(Amsterdam, Holanda, 1807 – Barcelona, 1867)
Enginyer. S’exilià a Barcelona el 1835.
Establert poc temps després a Mallorca, intentà diverses explotacions mineres, introduí els molins de vent per a fer pujar aigua i dirigí la dessecació del prat de Sant Jordi (1846-49). Es relacionà amb els intel·lectuals mallorquins liberals i fou membre actiu de l’Ateneu Balear.
És autor de Reseña geognóstica de la isla de Mallorca (1852) i Ensayo de una descripción geológica de la isla de Mallorca (1867).
(Palma de Mallorca, vers 1352/55 – Tunis, després 1423)
Escriptor. Vers el 1366 anà a Lleida, on seguí cursos de física i astronomia a l’Estudi General. Quan tenia uns vint anys es féu frare franciscà i anà a Bolonya (1370), on durant deu anys va dedicar-se a l’estudi de la teologia.
Amb ocasió d’aquests estudis es produí la seva apostasia, anà a Tunis (1387), va convertir-se a l’islamisme i prengué el nom d’Abdal·là. Gaudí dels favors dels soldans de Tunis, i ocupà càrrecs tan importants com el de tresorer i intendent de palau. Tot i viure a Tunis, admirat pels àrabs, mai no visqué desconnectat dels interessos polítics de l’Europa mediterrània.
Continuà relacionat amb el seu país mitjançant els mercaders catalans. Gaudí de deferències per part de Benet XIII, el qual li atorgà l’absolució de totes les censures canòniques, i Alfons V li atorgà un salconduit perquè retornés a la pàtria.
Característica de la seva crisi, amb fugida dels esquemes religiosos i de les estructures socials de l’Europa medieval a un altre país i a una altra societat, fou una mena d’anunci de la mentalitat renaixentista.
Present d’home docte en refutació dels partidaris de la Creu és un dels primers exemples de la literatura occidental d’impugnació de la religió cristiana.
Escriví, en català, Llibre dels bons amonestaments (1397), Cobles a la divisió del regne de Mallorques (1398) i les dues Profecies (1405 i 1406) que, més d’intenció política que religiosa, segueixen els esquemes de l’al·legoria medieval, amb elements realistes que intenten descriure una situació actual.
La disputa de l’ase contra fra Anselm (1418), conservada només a través de traduccions franceses del s XVI, discuteix entorn de la superioritat de l’home sobre les bèsties, i mitjançant historietes mostra diversos aspectes de la manera d’ésser humana. Aquesta darrera obra és una de les cabdals en la literatura medieval catalana.
També escriví obres en àrab.
(Montpeller, França, 1276 – Formiguera, Capcir, 4 setembre 1324)
“el Pacífic” Rei de Mallorca (1311-24). Fill de Jaume II de Mallorca i d’Esclarmunda de Foix.
Des del 1285 Pere II el Gran el retingué en captivitat, juntament amb la seva mare i els seus germans Jaume i Ferran, fins que pogueren fugir a Perpinyà. El 1295 el seu pare recobrà les possessions del regne de Mallorca.
En renunciar al tron el seu germà primogènit, Jaume, per fer-se franciscà, Sanç fou jurat (1302) hereu del reialme mallorquí. El 1309 es casà amb Maria d’Anjou, filla de Carles II el Coix, alhora que la seva germana Constança es maridava amb Robert d’Anjou, germà d’aquella.
En morir el seu pare (1311), ocupà el tron mallorquí i el 1312 prestà jurament de vassallatge a Jaume II de Catalunya. El 1313 tornà a Catalunya la Vall d’Aran, que tenia sota la seva guarda per decisió del papa Bonifaci VIII arran de l’ocupació per part de les forces de Felip III l’Ardit.
El seu regnat fou pacífic malgrat els intents de França per pertorbar les relacions amb la corona catalano-aragonesa; en les qüestions de Montpeller, senyoria del qual França tractava d’apoderar-se, el rei de Mallorca fou sostingut sempre per Jaume II.
Sanç ajudà el seu germà Ferran de Mallorca en la conquesta de Morea (1315-16) i signà un tractat amb el rei de Tunis.
Però les bones relacions amb Jaume II es malmeteren el 1322, quan Sanç, sense fills barons, nomenà hereu el nebot Jaume (III), fill del seu germà difunt Ferran. Això no fou obstacle perquè Sanç contribuís amb galeres i gent armada a l’expedició de l’infant Alfons (fill de Jaume II de Catalunya) contra Sardenya (1323-24). Per a la minoritat del nebot nomenà un consell de regència.
(Montpeller, França, segle XII – Illes Balears ?, segle XIII)
(o Jacques) Missatger montpellerí.
Enviat per Jaume I, en 1228, al rei de Mallorca. Havia de demanar-li la restitució de dues naus catalanes preses pels corsaris sarraïns. Féu el viatge en un lleny de seixanta rems. Davant la negativa rebuda, Sanç recordà al rei mallorquí que el seu senyor era fill del vencedor d’Úbeda (Pere I el Catòlic). L’observació li valgué amenaces a les quals respongué amb dignitat.
En 1229, ja envaïda l’illa i assetjada la capital, Sanç fou triat per Jaume I, amb Berenguer Durfort, com a batlle d’una partida de Mallorca que se sotmeté pacíficament. En tot cas els dos elegits, davant l’actitud animosa que trobaren més tard, acudiren novament al costat del rei poc abans de caure Palma de Mallorca.
(Palma de Mallorca, 4 juliol 1942 – 21 juny 2006)
Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1958-63), guanyà el premi de Pintura Jove de la Sala Parés el 1961. Es presentà a Barcelona el 1967 i hi ha exposat el 1970 i el 1973.
Conreà una pintura abarrocada i eurítmica, lírica i ben construïda, basada en un dibuix de traç seguit. La seva temàtica fantàstica té clares ressonàncies del pre-rafaelitisme i hom li ha vist relació també amb Marc Chagall.
(Mallorca, 1232)
Repartiment de cases i terres de l’illa, fet arran de la conquesta.
És contingut en un llibre que sembla haver estat redactat el 1232 per l’escrivà Pere de Santmelió, però conté també la transcripció d’acords del 1230, i continua amb d’altres fins el 1273.
És guardat a l’arxiu de la Corona d’Aragó, a Barcelona i n’hi havia un altre exemplar a Mallorca, en part en llatí i en part en àrab, del qual es conserva una còpia de 1267-69 a l’Arxiu Històric.
És un text del més gran interès per al coneixement de l’illa immediatament abans i després de la seva incorporació als dominis de Jaume I.
Pròsper de Bofarull el publicà el 1856, però Josep M. Quadrado ja l’havia fet conèixer el 1850, en versió castellana no literal, ordenada per conceptes, i amb comentaris, partint del còdex mallorquí. Joan Dameto i Cotoner ja n’havia publicat una part en la seva Historia general del reino baleárico (1632).
(Barcelona, 1975 – )
Revista semestral dedicada a la història i la cultura de les Illes Balears.
Dirigida per Josep Massot i Muntaner i coordinada per Margalida Tomàs, publicà números monogràfics (dos han estat dedicats a la República i la guerra civil a Mallorca).
És la primera publicació d’investigació sobre les Illes publicada en català des del 1936.
A partir de l’any 2008 ha estat editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
(Palma de Mallorca, 12 setembre 1229)
Fet d’armes lliurat a les muntanyes de Portopí, durant el qual les tropes de Jaume I el Conqueridor, després de desembarcar a Santa Ponça, derrotaren als musulmans.
Fou un xoc molt violent en el qual perderen la vida Ramon de Montcada, senyor de Tortosa, i el seu oncle Guillem de Montcada.
Aquest fou el primer pas cap a la conquesta de Mallorca, la capital de la qual caigué al final del mateix any.
(Capdepera, Mallorca, 17 juny 1232)
Tractat entre Jaume I de Catalunya-Aragó i Abü ‘Abd Alläh Muhammad, cadí de Menorca.
Signat al cap de Pera, pel qual aquesta illa es convertí en tributària del rei de Catalunya-Aragó.
(Palma de Mallorca, 1823 – 15 abril 1906)
Escriptor. Germà de Victòria. Es dedicà ja de jove a la literatura, especialment al conreu de la poesia.
L’any 1842 es traslladà a Barcelona amb la intenció d’estudiar dret, però es dedicà a les matemàtiques i a la música.
Arrelat a la terra, les seves composicions són dedicades a temes mallorquins, i és mantingué en un ideari realista que l’apartà del romanticisme: La colcada, Els tamborers de la Sala, Un pi i La font de la vida són petites obres mestres en el seu art.
És, a més, autor del llibre Records i esperances (1885), i d’un aplec de Qüentos Mallorquins (1884). L’any 1892 li foren publicades Poesies en mallorquí popular (1892).
Fou també autor teatral, festiu i popular: El cordó de la vida (1886), Un criat nou (1892), Mestre Fornari (1900), etc.
Dades dels Països Catalans 