Arxiu d'etiquetes: historiadors/es

Vilanova i Ribas, Mercè

Deixa un comentari

(Barcelona, 16 juny 1936 – )

Historiadora. Estudià a la Universitat de Barcelona, de la qual fou catedràtica d’història contemporània. Ha estat fellow del Wilson Center de Washington, visiting schollar de la Harvard University, professora de la Boston University i investigadora de l’Institut d’Histoire du Temps Présent, de París.

Fou fundadora de la revista “Historia, Antropología y Fuentes Orales”, que dirigí, i des del 1996 presidenta de l’Associació Internacional d’Història Oral.

Les seves recerques s’han centrat en els estudis electorals i en la creació de fonts orals. Les seves principals publicacions són Atlas electoral de Catalunya durant la Segona República (1986), Atlas de la evolución del analfabetismo en España de 1887 a 1981 (1992) i Les majories invisibles (1995).

Vila i Sala, Antoni

Deixa un comentari

(Santpedor, Bages, 12 juny 1863 – 26 maig 1936)

Eclesiàstic i historiador. És autor d’una Historia documentada de la vila de Santpedor (1898), del Compendi popular de la història de Santpedor (1922) i de les monografies El timbal del Bruc (1890) i El feudalisme de remença (1911).

Ordenà l’arxiu municipal i l’eclesiàstic de la seva vila. Publicà també un manual sobre Els arxius parroquials (1912) i dues col·leccions de sermons: Homilies breus dels evangelis dominicals i Plàtiques religioses en català.

Fou soci corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i col·laborà en la premsa de Barcelona, Vic i Manresa.

Vigo i Bènia, Emili

Deixa un comentari

(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 21 setembre 1917 – Puigdolena, Moianès, 27 febrer 1954)

Historiador. Treballà de comptable i s’interessà per la investigació històrica. El 1939 hagué d’abandonar Catalunya, i residí a Montpeller, on es llicencià en història. Preparà a París una tesi doctoral sobre la Guerra Gran, però una tuberculosi l’obligà a abandonar-la.

Membre de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (1951), publicà articles al butlletí d’aquesta i a la “Revista de Catalunya” de París (com Robespierre i Catalunya, 1947). L’Institut d’Estudis Catalans li publicà pòstumament La política catalana del Gran Comitè de Salut Pública (1956).

Vidal i Rosich, Plàcid

3 Respostes

(Alcover, Alt Camp, 23 abril 1881 – Barcelona, 8 novembre 1938)

Poeta, novel·lista i cronista. Fill d’uns modests taverners, formà part, de molt jove, d’un grup d’escriptors i d’artistes que, a Reus, s’aplegà al voltant del seu germà Cosme.

A disset anys, publicà un monòleg tràgic i poc temps després es traslladà a Barcelona, on treballà de caixista d’impremta i on participà, amb més passió que fortuna, en l’esclat modernista.

El 1904 aparegué el seu primer llibre de poemes. Ben aviat alternà el conreu de la poesia amb el d’un tipus de novel·la idealista i transcendent, que culminà en la trilogia autobiogràfica de Jordi Saura.

Col·laborà en diverses revistes minoritàries -“Catalònia”, “Lletres”, “Panteisme”- i, d’una manera esporàdica, en publicacions de gran tiratge: “El Poble Català”, “La Novel·la Nova” i “La Novel·la d’Ara”. El 1924 aparegué el seu darrer i més important recull de poemes.

Tipus inadaptat i introvertit, les seves obres de més relleu són una sèrie de retrats i de cròniques de la vida bohèmia modernista.

Vicens i Vives, Jaume

26 Respostes

(Girona, 6 juny 1910 – Lió, França, 28 juny 1960)

Historiador. Estudià filosofia i lletres a Barcelona (1926-30), on tingué com a mestres Antonio de la Torre i Pere Bosch i Gimpera. Professor a l’Institut-Escola (1932-33), passà com a encarregat de curs i ajudant a la Universitat Autònoma (1933-37), a la vegada que guanyava la càtedra de geografia i història de l’institut de Figueres. El 1936 llegí la tesi doctoral, Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936-37).

Sancionat després del 1939, conegué uns anys difícils en què hagué de guanyar-se la vida escrivint articles de política internacional al setmanari “Destino” (amb el pseudònim de Lorenzo Guillén) i publicant llibres de text i obres de divulgació. Fou destinat el 1942 a l’institut de Baeza, i poc després participà en la fundació d’una editorial que es proposava de millorar els llibres de text. Reprengué la seva tasca investigadora amb Historia de los remensas en el siglo XV (1945), i el 1947 guanyà la càtedra d’història moderna de la Universitat de Saragossa, d’on l’any següent passà, també per oposició, a la de Barcelona.

El 1950, en assistir al Congrés Internacional de Ciències Històriques de París, entrà en contacte amb els nous corrents de la historiografia europea i rebé una forta influència de l’escola dels “Annales”, que el dugué a afirmacions programàtiques on proclamava la importància dels fets econòmics i, molt especialment, la fe en l’eficàcia del mètode estadístic, encara que amb adherències tan poc congruents com la geopolítica, el mètode de les generacions o les morfologies històriques.

Malgrat el caràcter francament positivista dels plantejaments de Vicens, el món acadèmic hispànic els mirà amb recel i volgué justificar amb raons ideològiques el refús d’una exigència d’actualització que posava en evidència la misèria intel·lectual dominant.

Dugué a terme aquesta tasca renovadora en la seva pròpia obra d’aquests anys –Aproximación a la historia de España (1952), Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954) i El segle XV. Els Trastàmares (1956)-, així com en realitzacions col·lectives, com ara els Estudios de Historia Moderna (1951-59), Índice Histórico Español (iniciat el 1953), la Historia social y económica de España y América (1957-59) o la sèrie Biografies Catalanes (disfressa que hagué d’adoptar, per raons de censura, el seu intent de publicació d’una nova història de Catalunya), amb la col·laboració d’un grup d’historiadors que, si mai no arribaren a formar una escola, per llur indefinició teòrica, compartiren àmpliament l’impuls renovador de Vicens.

Fruit de l’ensenyament d’història a la nova facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona fou la publicació del Manual de historia económica de España (1959), amb la col·laboració de Jordi Nadal. Aquesta dimensió metodològica no basta per a explicar l’obra de Vicens, que ja des del 1952 es proclamava continuador d’una escola catalana d’història que anava de Pròsper de Bofarull a Ferran Soldevila.

És en aquesta línia que cal situar la seva preocupació pels estudis d’història contemporània de Catalunya, abandonats fins aleshores, puix que estava convençut que havien de contribuir a replantejar d’una manera més realista una política de recobrament de Catalunya, obsessionat com estava per l’experiència de la desfeta del 1939, amb el seu seguit de defeccions. Testimoni d’aquesta preocupació són Els catalans en el segle XIX (1958) -que, amb una col·laboració de Montserrat Llorens, integraria industrials i polítics del segle XIX- i Notícia de Catalunya (1960).

Una ràpida malaltia posà fi a la seva vida quan era en plena activitat. Darrere seu deixava un estímul que transformaria per complet la historiografia catalana i una obra que, amb els articles, ultrapassa els tres-cents cinquanta títols. Pòstumament han estat reeditades les seves obres.

Verrié i Faget, Frederic-Pau

7 Respostes

(Girona, 24 agost 1920 – 11 febrer 2017)

Historiador de l’art i editor. Format a l’Escola Massana i a la Universitat Autònoma, es llicencià en història el 1943. Deixeble d’A. Duran i Sanpere, el 1946 fou nomenat arxiver i arqueòleg de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona (Casa de l’Ardiaca). Fou cofundador de la revista “Ariel” (1946-51). Fou professor d’història de l’art a l’Escola Massana, i després a la Universitat de Barcelona.

El 1953 perdé el càrrec que tenia al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, en ésser processat per activitats socialistes, el qual no recuperà fins el 1963, i després en fou director en dues ocasions (1970-72 i 1980-85). Ha dirigit diverses excavacions de la ciutat.

Especialista en pintura gòtica catalana, ha publicat articles i els llibres Pedralbes y sus pinturas (1951), La vida del artista medieval (1953). Ha publicat obres de divulgació El pintor Pidelaserra, ensayo de biografía crítica (1947), Mil joyas del arte español (1948), amb A. Cirici, monografies i guies La iglesia de los Santos Justo y Pastor (1942), Mallorca (1948?), Montserrat (1950), Barcelona Antigua (1952), etc.

Ha col·laborat en les obres col·lectives L’Art Català (1955), dirigida per Folch i Torres, i el Catálogo Monumental de la Ciudad de Barcelona (1947), amb J. Ainaud i J. Gudiol. Ha transcrit i anotat la Crònica del regnat de Joan I (1950). Com a editor, publicà les Elegies de Bierville, de C. Riba (1943), i La pell de brau, de S. Espriu (1960), i preparà -amb altres- el volum Versions de poesia catalana (1962), en deu idiomes. A partir del 1985 començà la publicació de la sèrie periòdica Parva Archeologica.

Vernet i Ginés, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 31 juliol 1923 – 23 juliol 2011)

Arabista. Doctor en filosofia i lletres (1948), fou catedràtic de llengua i literatura àrab a la Universitat de Barcelona des del 1954. Membre, entre d’altres, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1959) i de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona (1986). Fou també director d'”Índice Histórico Español” (1960-63). Membre des del 1978 de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i agregat d’aquest (1980), fou membre corresponent de diversos organismes científics i culturals internacionals.

Col·laborador de nombroses revistes, ha publicat més de dos centenars d’articles, alguns dels quals de temàtica catalana medieval. Traductor de l’àrab al castellà de l’Alcorà (1953; nova traducció, 1963) i de Les mil i una nits (en tres volums, 1964-67), s’especialitzà en l’estudi del món àrab i en l’evolució de la ciència medieval -especialment l’astronomia i la cartografia nàutica- i renaixentista.

De la seva bibliografia cal destacar, entre altres obres, Literatura árabe (1966), Astrología y astronomía en el Renacimiento. La revolución copernicana (1974), Historia de la ciencia española (1976), La cultura hispanoárabe en Oriente y Occidente (1978), que ha estat traduït al francès, a l’alemany, etc., i Mahoma (1987).

Fou guardonat, entre altres, amb la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic de la Generalitat de Catalunya (1985), el premi de la Fundació Catalana per a la Recerca (1999) i la Creu de Sant Jordi (2002).

Ventura i Subirats, Jordi

Deixa un comentari

(Barcelona, 7 agost 1932 – 15 gener 1999)

Historiador. Membre de l’Acadèmia Provençal, del Consell d’Estudis Occitans i de l’Acadèmia de Bones Lletres, ha publicat articles a les revistes “Serra d’Or” i “Destino” i als diaris “El Correo Catalán” i “Avui”.

Autor, entre altres obres, de Pere el Catòlic i Simó de Montfort (1960), Alfons el Cast, el primer comte-rei (1961), Les cultures minoritàries europees (1963), Les llengües europees (1963), Els heretges catalans (1963), Els catalans i l’occitanisme (1964), Vida del treball a tallers i fàbriques (1965), Inquisició espanyola i cultura renaixentista al País Valencià (1978, premi Joan Fuster d’assaig), La moneda a Catalunya durant el regnat de Carles III (1988), Les manipulacions monetàries a València a finals del segle XV (1993) i La Bíblia valenciana. Recuperació d’un incunable en català (1993).

Valls i Taberner, Ferran

8 Respostes

(Barcelona, 31 març 1888 – 1 octubre 1942)

Jurista i historiador. Fill d’Isidre Valls i Pallerola, i germà de Josep. L’any 1914 ingressà al Cos d’Arxivers i Bibliotecaris, i més tard esdevingué oficial de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i director de Museu Arqueològic Provincial de Tarragona (1922-28).

Fou catedràtic d’història d’Espanya a Múrcia i professor de la càtedra lliure d’història de Catalunya de l’Institut d’Estudis Catalans. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Políticament s’adherí a la Lliga Regionalista de Catalunya i el 1921 fou elegit diputat provincial per districte de Manresa–Berga.

Fou un continuador del gran corrent de projecció històrica del dret català, notablement desenvolupat durant el primer terç del segle XX. Orientà la seva activitat cap a l’estudi de les institucions de l’època comtal i de les antigues fonts del dret català (Usatges, Consolat de Mar, etc).

Entre les seves nombroses monografies són remarcables: Els orígens del comtat de Pallars i de Ribagorça (1918), Privilegis i ordinacions de les valls pirinenques (3 volums, 1915, 1917, 1920), Figures de l’època comtal catalana, El tractat “De regimine principum” de l’infant Fra Pere d’Aragó, Notes sobre el Consolat de Mar, Notes per a la història de la família comtal de Barcelona (1923), La tradició de la nostra cultura (1924), Les col·leccions canòniques a Catalunya durant l’època comtal (1925), Els estudis d’història de la legislació catalana (1925), El problema de la formació dels Usatges de Barcelona (1925), Les fonts documentals dels costums de Lleida (1926), Usatges i costums de Girona (1927), Franqueses i usances de la ciutat d’Urgell (1927), Les doctrines polítiques en la Catalunya medieval (1927), La Societat de les Nacions i les idees de comunitat internacionals en els antics autors catalans (1927), Relacions familiars i polítiques entre Jaume el Conqueridor i Alfons el Savi, Sant Ramon de Penyafort, etc.

Moltes d’aquestes monografies foren aplegades a Obras selectas de Fernando Valls Taberner, publicades conjuntament a Madrid i Barcelona.

També va publicar Història de Catalunya (4 volums, 1926-28) i, en col·laboració amb Ferran Soldevila, un manual d’Història de Catalunya (1922-23), de caràcter docent, en 2 volums. Publicà així mateix l’important text del Llibre del Consolat de Mar.

El 1937 va passar-se al bàndol del general Franco, al qual va representar en diverses activitats propagandístiques a Iberoamèrica.

Fou el pare de l’empresari Fèlix Valls-Taberner i Arnó.

Valentí i Fiol, Eduard

Deixa un comentari

(Pals, Baix Empordà, 19 gener 1910 – Barcelona, 28 febrer 1971)

Humanista i historiador de la literatura. Es llicencià en llengües clàssiques, guanyà la càtedra de llatí en un institut de segon ensenyament i fou professor d’aquesta assignatura a la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-71) i a l’Institut Escola.

Traduí Ciceró per a la Fundació Bernat Metge. S’especialitzà en estudis sobre Joan Maragall, Carles Riba, el classicisme i el modernisme a Catalunya.

Se li publicaren, pòstumament, dos llibres importants: Els clàssics i la literatura catalana moderna (1972) i El primer modernismo literario catalán y sus fundamentos ideológicos (1973).