(GEiEG) Primera entitat de Catalunya dedicada a l’esport afeccionat. Organitza activitats esportives tant de competició com de lleure, i té seccions d’atletisme, handbol, muntanya, natació, tennis, bàsquet, hoquei sobre rodes, waterpolo, rugbi i esquí, entre d’altres. Disposa d’instal·lacions esportives a la Devesa, Sant Ponç, Sant Narcís i Palau-sacosta.
Col·labora també en la vida social gironina a través d’activitats culturals i populars com la Festa del Pedal, concursos de colles sardanistes, l’aplec excursionista, la pujada als Àngels, concerts, etc. El 1994 l’entitat fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi.
Temple principal de la diòcesi de Girona, que té com a titular santa Maria. La catedral immediatament posterior a la conquesta cristiana (i potser també la dels segles V-VIII) era a l’emplaçament de l’actual. El bisbe Pere Roger restaurà l’edifici el 1015, i decidí la construcció de la catedral romànica, que fou consagrada el 1038, de la qual restà només una part de l’anomenada torre de Carlemany.
Al segle XII fou construït el claustre romànic, amb una gran profusió de decoració. La catedral fou ampliada, a partir del 1312, amb un absis i un deambulatori gòtics, nou capelles i l’inici de tres naus gòtiques, sota la direcció d’Enric de Narbona i el seu germà Jaume de Faveran. Les obres foren deturades el 1347, i el 1357 fou iniciada una nova etapa, sota la direcció dels mestres Pere Capmagre (1357-59), Francesc Saplana (1360-69) i Pere Sacoma (1369-94), que decidiren d’iniciar els murs d’una nau central i única; la variació de tres naus a una, ideada el 1360, no fou posada en pràctica fins el 1386, que Sacoma féu el primer tram, però les obres foren paralitzades per temor que l’estructura no resistís. Continuaren traballant-hi els mestres Guillem Morei i Guillem Bofill.
Després de diverses consultes i vacil·lacions, el 1416 fou convocada pel bisbe Dalmau de Mur una consulta de dotze mestres d’obres del Principat i de Mallorca i, sota la pressió de Bofill, hom decidí d’emprendre la construcció d’una única volta per a la gran nau, amb què s’acabà la catedral: té 50 m de llargada, 34 d’alçada i 22,98 d’amplada (la volta gòtica més ampla que mai ha estat feta). L’obra durà, però, fins al 1604.
El campanar fou bastit a partir del 1580, i la gran escalinata d’accés (de noranta graons), a la fi del segle XVII; la façana, completada recentment, fou projectada per Pere Costa el 1730. La porta dels Apòstols, que devia ésser la principal, hom la va acabant actualment, segons el primitiu projecte, atribuït a Guillem Morei (1366).
A l’interior es conserven la cadira episcopal i l’ara de marbre del segle XI, el baldaquí d’argent repussat (segles XIII-XIV) i el retaule (1325), també d’argent repussat, obra del mestre Bartomeu, de Pere Berneç i de Ramon Andreu, i nombroses tombes, algunes de les quals amb decoració gòtica.
A la banda de ponent del claustre, entre la catedral i la torre Cornèlia (1362), hi ha les sales capitulars, amb peces com el Tapís de la Creació (segle XII), el Beatus (segle X), l’arqueta d’Hisäm II, les butlles en papirs del 891 i el 897, l’estàtua de Carlemany (venerat durant segles com a sant) o de Pere III el Cerimoniós (segle XIV) i el ric arxiu documental catedralici.
GEOGRAFIA FÍSICA: La ciutat s’estén sobre la vall del Ter, prop de la confluència amb els seus afluents Onyar, Galligants i Güell (la ciutat dels quatre rius), en el pas que el riu forma entre la zona muntanyosa de les Guilleries, a ponent, i la serra de les Gavarres, a llevant. El teme municipal, de petita extensió, format per materials d’al·luvió a la part plana i un sector més muntanyós (al voltant de 400 m) a la zona de contacte amb les Gavarres, està en bona part urbanitzat per la conurbació ciutadana i els barris perifèrics (Santa Eugènia de Ter, Palau-sacosta o Montilivi).
ECONOMIA: Malgrat no tenir una gran tradició industrial, s’hi troben algunes empreses importants en el ram alimentari (farineres, derivats del cafè, embotits), químiques (àcid tàrtric, sabons, etc), ciment, mobles, carrosseries, etc. Hi té un gran pes la funció de centre mercantil i comercial, ja que el seu mercat potencial abasta les comarques de l’entorn i es beneficia de la proximitat de la Costa Brava. Cal destacar, però, la creixent activitat turística que -malgrat no tenir una infraestructura hotelera important- es beneficia d’un gran nombre de visitants atrets pel magnífic patrimoni monumental i per l’oferta cultural, lúdica i gastronòmica.
URBANISME I MONUMENTS.- La ciutat té com a eix principal el curs de l’Onyar, que la divideix en dos sectors: el nucli antic i la ciutat moderna. El primer -que s’articula al voltant d’un costerut turó que havia estat murallat- és presidit per la fàbrica de la catedral, que integra estils diversos. Al veí Palau Diocesà hi ha el Museu d’Art de Girona, amb col·leccions importants d’art romànic i gòtic. Altres edificis d’interès de la ciutat antiga són la Pia Almoina (segle XV), l’església de Sant Feliu (gòtica i barroca, amb notables sarcòfags paleocristians), els anomenats banys àrabs, d’època romànica, la capella romànica de Sant Nicolau, l’antic monestir de Sant Pere de Galligants, romànic, que allotja l’interessant Museu Arqueològic, o els antics convents de Sant Domènec i dels jesuïtes, que, amb l’antic Estudi General, han estat recuperats per la nova Universitat de Girona. Resta una part de les antigues muralles romana i medieval, resseguides pels passeigs Arqueològic i de la Muralla.
Modernament ha adquirit una gran anomenada l’antic call o barri jueu, els petits i costeruts carrers del barri de la catedral. Altres casals senyorials o antics convents allotgen avui institucions polítiques o culturals, com el Palau de Justícia, la Diputació Provincial, el Museu d’Història de la Ciutat, l’Arxiu Municipal, etc. Encara a la dreta de l’Onyar, on les cases s’emmirallen sobre el riu en una visió típica de Girona, trobem la Rambla de la Llibertat, un dels principals eixos comercials, o la Casa de la Ciutat, amb el bonic Teatre Municipal annex.
A la Girona moderna, estesa a l’esquerra del riu, es destaquen el vell Hospici neoclàssic, actual Casa de Cultura, l’Hospital de Santa Caterina (segles XVII-XVIII), amb un Museu de la Farmàcia, diversos edificis del notable arquitecte gironí Rafael Masó (primer quart del segle XX) i el gran Parc de la Devesa, extensa arbreda de plàtans urbanitzada al segle XIX, on se celebren fires, concerts i festes populars, entre les quals es destaquen les de Sant Narcís. A més dels barris perifèrics esmentats, fora del recinte de la ciutat cal remarcar les restes de la fortificació de Montjuïc (segle XVII) i la frondosa vall de Sant Daniel.
HISTÒRIA.- L’origen de la ciutat és una fortificació romana al camí de la Gàl·lia a les terres orientals de la Península, a la vora de la Via Augusta. Tingué la categoria de municipium, i des de la fi del segle IV esdevingué seu episcopal d’importància, que ha perdurat al llarg del temps. Després d’una curta època de domini musulmà, l’any 885 s’incorporà a l’imperi carolingi dins l’àmbit de la Marca Hispànica i esdevingué centre d’un important comtat, que el 878 es fusionà amb el de Barcelona, dins el procés de formació política de Catalunya. Les activitats agrícoles, potenciades pel rec Monar, i les dels gremis menestrals i els mercaders donaran impuls a la vida econòmica de la ciutat medieval, que tingué, a més, Taula de Canvi i l’Estudi General.
Però la posició estratègica de Girona tingué de nou efectes desastrosos en tots els conflictes bèl·lics franco-espanyols, des de la Guerra dels Segadors fins a la de Successió (setge de 1712) i també a la Guerra Gran (1795). Aquesta situació representà una veritable tragèdia en la Guerra del Francès, quan la resistència a ultrança dels setges de 1808 i 1809 -d’on prové el mite de la immortal Girona reduí la població a la meitat (de 8.000 a 4.000 hab) i causà greus danys a la ciutat. La revolució industrial del segle XIX hi incidí només moderadament, igual com les lluites polítiques i socials de l’època. En el camp cultural i de la Renaixença es destacà l’escola d’historiadors gironins. Superada la cruel Guerra Civil 1936-39, la ciutat ha tingut un notable creixement demogràfic i econòmic, modernament molt afavorit pel desenvolupament del turisme i la recuperació de la Universitat.
Municipi del Gironès (Catalunya): 11,86 km2, 102 m alt, 2.547 hab (2016)
Estès pel pla de Girona, al sud d’aquesta ciutat, a la vall mitjana de l’Onyar, estès a banda i banda del riu, afluent del Ter, al sud de Girona.
La major part de la superfície del terme és conreada, amb gran predomini del secà: cereals (blat, civada i ordi), blat de moro, farratges i vinya; el regadiu aprofita l’aigua del subsòl. També són importants l’activitat ramadera (bovina i porcina) i l’avicultura. Hom hi ha instal·lat locals comercials i magatzems, especialment de l’automoció i d’electrodomèstics. Hi ha bòbiles. Àrea comercial de Girona.
El poble és a l’esquerra de l’Onyar; s’hi destaca l’església parroquial de Sant Cugat, gòtico-renaixentista, fortificada (segona meitat del segle XVI). L’antic castell de Fornells és esmentat ja el 1048.
Municipi del Gironès (Catalunya): 6,53 km2, 34 m alt, 1.018 hab (2016)
Situat al nord-est de Girona, al peu del massís de les Gavarres, a la riba dreta del Ter, que limita el terme pel nord.
Les bases de l’economia local són l’agricultura de regadiu (hortalisses i farratges), gràcies a la sèquia d’en Vinyals, i de secà (cereals, vinya i oliveres), complementada per la ramaderia (bovina i porcina), l’avicultura i l’apicultura; n’és destacable també la indústria, sobretot del paper, d’embotits, de materials per a la construcció i de la fusta. Àrea comercial de Girona.
El poble és entre la riera de la Pera i el Ter; l’església parroquial de Sant Cebrià, reformada el 1824, conserva un frontis romànic. El lloc és esmentat el 1017. Al barri de la Bolla hi ha l’estació del ferrocarril.
Dins el terme hi ha la colònia Torres i el veïnat de Ferreres, amb l’església de la Mare de Déu de l’Esperança, on és venerada una imatge gòtica.
Parc de la ciutat, entre els rius Ter, Onyar i Güell, al nord-oest del nucli urbà; té unes 40 ha d’extensió i ha estat declarat (1943) parc artístic nacional.
Disposa d’instal·lacions esportives, concentrades a la zona anomenada el Camp de Mart (antic lloc d’exercicis militars), amb jardins i amb 9 ha de passeigs ombrejats per grans plàtans.
Durant el darrer terç del segle XVIII foren ja plantats arbres a la terrassa al·luvial del Ter, extramurs, i el sector de davant la porta de Figuerola aviat fou utilitzat com a passeig.
Per necessitats tàctiques, els arbres foren talats el 1808; durant la dominació napoleònica, el general Maximilien Lamarque féu (1813) la urbanització, que encara persisteix, d’acord amb models francesos.
Nom d’un brodat (de 3,65 per 4,70 m) de la fi del segle XI o del començament del XII, conservat al museu de la catedral de Girona. Hom li atribueix una alçada original gairebé el doble de l’actual.
Se’n conserva la meitat superior, centrada per dos cercles concèntrics: el menor conté la imatge típica del Pantocràtor, i el major és dividit en vuit parts desiguals però simètriques que completen iconogràficament, i amb l’ajuda d’algunes citacions, una síntesi dels dos primers capítols del Gènesi, amb les al·legories dels quatre vents a les parts lliures.
Voreja tot aquest conjunt una ampla sanefa dividida en compartiments, on hi ha al·legories i representacions, entre d’altres, de l’any, les estacions, Samsó, Abel, el riu Geó, els mesos. El fris inferior, fragmentari, representa la història de la invenció de la Santa Creu per santa Helena.
Restaurats (1952) els seus desperfectes i adulteracions, és l’obra més important conservada de l’art tèxtil romànic a Catalunya.
Municipi del Gironès (Catalunya): 9,90 km2, 45 m alt, 916 hab (2016)
Situat al nord-est de la ciutat de Girona, a l’esquerra del Ter. A la zona muntanyosa, al nord, hi ha pinedes i pollancredes, amb explotació d’arbres de ribera per a la producció de fusta.
Les bases de l’economia local són l’agricultura de secà (cereals, llegums i farratges, en rotació) i la ramaderia, sobretot porcina, que ha donat lloc a una fàbrica d’embotits. L’avicultura i altres activitats industrials (explotació d’argiles i química) complementen l’oferta econòmica del municipi. Àrea comercial de Girona.
El poble és al centre de la plana al·luvial, a uns 700 m del Ter; prop seu, dalt d’un turó, hi ha les ruïnes de l’antic castell de Cervià; l’església parroquial, dedicada a sant Genís, va ser reedificada al segle XVIII.
Dins el terme hi ha l’església romànica de l’antic monestir de Santa Maria de Cervià i el poble de Raset (amb l’església de Sant Cristòfol).
Municipi del Gironès (Catalunya): 19,53 km2, 71 m alt, 5.303 hab (2016)
Situat al nord-est de Girona, a la dreta del Ter. La zona muntanyosa, al sud i a l’oest, és coberta de pinedes i alzinars.
La vida econòmica del municipi es basa en l’agricultura de regadiu (blat de moro i arbres fruiters, gràcies a la sèquia procedent del Ter) i de secà (vinya i cereals), la ramaderia (bovina, porcina i ovina), l’avicultura i la indústria, especialment química i alimentària. Explotació forestal. Àrea comercial de Girona.
El poble es troba a la plana, al límit amb la zona muntanyosa, presidit per l’església parroquial de Sant Feliu, del 1803; en el barri dit del Castell hi ha les restes de l’antic castell de Celrà.
Dins el terme hi ha, a més, els veïnats de Palagret i el Mas Blanc i les restes de l’antic castell de Mabarrera.
Municipi del Gironès (Catalunya): 45,21 km2, 137 m alt, 10.025 hab (2016)
(o Caçà de la Selva) Situat al sud de la comarca, al contacte de la depressió Prelitoral amb la serra de les Gavarres, al límit amb la Selva i el Baix Empordà. El terreny, accidentat, és ocupat per pinedes, alzinars i suredes, aquestes explotades econòmicament.
La indústria surera és de fet la base de l’economia local, complementada per altres indústries i les tradicionals activitats agrícoles, predominantment de secà (cereals, vinya, oliveres i arbres fruiters), i ramaderes (bestiar boví, porcí, oví). Granges avícoles. Indústria alimentària, tèxtils, de la pell. També són explotades algunes fonts d’aigües carbòniques. Àrea comercial de Girona.
La vila és aturonada al peu de les Gavarres; hi destaca l’església de Sant Martí, d’estil gòtic tardà (segle XVI) amb elements renaixentistes a la façana, i la torre Salvana.
Dades dels Països Catalans 