Arxiu d'etiquetes: Franja Ponent

Gonçal I de Ribagorça

3 Respostes

(Aragó, segle XI – el pont de Montclus, Aragó, 26 juny 1045)

Rei de Sobrarb i de Ribagorça (1035-43). Fill petit de Sanç III de Navarra i Múnia de Castella, que li deixà els comtats amb el títol de rei. Ell i els seus germans es rebel·laren contra el seu germà gran, Garcia V, hereu dels regnes del seu pare.

Segurament estigué sota la tutela d’un germà, Ramir, el qual, després de la derrota a Tafalla (1043), aquest rebé de Garcia V la sobirania dels estats orientals, i, a conseqüència d’això, Gonçal deixà el títol de rei.

Morí occit per un cavaller dit Ramon de Gascunya. Com que no tenia descendència, aquells territoris s’integraren dins la Corona de Catalunya-Aragó.

Goellicrestada, port de

Deixa un comentari

(Ribagorça / Vall d’Aran)

Coll (2.475 m alt) de la serra que separa la vall de Boí de la vall de Valarties, al sud del Montardo.

Espés -llinatge-

Deixa un comentari

(Ribagorça, segle XIII – segle XVI)

Llinatge noble. Era establert a Benavarri. Els seus membres formaven part indistintament de les corts catalanes i aragoneses de la baixa edat mitjana.

Foren barons d’Alfajarín, senyors de Montoliu, de Miravalls i de Preixens, i una branca s’establí a Sardenya, on posseí els marquesats de Vilamarina i de Sant Andreu.

El primer membre documentat fou Bernat d’Espés (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. El 1283 era un dels designats per fer valença a Pere II el Gran al desafiament que aquest havia de celebrar a Bordeus amb Carles d’Anjou. El 1309 anà a l’expedició contra Almeria que dirigia Jaume II el Just.

Castre -llinatge-

8 Respostes

(Ribagorça, segle XIII – )

Família de l’alta noblesa ribagorçana. Fundada per Ferran Sanxis de Castre, fill bastard de Jaume I de Catalunya i de Blanca d’Antillón.

Prengué el nom de la baronia de Castre que el rei creà per al seu fill. A la seva mort els seus béns passaren al seu fill i successor:

Felip I Ferrandis de Castre i Ximénez de Urrea (Ribagorça, abans 1275 – 1301)  Fill i successor de Ferran Sanxis de Castre. Desposseït dels béns paterns, romangué sota la tutela de la seva mare, Aldonça Eiximenis d’Urrea. Alfons II de Catalunya li retornà els béns entre el 1285 i el 1286. De la seva muller Maria Álvarez d’Haro, de Biscaia, tingué dos fills, Aldonça i Felip II Ferrandis de Castre i d’Haro.

Bardaixí -llinatge-

3 Respostes

(Catalunya, segle XIV – segle XVIII)

Família de cavallers establerts a les valls de Bardaixí i de Benasc, que s’incorporaren des de mitjan segle XIV a la política i a l’administració de Ribagorça i d’Aragó.

Diversos membres d’aquesta família tingueren una actuació destacada durant l’interregne dels anys 1410-12.

La seva adhesió a la causa de Ferran I d’Antequera determinà l’ascensió fulgurant dels Bardaixí i l’ampliació de llurs possessions territorials, procedents, en part, del patrimoni confiscat a la casa d’Urgell. Un gran nombre de línies foren originades aleshores.

Unifred I de Ribagorça

6 Respostes

(Franja de Ponent, segle IX – 950)

Comte de Ribagorça (vers 920 – vers 950), anomenat també Bernat. Associat al govern pel seu pare, Ramon II de Pallars-Ribagorça, reconquerí les terres centrals de la Ribagorça als sarraïns (908).

Es casà amb Toda d’Aragó, i estengué els seus dominis per les terres del Sobrarb, que repoblà. Heretà el comtat junt amb el seu germà, Miró I, mentre que els altres dos germans heretaven el Pallars.

Les seves conquestes als sarraïns el convertiren en una figura mítica popular, sobre la qual es creà la llegenda de Bernat de Ribagorça.

Roda, Genealogies de

Deixa un comentari

(Franja de Ponent, segle X)

Text historiogràfic en llatí. Contingut en l’anomenat Còdex de Roda, que, en el seu sector més antic, que és el que conté les Genealogies, fou redactat a Nàjera vers 980-990 a iniciativa de la cort navarresa.

Fou dut a Roda de Ribagorça dins el període 1129-34, probablement per Pere, abat d’Irache, que fou bisbe de Roda en aquests anys.

Les Genealogies són dels reis de Pamplona de les branques Ènnega i Ximena, dels comtes d’Aragó, de Pallars i Ribagorça, de Gascunya i de Tolosa, i són acompanyades d’una cronologia dels reis de França.

D’aquestes sèries, procedeixen de la Catalunya occidental, i probablement de Roda-Alaó, les relatives als comtes de Pallars i Ribagorça, i també als reis francs, i algunes notícies intercalades en les dels reis pamplonesos de la branca Ximena, dels comtes d’Aragó i dels de Gascunya.

Aquests texts tenen un gran interès historiogràfic.

Roda, bisbat de

12 Respostes

(Franja de Ponent)

(o bisbat de Ribagorça) Diòcesi conflictiva i d’història accidentada creada com a successora de l’antic bisbat de Pallars.

Als seus orígens comprengué els comtats de Ribagorça, Sobrarb i Pallars, en llurs nuclis originaris, però a partir del 1040 fou retallat a la part de Sobrarb pel nou bisbat d’Osca i poc després ho fou per la part urgellenca; quedà així pràcticament reduït al territori comprès entre el Cinca i la Noguera Ribagorçana però amb les valls de Serret, Boí i algunes altres esglésies del Pallars, per acord amb els bisbes d’Urgell (1140).

A partir del 1080 començà a expandir-se per la Barbatània i arribà el 1101 a incorporar-se la ciutat de Barbastre, on es traslladaren temporalment els seus bisbes, però que fou una constant font de discussions amb Osca (finalment Barbastre fou annexada a Osca el 1203, quan els bisbes de Roda havien passat ja a Lleida).

El bisbat de Roda s’originà vers el 956, quan el comte Ramon III de Ribagorça obtingué per al seu fill Odesind la consagració episcopal, com a bisbe de Ribagorça i de Sobrarb, després d’obtenir la renúncia del prevere Oriolf, que retenia una part dels antics territoris del bisbat de Pallars, a la mort del bisbe Ató de Pallars. El comte obtingué l’aprovació de l’arquebisbe Eimeric de Narbona i així quedà legalitzat el nou bisbat. Com a centre de la diòcesi escollí l’antiga civitas de Roda, per a la qual féu consagrar una nova església catedral (catedral de Roda) el 957.

Mort el segon bisbe Eimeric, mantingué òptimes relacions amb Sal·la d’Urgell; el 1006 veié la seva seu destruïda per ‘Abd al-Malik, fill d’Almansor, i caigué ell mateix presoner. Un cop alliberat s’establí uns anys a Llesp (el Pont de Suert). Tot seguit el comte Sunyer de Pallars pressionà per sotmetre el bisbat de Roda al bisbat d’Urgell, cosa que confirmà una butlla del papa Benet VIII (1012), i restà així el bisbat de Roda com a diòcesi sufragània d’Urgell; malgrat tot, Eimeric reeixí a mantenir la seva diòcesi i a restaurar el culte i la vida canonical a Roda.

Aquest estat de coses continuà sota el bisbe Borrell (1017-27), però a la seva mort el rei Sanç de Navarra, que havia heretat el comtat de Ribagorça, féu consagrar el nou bisbe Arnulf a Bordeus (1027) i l’orientà vers Aragó i Navarra. En 1035-75 hi hagué una època de tibantors amb els reis d’Aragó i comtes de Ribagorça Ramir i Sanç Ramires, que foren causa de la deposició dels bisbes Arnulf (1069) i Salomó (1075), aquest antic monjo de Ripoll.

La catedral i els béns de Roda sofriren molt d’aquest estat, que es millorà amb el nou bisbe Ramon Dalmau (1076), el primer que s’intitulà bisbe de Roda i no de Ribagorça, com els seus antecessors. Aquest obtingué dues butlles papals (1077) que posaven el bisbat sota la protecció papal i del rei Sanç Ramires i li obrien un camí d’expansió vers Barbastre. En l’ordre interior organitzà la canònica, fent-la augustiniana (1092-93), i obtingué que els canonges poguessin elegir els bisbes.

Els seus successors obtingueren també els anys 1098 i 1101, amb la intervenció dels legats pontificis, de defugir l’annexió i la dependència que reclamaven els bisbes d’Urgell i, finalment, el 1101 la incorporació de Barbastre, conquerida pel rei Pere I, que fou designada com a nova seu de Roda, sense perdre els seus bisbes el títol antic. Des d’aquest moment els bisbes de Roda-Barbastre es consideraven bisbes de la diòcesi de Lleida, encara en poder dels àrabs, i llur pretensió era d’obtenir el restabliment d’aquesta diòcesi.

L’estada dels bisbes a Barbastre fou causa de conflictes constants: el bisbe sant Ramon o Ramon Guillem fou expulsat de Barbastre (1114) per les pressions del bisbe d’Osca i la complicitat del rei Alfons I i retornà a Roda, on passà la resta de la seva vida. Igualment foren expulsats els seus successors els anys 1138 i 1143, els quals retornaren també a Roda.

El 1149 el bisbe Guillem Pere de Ravidats traslladà definitivament el centre de la diòcesi a la ciutat de Lleida, novament conquerida, i s’estructurà aquest bisbat (bisbat de Lleida), dins el qual Roda quedà amb una comunitat canonical de 20 membres, sota la direcció d’un prior, i la dignitat de catedral. Els canonges de Roda assistien a l’elecció dels bisbes de Lleida i formaven un cos jurídic fins als temps contemporanis.

El 1788 l’antiga canònica de Roda fou secularitzada i erigida en col·legiata amb quatre dignitats (prior major, sagristà, cambrer i almoiner), 5 canonges, sis racioners i diversos mutuals; en total 22 membres. També es reconegué el vell títol de catedral a la seva església.

Després del concordat del 1851 restà a Roda una comunitat de sis membres, període en el qual passaren, probablement, a la catedral de Lleida el ric conjunt d’antics còdexs de l’antiga catedral. Avui dia un sol sacerdot, amb residència a la Pobla de Roda, té cura de la petita feligresia entorn de l’antiga catedral.