(Illes Balears, segle XIV)
Escriptor. Recollí i desenvolupà les idees espiritualistes d’Arnau de Vilanova, i les sotmeté a curioses derivacions.
El 1360 féu conèixer la seva obra De adventu Antichristi, on pronosticava l’aparició de l’anticrist per a la pasqua granada d’aquell any, amb efectes tan peregrins com la desaparició de la missa des d’aleshores.
Fou considerat herètic pel famós inquisidor Nicolau Eimeric. Acabà per retractar-se.
(Illes Balears, segle XVI)
Escultor. Treballà generalment a València. S’especialitzà com a imatger.
Ibn ad-Dabag (Onda, Plana Baixa, 1088 – 1151) Historiador àrab.
Ibn Affiun al-Gafiqï (Xàtiva, Costera, 1124 – 1188) Escriptor andalusí. És autor d’un repertori biogràfic dels ascetes andalusins. Es destacà a la literatura pel fet d’haver recopilat i conservat el dïwän d’Ibn Gubair.
Ibn al-Labbana (Dénia, Marina Alta, segle XI) Historiador àrab.
Ibn ‘Alqama (València, 1036 – 1115) Historiador. És autor d’una història de València a l’època del Cid, avui perduda, però utilitzada per les fonts àrabs posteriors (especialment per Bayän al-mugrib d’ibn ‘Idärï). La Primera crónica general i la Crónica de veinte reyes n’inclogueren traduccions parcials.
Ibn al-Zaqqäq (Alzira, Ribera Alta, 1096 ? – 1135) Poeta andalusí. Fou deixeble d’Ibn al-Sïd al-Batalyawsï i del seu oncle Ibn Hafäga. És considerat un dels més insignes representants del gènere floral (poesia dedicada al paisatge) a la literatura àrab.
Ibn ‘Amira (Alzira, Ribera Alta, 1186 – 1251) Historiador àrab.
Ibn ‘Ayyad (Llíria, Camp de Túria, 1149 – 1206) Historiador àrab.
Ibn Fathun (Oriola, Baix Segura, segle XI – 1125) Historiador àrab.
Ibn Waqqäs Al-lamtï, ‘Abd Alläh (Illes Balears, segle XII – 1185) Jurista andalusí. Imam i hätïb de Palma de Mallorca, on també dirigí una escola de jurisprudència. Sembla que morí màrtir a l’alcàsser durant l’aixecament dels presoners cristians contra Ishäq ibn Muhammad ibn Gäniya.
(Illes Balears ?, segle XI)
Governador d’afers civils i col·lector d’imposts a Mallorca durant el regnat de Mugähid de Dénia.
Notable mecenes, la seva època marca el gran desenvolupament literari de l’islam balear, que es convertí en refugi d’intel·lectuals peninsulars i orientals (Ibn al-Labbana, el sicilià Ibn Hamdïs i, especialment, Ibn Hazm).
(Illes Balears, vers 1029 – Bagdad, Pèrsia, 1095)
Escriptor andalusí. Fou deixeble d’Ibn Hazm quan aquest es refugià a Mallorca.
Establert a Bagdad (1056), escriví un diccionari biogràfic de savis andalusins precedit d’una introducció històrica que arriba al 1058.
(Illes Balears, segle XVIII)
Família d’escultors, iniciada per:
Joan Antoni Homs (Illes Balears, segle XVIII – Palma de Mallorca, 1748) Escultor. Fou el primer i més remarcable dels artistes que el seguiren a la seva família. Són especialment apreciades, entre les seves obres, la imatge de Sant Josep agafant Jesús de la mà, a l’església de Sant Miquel de Palma, i el Sant Crist de vori realitzat per al convent de frares dominicans de la mateixa ciutat. Fou mestre del seu fill:
Gaspar Homs i Batlle (Illes Balears, segle XVIII – Palma de Mallorca, 1750) Escultor. Entre els seus treballs figuren els relleus de les claus dels arcs al temple de Santa Maria del Camí. Fou mestre del seu fill:
Gaspar Homs i Picornell (Illes Balears, segle XVIII) Escultor. Treballà per a la catedral d’Eivissa, on féu un retaule i altres decoracions. Tornant a Mallorca caigué presoner dels corsaris sarraïns. En fou rescatat. Entre les seves obres a Palma figura el Sant Miquel del campanar de la parròquia. Tingué dos fills també artistes, Jaume i Pau, que moriren joves, acabant la dinastia d’escultors mallorquins d’aquest cognom.
(Illes Balears, segle XVI)
Poeta. És autor, entre altres obres, de la Devota contemplació del Cor Sagrat de Jesucrist (1591).
(Navarra, segle XVII – Illes Balears, segle XVIII)
Arquitecte i escultor. S’instal·là a Mallorca el 1697 i introduí l’esperit romà al barroc mallorquí del primer quart del segle XVIII.
Són obres seves, a Palma, la portalada de l’església de Sant Francesc, la capella de Sant Nicolau Tolentí del Secors, el retaule de Sant Antoni de Pàdua (1714), el de Sant Martí (1722) i el de Sant Sebastià (1754), de la seu.
(Illes Balears ?, segle XIII – segle XIV)
Cavaller. Fou un dels principals acompanyants de l’infant Ferran de Mallorca a l’expedició que féu aquest per dominar la Morea (1315).
Després d’haver mort l’infant a la batalla de la Manolada, governà per un temps les restes dels expedicionaris concentrats a la ciutat de Clarença, fins que la posició esdevingué insostenible i fou abandonada als angevins després d’una traïció irreparable.
(Illes Balears, 1778 – Valldemossa, Mallorca, 1859)
Caputxí. Conegut com a fra Antoni de Mallorca. Publicà una adaptació mallorquina de l’obra de Jaume Pontí Conversa de Isidro amb lo seu sr. Rector, sobre s’origen de reconfesió (1844).
Dades dels Països Catalans 