(Sicília, Itàlia, segle XIV – Santa Clara, Itàlia, 1341)
Filla de Frederic III de Sicília i d’Elionor d’Anjou. Abraçà l’estat religiós.
Arribà a ser abadessa del monestir de Santa Clara, a Messina, on hi morí en olor de santedat.
(Ribagorça, abans 1413 – vers 1460)
Vescomte d’Évol, baró de Guimerà, conseller i camarlenc del rei Alfons IV el Magnànim. Fill de Pere Galceran de Castre-Pinós, i germà de Felip (V) Galceran. El 1422 es casà amb Blanca de So, hereva dels vescomtat d’Évol (Rosselló).
Acompanyà el rei Alfons IV el Magnànim en l’expedició del 1420 a Itàlia, i aquest premià els seus serveis amb la donació de nombroses rendes reials al Rosselló i a la Cerdanya i la jurisdicció reial sobre les possessions dels vescomtes d’Évol (1424-25).
Sostingué un plet amb Bernat I de Vilamarí per la possessió de Palau-saverdera, que fou reconeguda a aquest (1454).
Fou el pare de Guillem Ramon, d’Ivany i de:
Joan de Castre-Pinós i de So (País Valencià, segle XV – Roma, Itàlia, 1506) Prelat. A Roma fou governador del castell de Sant Angelo. Anys després era bisbe d’Agrigent, Sicília (1479) i abat comendatari de Sant Pere de Rodes (1484). Alexandre VI el féu cardenal prevere de Santa Prisca el 1496.
(País Valencià, segle XV – Càller, Sardenya, segle XV)
Noble. El 1473 fou dels qui anaren amb Joan II el Sense Fe a Perpinyà per alliberar aquesta ciutat. Hi passà el setge frustrat que hi posaren poc després els francesos.
Amb el seu germà Lluís compraren (1479) el vescomtat de Sanluri a Enrique Enríquez, oncle del rei. Perot, que ja tenia drets a l’illa el 1471, prengué part en la batalla d’Ures contra el marquès d’Oristany.
Ambdós germans deixaren hereu testamentari del vescomtat llur nebot Pere de Castellví i Boter.
(Xàtiva, Costera, vers 1435 – Roma, Itàlia, 1504)
Cardenal (1503), amb el títol de Sant Esteve in Monte Celio. Protonotari apostòlic i cambrer secret d’Alexandre VI (1498).
Assistí com a testimoni al casament de Lucrècia Borja amb Giovanni Sforza (1493).
(Castella ?, segle XV – Nàpols, Itàlia, segle XV)
Poeta en castellà de la cort d’Alfons IV de Catalunya a Nàpols.
Diverses poesies seves són a l’anomenat Cancionero de Lope de Stúñiga (publicat el 1872): algunes de dedicades a Lucrèzia d’Alagno, favorita del rei, i una elegia, Por la muerte de Joamot Torres, capitán de los ballesteros del rey, etc.
A Roma ha estat editada (1967) tota la seva obra coneguda.
(Sicília, Itàlia, segle XV – Bicocca, Llombardia, 1522)
Vuitè comte de Collessano, títol que heretà del seu pare Artau de Cardona i de Ventimiglia (1478). Després d’haver militar al servei de Gonzalo Fernández de Córdoba, com a tinent general, fou nomenat per Ferran II el Catòlic estrateg de Messina, gran conestable de Sicília (1497) i gran almirall de Sicília (1506).
El 1511 ajudà el virrei Hug de Montcada i de Cardona a reprimir la revolta de Palerm, però a la mort del rei (1516) esdevingué el cap de la revolta contra el virrei. Al parlament del 1516 fou elegit pels habitants de Catània com a llur representant.
Carles I el cridà a la cort, fet que donà lloc a noves revoltes a Sicília, puix que corregué la veu que havia estat mort. Tornà a Sicília a precs dels sicilians. Mori a la batalla de Bicocca, prop de Milà, en la guerra entre Carles I i Francesc I de França.
El seu fill Artau de Cardona i de Gonzaga fou confirmat, a la seva mort, en els càrrecs d’almirall i de conestable.
(l’Alguer, Sardenya, 31 març 1914 – Càller, Sardenya, 28 desembre 1983)
Poeta. Germà d’Antoni. Guanyador de diversos premis literaris. Col·laborà, en català i en italià, a “La Nova Sardegna”, de Sàsser.
Es donà a conèixer als Jocs Florals de l’Alguer (1961) amb el poema Les oracions. És autor, entre d’altres, del llibre de poemes Flors del camp (1969).
(Illes Balears, segle XIII – Sardenya ?, Itàlia, després 1327)
Cavaller. Conseller de l’infant Ferran de Mallorca, que acompanyà en la conquesta de Morea (1315).
Muntaner, entre altres, censurà la seva conducta en la batalla de la Manolada, on morí l’infant (1316).
Sembla que participà en la conquesta de Sardenya (1323-24), on residia encara el 1327.
(Palma de Mallorca, 19 juny 1740 – Roma, Itàlia, 28 abril 1829)
Jesuïta i polígraf. Era de família procedent d’Extremadura. Visqué uns anys exiliat a Itàlia, arran de l’expulsió de l’orde.
S’establí a Roma, on publicà un catàleg d’incunables hispànics (De prima typographiae hispanicae aetate specimen, 1793) i estudis, en alguns dels quals ocultà el seu nom veritable. Els més remarcables són Observazioni sulla Patria del Pittore Giuseppi di Ribera detto lo Spagnoletto (Roma, 1796), Bibliotheca scriptorum Societatis Jesu Supplementa (1814-16) i Observaciones americanas y Suplemento crítico a la historia de Méjico, que restà inèdita per l’oposició que hi féu la censura espanyola.
(València, 1472 – Roma, Itàlia, 4 octubre 1511)
Cardenal. Germà de Joan, també cardenal, el qual succeí en l’arquebisbat de València (1500-11) i com a cardenal (1500). Havia estat membre de l’orde militar de Sant Joan i abat comendatari del monestir cistercenc de Valldigna.
Entrà a Roma el 1501. Davant la reacció antiborgiana de Juli II, es retirà a Nàpols, ja dominada per Ferran II el Catòlic.
Dades dels Països Catalans 