(Catalunya, segle XIV – vers 1432)
Uixer d’armes reial. Fill de Bernat Alemany de Foixà i de Porqueres.
Igual com el seu pare, estigué immergit en les turbulències de l’època. Ambdós feren trets de pau i treva, i Arnau arribà a un procés de composició (1405).
Fou germà d’Alemany i d’Hug, i fou el pare de Berenguer i de Bernat Guillem de Foixà i de Boixadors, i d’Hug Benet de Foixà i de Sacirera.
(Catalunya, segle XIV – 1362)
Fill d’Alemany de Foixà i de Gualba. Prestà homenatge al bisbe de Girona per les possessions familiars el 1323. Fou convocat a les Corts del 1350, el 1356 i el 1358.
Fou fet majordom reial a Catalunya, vitalici (1336), però tal càrrec li fou pres per raons d’organització, amb la indemnització corresponent (1360). Tingué una qüestió amb el comte d’Empúries, en la qual es debatia l’embargament de la jurisdicció de Foixà (1353).
Fou tutor de les filles de Dalmau Ramon de Xetmar i de Berenguer, fill de Bernat d’Orriols.
Fou el pare de Bernat Alemany de Foixà i de Porqueres.
(Barcelona, segle XV – 1536/43)
Ciutadà de Barcelona. Fill de Felip de Ferrera i de Llobera i germà de Francesc, de Jeroni i de Joan de Ferrera i de Llobera.
Doctor en ambdós drets i regent de la cancelleria de Mallorca. Es casà primerament amb Elisabet d’Olzina i desprès (1516) amb Violant Boscà i Almogàver, germana del poeta Joan Boscà. Foren fills seus:
Francesc de Ferrera i d’Olzina (Barcelona, segle XVI – després 1535) Cavaller de Sant Joan.
Felip de Ferrera i d’Olzina (Barcelona, segle XVI – abans 1576) Ciutadà honrat i veguer de Barcelona (1553). Heretà les senyories de Vallferosa i Salomó. Fou pare de Josep de Ferrera i Amat (Barcelona, 1557 – 1593) Ciutadà honrat de Barcelona. Es casà el 1557 amb Maria de Cordelles i d’Oms i foren pares de Felip de Ferrera i de Cordelles.
Joan Valentí de Ferrera i Boscà (Barcelona, segle XVI – 1577) Conseller en cap de Barcelona (1562). Morí sense fills.
(Catalunya, segle XV)
Polític i jurista. Seguint les inspiracions de Joana Enríquez, anà per les comarques gironines per insurreccionar els remences i incitar-los a organitzar-se contra els nobles rebels a Joan II el Sense Fe.
Posteriorment, dirigí les forces remences de diversos llocs, secundant puntualment Verntallat. Joan II li tingué sempre una especial estima.
Potser fou pare d’un altre Jaume Ferrer, escrivà reial, que tingué un paper molt important en els preparatius de la sentència arbitral de Guadalupe (1486).
(Barcelona, segle XVII)
Hoste de correus. Fill de Felip Ferran i Alcate, al qual succeí en el càrrec a la seva mort (1662).
Aquell mateix any passà a Jaume Cortada (mort el 1690), de la família Ferran, amb una certa dependència dels Tassis, al qual succeïren la seva muller Teresa Cabanes i llur fill Rafael Cortada.
Amb la Nova Planta (1716) el servei de correus fou incorporat a la corona.
(Barcelona, segle XVI – segle XVII)
Família. Des de mitjan segle XVI ostentà el càrrec de mestre de correus. El primer que fou elegit per terna, el 1539, fou:
Antoni Joan Ferran (Barcelona, segle XVI) Hoste de correus. Aconseguí de Carles I de Catalunya, el 1555, que nomenés mestre de correus de Catalunya el seu fill:
Antoni Joan Ferran (Barcelona, segle XVI) Mestre de correus. El 1565 Felip II de Catalunya confirmà la successió al seu fill, també anomenat:
Antoni Joan Ferran (Barcelona, segle XVI – segle XVII) Mestre de correus. El càrrec continuà com a patrimoni de la família, amb el suport de la confraria d’en Marcús i malgrat l’hostilitat dels Tassis. Fou succeït el 1610 pel seu fill:
Felip Ferran i Alcate (Barcelona, segle XVII – 1662) Mestre de correus. Arribà a una conciliació amb el comte de Villamediana (Tassis). El 1662 el càrrec passà al seu fill Antoni Ferran.
(Barcelona, 1619 – Madrid, 27 març 1676)
Militar i administrador. Vuitè duc d’Alburquerque.
Capità general de les galeres d’Espanya, durant la guerra dels Segadors fou present en el setge de Barcelona, i vencé els francesos a Cambrils (1650).
Virrei de Nova Espanya (1653-60) i després fou virrei de Sicília (1667-70).
(Barcelona, 1394 – 1475)
Secretari reial d’Alfons IV el Magnànim, amb el qual s’establí a Itàlia. El 1446 fou batlle general de Catalunya.
Posseí una gran fortuna gràcies al comerç del blat i ajudà financerament Joan II el Sense Fe durant la guerra civil, malgrat formar part de la Biga.
Home culte, tingué relació amb els escriptors italians de l’època humanista.
(Vic, Osona, 1375/80 – 1437/44)
Poeta. Nascut dins una família menestral. Nebot del jurista Jaume Callís, des de jove exercí el càrrec d’escrivà de Martí I l’Humà, i literàriament es formà dins l’ambient de la Cancelleria.
Prengué part a l’expedició de Barbària contra els àrabs que s’havien apoderat de l’església de Torreblanca, expedició naval a la qual el papa Benet atorgà el caràcter oficial de croada, al març de 1398. Per inducció del rei Martí, escriví un Sirventés per lo passatge de Barbaria quan es preparava l’expedició, i que pertany al gènere, tan difós, de la canço de croada.
El 1407 era a París, on ostentà el càrrec de cambrer del rei Martí I el Jove de Sicília; a París mantingué la querella contra Artal d’Alagó, que s’havia alçat en contra de Martí de Sicília, i demanà l’empresonament d’aquest.
Fou castellà del castell Ursino de Catània, fet pel qual va romandre a Nàpols amb càrrecs a la cort reial. Pel maig de 1420 prengué part en la campanya de Sardenya i Còrsega, en la qual participaren els millors poetes catalans coetanis, com Ausiàs Marc, Lluís de Vila-rasa i Jordi de Sant Jordi. N’és històricament documentada la presència a Barcelona el 1429.
És autor de quinze poesies líriques, escrites durant la jovenesa, entre les quals excel·leix el panegíric de les dames de la cort del comte Hug II de Cardona, o bé el que canta a una reina, segurament la reina Maria, muller de Martí el Jove, composició de caràcter al·legòric.
La poesia que va escriure abans de l’estada a Nàpols està dins la tradició trobadoresca clàssica, en l’estil del trobar ric, on mostra influències de trobadors, com Arnaut Daniel i Cerverí de Girona, i una coneixença de la lírica francesa del segle XIV.
Excel·leix com a traductor en La Divina Comèdia de Dante (1429), la primera en vers feta a Europa, versió fidel que conserva, de manera rigorosa, la mètrica i l’estil original, exponent de la influència italiana del tres-cents, que durant el Renaixement penetrà a Catalunya amb el classicisme.
(Santpedor, Bages, segle XVIII)
Administrador del correu de València. Membre de la Sociedad Económica de Amigos del País de Madrid.
Escriví Atlante español, descripció geogràfica i històrica d’Espanya en tretze volums (1786-89), dedicada en gran part als Països Catalans i amb gravats de les poblacions principals.
Dades dels Països Catalans 