(Gènova, Itàlia, 20 juny 1705)
Tractat entre els representants de Catalunya, Antoni de Peguera i d’Aimeric i Domènec Perera, i el plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra, Mitford Crowe.
Aquest tractat segellava l’aliança de Catalunya amb Anglaterra pel qual aquesta nació es comprometia a desembarcar tropes per secundar l’alçament català a favor del rei-arxiduc Carles III.
Anglaterra es comprometia a fer respectar en tot cas les constitucions i les lleis de Catalunya.
(Gènova, Itàlia, 1323 – finals segle XV)
Enfrontaments entre la corona catalano-aragonesa i la república marinera de Gènova, degut a l’expansió que la primera havia assolit en els darrers anys del regnat de Jaume II de Catalunya.
Els genovesos, que sempre havien estat enemics d’aquells que els podien fer la competència en la pràctica del comerç, ho havien de ser dels catalans, els quals trobaven en tots els mercats. Aquesta competència comercial i els mateixos afanys imperialistes de d’un i l’altra bàndol donarien lloc a una rivalitat que duraria quasi dos segles.
La causa fonamental que transformà aquesta rivalitat en guerra declarada fou la conquesta de Sardenya per part de Jaume II, atès que Gènova tenia grans interessos a l’illa.
La primera guerra entre Catalunya i Gènova es produí entre 1329 i 1336. La iniciativa partí dels consellers de Barcelona, que, juntament amb la ciutat de Palma de Mallorca, decidiren organitzar una poderosa armada. La intervenció d’Alfons III el Benigne no tingué lloc fins al 1331. La pau se signà el 1336.
La segona guerra catalano-genovesa es produí en temps de Pere III el Cerimoniós, entre 1351 i 1360, i la causa en fou també l’illa de Sardenya. Els genovesos s’aliaren amb Castella, i Catalunya, amb Venècia. Els genovesos foren vençuts a les batalles del Bòsfor (1352) i de l’Alguer (1353). Gènova llavors se sotmeté als Visconti de Milà. A començaments del segle XV, altra volta els genovesos foren derrotats
Durant el regnat d’Alfons IV el Magnànim es produí un altre episodi de la guerra per la supremacia del Mediterrani. La primera etapa fou durant 1420 i 1426. El Magnànim va renunciar a l’illa de Còrsega, a canvi de les bases de Portovenere i Lirici, al golf de Gènova. En l’etapa compresa entre 1435 i 1444, els catalans varen ésser derrotats a la batalla de Ponça (1435).
El 1454, Gènova fou assetjada per mar i per terra, i gràcies a la mort d’Alfons IV el Magnànim va ser alliberada. L’enfrontament, amb atacs corsaris, continuà fins al final del segle XV, i es debilità cada vegada més a causa de la decadència de Gènova.
(Laci, Itàlia, 28 desembre 1503)
Fet d’armes que va tenir lloc a la vora del riu Garigliano entre l’exèrcit de Lluís XII de França i el de Ferran II el Catòlic, comandat aquest últim per Gonzalo Fernández de Córdoba.
La victòria obtinguda pel Gran Capità, que complementava la de vuit mesos abans a Cerignola, va determinar l’expulsió dels francesos i la possessió definitiva del regne de Nàpols per part de Ferran el Catòlic, el qual en fou proclamat sobirà.
(Còrsega, Itàlia, 1297 – 1435)
Període de sobirania de la corona catalano-aragonesa.
L’any 1297 el papa Bonifaci VIII concedí l’illa en feu a Jaume II de Catalunya, per compensar el retorn de Sicília als Anjou previst pel tractat d’Anagni (1295) (i que després no fou complert).
Jaume II formà un grup filocatalà que col·laborà també a la conquesta de Sardenya, i fou creat el càrrec de governador general de Còrsega.
Pere III de Catalunya provà d’obtenir Bonifacio i altres punts de Còrsega per via diplomàtica, sense èxit; el 1377 envià ajut al comte Arrigo della Rocca per tal de posar l’illa a les mans dels catalans.
Martí I l’Humà el visità personalment (1399) per posar en peu el partit filocatalà, en el qual figuraven també els germans Giovanni i Vincentello d’Istria, el darrer dels quals anà a Catalunya a cercar ajut (1404) i fou nomenat lloctinent de Còrsega; poc temps després, el príncep Martí li portà nous reforços, però els conflictes de Sardenya, impediren una acció definitiva.
En 1414-15, Vincentello d’Istria sollevà l’illa contra els genovesos, però no obtingué de Ferran I de Catalunya tot l’ajut que li calia.
Alfons IV el Magnànim rectificà l’actitud del seu pare: dirigí una expedició que prengué Calvi, però fracassà en el setge de Bonifacio (1420); la situació esdevingué crítica en ésser capturat i executat Vincentello pels genovesos (1434).
Un any més tard, en caure presoner el mateix Alfons IV a Ponça, hagué de renunciar als seus drets damunt Còrsega.
D’altra banda, el papa Eugeni IV declarà extingits els drets d’Alfons IV, i el papa Nicolau V els cedí als genovesos (1448).
(Pulla, Itàlia, 28 abril 1503)
Fet d’armes decisiu en la guerra entre Lluís XII de França i Ferran II el Catòlic per al repartiment del regne napolità, que havien arrabassat de comú acord a Frederic II de Nàpols.
L’exèrcit, que havia assolit de trencar el setge de Barletta pels francesos, era format per mercenaris catalans, castellans, gallecs i alemanys, sota el comandament suprem de Gonzalo Fernández de Córdoba el Gran Capità. La infanteria (uns 4.500 homes) era comandada per Pedro Navarro i Diego de Paredes, mentre que l’artilleria ho era per Diego de Mendoza i Fabriccio Colonna, i la cavalleria, per Pere de Pau i Prospero Colonna.
Les forces franceses, especialment la cavalleria, toparen contra un parapet defensiu, que no assoliren de superar, i foren delmades pel foc contrari. Sofriren més de 3.000 baixes, entre les quals la de llur cap, Louis d’Armagnac, duc de Nemours.
Aquesta victòria, juntament amb la de Seminara, determinà la caiguda de la ciutat de Nàpols, la Capitanata i una gran part de la Basilicata en poder de la corona catalano-aragonesa.
(Cefalú, Palerm, Itàlia, 1285)
Pacte signat per Carles de Salern, presoner de Pere II el Gran, segons el qual el primer, a canvi del seu alliberament, renuncià a l’illa de Sicília a favor de Jaume, germà del futur Alfons II el Franc.
El pacte preveia, a més, el casament de Jaume amb una filla de Carles, i el de la infanta catalana Violant d’Aragó amb un dels fills d’aquest.
Carles fou obligat a ratificar-lo quan fou traslladat a Catalunya, però, no fou reconegut ni per França ni pel papa Honori IV, els quals no acceptaren la cessió de Sicília i hi adreçaren un nou atac (1286).
(Anagni, Itàlia, 24 juny 1295)
Tractat de pau entre el papa Bonifaci VIII, els ambaixadors de Jaume II de Catalunya, de Felip IV de França i de Carles II de Nàpols.
Posà terme als conflictes sorgits a conseqüència de la conquesta de Sicília per Pere II de Catalunya.
Les clàusules essencials foren: matrimoni de Jaume II amb Blanca, filla de Carles II; devolució de Sicília a la Santa Seu; aixecament de les excomunions i entredits i revocació de les donacions i sentències papals; renúncia de la casa de França a la donació del papa Martí IV al germà de Felip IV, Carles de Valois, proclamat rei d’Aragó; restitució de les Balears al rei de Mallorca, sota sobirania del rei de Catalunya; arbitratge del papa damunt la Vall d’Aran; retorn de les conquestes fetes a Itàlia a Carles II, així com dels ostatges mutus.
Sembla que en el tractat no fou plantejada la cessió de Còrsega i Sardenya a Jaume II.
Dades dels Països Catalans 