Ballador d’una dansa tradicional mallorquina anomenada ball dels cossiers, esmentada ja el segle XVI, que fou molt popular durant el Barroc.
Anaven disfressats generalment amb vestits adornats amb llaços de colors i cascavells i capells amb flors. Hom la dansava en festivitats religioses.
Fins a època recent encara és ballada en diverses localitats de les illes.
(Illes Balears, segle XVII)
Nom que la tradició popular mallorquina ha donat al segon comte de Formiguera, Ramon de Safortesa i de Pacs-Fuster, senyor feudal de Santa Margalida, poble amb el qual sostingué dures lluites, com també amb d’altres indrets.
Els seus vassalls, ressentits, li aplicaren la llegenda i la cançó del Comte Arnau, i arribaren fins i tot a substituir “mon comte Arnau” per “mon comte Mal”.
Josep M. Quadrado (Las bodas del Conde Malo, 1843), Ramon Picó i Campamar (De pressa, 1884), Guillem Colom (El Comte Mal, 1950) i d’altres, l’han convertit en personatge literari.
(Illes Balears, 1966)
Recull de cançons populars. Aplegat per Rafael Ginard i Bauçà en quatre volums. Publicat per l’editorial Moll, amb pròlegs de Francesc de Borja Moll.
Exclusivament literari i ordenat alfabèticament per temes, conté unes quinze mil cançons curtes i molts centenars de llargues.
És el cançoner més extens dels Països Catalans i un dels més complerts del món.
(Leipzig, Alemanya, 1869 – 1891)
(original: Die Balearen in Wort und Bild geschildert) Obra de Lluís Salvador d’Àustria. Escrita en alemany, els nou volums de què consta aparegueren anònims, amb gran luxe tipogràfic i il·lustració abundosa.
Fruit de molts anys de treball, fet amb la col·laboració dels millors erudits de les Illes, constituí un esforç notable per tal de descriure amb criteris positivistes les Illes Balears i inventariar-ne els aspectes socials, històrics, econòmics, culturals, etc.
Premiada amb medalla d’or a l’exposició universal de París (1878), obtingué una difusió relativament escassa. Cal destacar la revaloració que fa de la llengua catalana, apresa i conreada per l’autor. Més endavant l’arxiduc en féu una nova edició reduïda a dos volums (Würzburg-Leipzig 1897).
Paral·lelament a la versió original en foren fetes diverses traduccions castellanes, totes fragmentàries o inacabades, entre les quals cal destacar els dos volums de Las Baleares, corregits i augmentats per Francesc Manuel de Los Herreros i Schwager, que comprenen Eivissa i Formentera (Palma de Mallorca 1886-90).
Molt posteriorment ha estat novament traduïda i publicada en 12 volums la part referent a Mallorca, reduïda i sense les xilografies originals (Palma de Mallorca 1955-65).
Cançó sobre un personatge popular femení. Fou composta el 1926 per Amadeu Vives sobre el poema de Joan Alcover La Balanguera, en què el personatge de la Bolanguera o Balanguera és transformat en una parca que fila el fil de la vida dels humans.
Aviat esdevingué una cançó popular i, identificat el personatge amb la pàtria, fou cantada com a himne patriòtic en èpoques de repressió del catalanisme. Té una gran popularitat en totes les terres de llengua catalana, especialment a Mallorca.
Actualment és l’himne oficial de les Illes Balears.
La Balanguera misteriosa
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil.la
teixint la tela per demà.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Girant l’ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
De tradicions i d’esperances
teix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d’or i argent
de la infantesa que s’enfila, de la
vellura que se’n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
(Illes Balears, 1901)
Opuscle d’Antoni Maria Alcover. Fou reeditat el 1902 i el 1903.
Exposava el projecte d’un Diccionari de la llengua catalana antiga i moderna, dialectal i literària, el sistema de recull de materials, el qüestionari per al recull i les instruccions per als secretaris i els coordinadors de les col·laboracions.
El diccionari aparegué finalment sota el títol canviat de Diccionari català-valencià-balear.
(Illes Balears, 1305 – 1308)
Obra de Ramon Llull. Fou publicada amb el títol d’Ars magna generalis ultima, versió definitiva de l’art lul·liana que ja havia explicat en diverses obres anteriors (principalment Art abreujada d’atrobar veritat, o Art Major).
Les primeres temptatives d’una art combinatòria es troben ja cap al final del Llibre de contemplació en Déu, el qual és una de les obres més exactes de Ramon Llull.
La finalitat de l’art consisteix a proposat un sistema de principis generalíssims, aplicables a totes les ciències, que serveixi d’ajuda per a cercar la veritat i resoldre així els diversos problemes científics.
Concretament, però, i mitjançant aquesta recerca sistemàtica de la veritat, anava encaminada a la conversió dels musulmans i jueus.
Dades dels Països Catalans 