba, Llenguadoc, 1502)
(fr: Boffile de Juge) Militar. Estigué a la cort d’Alfons IV de Catalunya. El 1462 es posà al servei de Lluís XI de França, i participà com a capità a la guerra civil catalana i col·laborà a la derrota de Joan II el Sense Fe a Peralada (1472).
Durant l’ocupació francesa del Rosselló fou nomenat lloctinent i capità general dels comtats de Rosselló i Cerdanya (1475-91) i dugué a terme la repressió dels vençuts.
(Itàlia, segle XVII – Illes Balears, segle XVIII)
Pintor. Establert a Mallorca des d’abans del 1712.
Decorà el palau de can Vivot de Palma de Mallorca amb frescs sobre la història d’Alexandre el Gran.
Hom li atribueix unes altres pintures a l’església de Monti-sion i a la parròquia de Santa Creu.
(Sardenya, Itàlia, segle XVII – Orà, Algèria, 1675)
Governador del cap de Càller i Gal·lura, cavaller de l’orde de Calatrava. Fou lloctinent interí de Sardenya (1649; 1652-53; 1656-57; 1664-65).
El virrei, duc de San Germano, el féu deportar a Orà per haver auxiliat els implicats en l’assassinat del marquès de Camarasa (1668).
(Gènova, Itàlia, segle XVII – País Valencià, segle XVIII)
(o Capuz) Família d’escultors establerts al País Valencià a la segona meitat del segle XVII. En conjunt, l’obra de la família, segueix l’estil barroc genovès.
Fou iniciada per Juli Capuç (Gènova, Itàlia, segle XVII – País Valencià, segle XVII) “el Vell” Escultor d’imatgeria religiosa, com el seu fill:
Juli Capuç (Ontinyent ?, Vall d’Albaida, 1630 – País Valencià, segle XVII) Escultor d’imatgeria religiosa. Fou el pare de Lleonard Juli Capuç i Calbet i de:
(Subiaco, Itàlia, 18 abril 1480 – Ferrara, Itàlia, 24 juny 1519)
Duquessa de Mòdena, Ferrara i Reggio. Germana de Cèsar de Borja. Filla del cardenal Roderic de Borja, després papa Alexandre VI, i de Vannozza Cattanei. El seu pare la casà primer amb Giovanni Sforza (1493) i després, anul·là aquest matrimoni (hi al·legà impotència del marit) i la casà amb Alfons d’Aragó (1498), fill natural d’Alfons II de Nàpols.
Assassinat aquest últim (1500) per ordre de Cèsar Borja, contragué nou matrimoni amb Alfons d’Este (1501), hereu del duc de Ferrara, i el 1502 deixà Roma definitivament. Esdevingué duquesa el 1505, i s’encarregà del govern del ducat i reuní en la seva cort literats i artistes.
El seu nom apareix sempre lligat als episodis sinistres de la llegenda dels Borja. Del duc de Bisceglie tingué un fill, Roderic, que morí el 1512; del duc Alfons I de Mòdena i Ferrara en tingué set, entre ells el duc Hèrcules II i el cardenal Hipòlit d’Este; el Joan de Borja, anomenat l’Infant Romà (nascut el 1498), és considerat també fill seu.
La seva figura ha estat objecte de molt diverses manipulacions literàries (drames, òperes i biografies).
(Roma, Itàlia, 1476 – 14 juny 1497)
Segon duc de Gandia. Fill d’Alexandre VI i germà de Jofre, de Lucrècia i de Cèsar de Borja. Heretà el ducat el 1488, a la mort del seu altre germà Pere Lluís. El 1494 obtingué d’Alfons II de Nàpols els principats de Tricarico i Teano i el ducat de Sessa.
Nomenat pel seu pare capità general de l’exèrcit pontifici, fou encarregat de combatre els Orsini (1497). Si bé fou derrotat, va rebre poc després els títols de duc de Benevento i senyor de Terracina i Pontecorvo.
Es casà amb María Enríquez, cosina germana de Ferran II de Catalunya, i foren pares de Joan i d’Isabel de Borja i Enríquez.
Morí assassinat, fet que fou atribuït al seu germà Cèsar.
(Roma, Itàlia, 1462 – 3 setembre 1488)
Primer duc de Gandia dels Borja. Fill de cardenal Roderic de Borja (Alexandre VI) i de mare desconeguda, fou legitimat per butlla de Sixt IV el 1481. El 1483 el seu pare li cedí la baronia de Llombai i li atorgà 50.000 ducats per a adquirir béns als regnes hispànics.
El 1484, durant les disputes entre Ferran II el Catòlic i Alexandre VI sobre l’arquebisbat de Sevilla, fou empresonat. El 1485 lluità al regne de Granada, i pel fet d’haver entrat el primer al raval de Ronda, Ferran II li concedí el títol d’egregi, estès als seus germans Cèsar, Joan i Jofre de Borja i Cattanei. El 1485 comprà a Ferran II les terres de Gandia, i rebé el títol de duc.
El 1485 es prometé amb María Enríquez, cosina germana de Ferran II, però no s’hi arribà a casar. Retornà a Roma, on morí. Fou succeït pel seu germà Joan.
(Roma, Itàlia, 13 setembre 1475 – Viana, Navarra, 12 març 1507)
Prelat i militar. Fill del papa Alexandre VI i de Vannozza Catanei. Fou inicialment destinat a la carrera eclesiàstica, i gràcies a les influències del seu pare obtingué, ben d’hora, diverses prebendes importants: protonotari apostòlic (1482), bisbe de Pamplona (1491), arquebisbe de València (1492) i més tard cardenal (1493), tot i que només era un simple tonsurat. Fou nomenada diaca el 1494.
A la mort del seu germà Joan de Borja (assassinat segons sembla per instigació del mateix Cèsar), abandonà l’estat eclesiàstic i participà activament en la política diplomàtica i militar del seu pare, per al qual obtingué l’aliança amb Lluís XII de França, i ell rebé el ducat de Valentinois i el casament amb Carlota d’Albret, germana del rei consort de Navarra.
Al final del 1499, amb el seu exèrcit es posa a les ordres del seu pare i conquerí la Romanya, terres pontifícies en poder dels grans senyors italians. El 1500 fou nomenat capità general de l’exèrcit de l’Església, i el 1501 Alexandre VI li concedí el títol de duc de la Romanya.
Participà en moltes altres accions bèl·liques i fou considerat un dels condottieri més hàbils i més brillants de l’època. Miquel Àngel li construí fortaleses, i Leonardo da Vinci li preparà màquines de guerra.
Compartí la fama de crueltat i de lascívia que hom atribueix als Borja; l’acusaren d’estar al darrera de diversos homicidis i de pressumptes relacions incestuoses amb la seva germana Lucrècia Borja.
Però la seva autoritat desaparegué en pujar al tron pontifici Juli II, enemic dels Borja; el qual el feu empresonar (1503) i perdé els càrrecs castrenses de l’Església.
Perseguit, fugí a Nàpols on fou detingut i traslladat a Castella. Aconseguí d’evadir-se del castell de Medina del Campo, i s’incorporà a les forces del seu cunyat Albert, rei de Navarra, que aleshores lluitaven contra els castellans. Morí en un incident del setge de Viana.
(Pianore, Itàlia, 25 maig 1889 – Cuira, Suïssa, 7 maig 1977)
Duc de Parma (1974-77). En morir el seu oncle Alfons Carles de Borbó (1936), el nomenà regent de la comunió Tradicionalista, i com a cap de la junta militar carlina s’adherí a l’alçament del 1936, però el 1945 signà un manifest demanant que Franco es retirès.
El 1952 fou proclamat rei a Barcelona per un grup de partidaris seus.
Dades dels Països Catalans 