Arxiu d'etiquetes: financers/es

Domènech i Sastre, Jacint Feliu

Deixa un comentari

(Barcelona, 23 novembre 1802 – 2 març 1863)

Polític, financer i advocat.

El 1835 fou batlle major de Barcelona, nomenat per la Junta Auxiliar Consultiva, i posteriorment, com a dirigent del partit progressista, fou diputat a corts (1841) i ministre de governació (1843).

El 1853 deixà el progressisme per ésser ministre d’hisenda (setembre 1853-juliol 1854) en el govern del moderat comte de San Luis.

La seva pretensió d’aconseguir l’anticipació en la recaptació fiscal el féu molt impopular, i hagué d’exiliar-se arran de la revolució de juliol de 1854.

Descaus, Pere

2 Respostes

(Barcelona, segle XIV)

Banquer. Amb Andreu d’Olivella creà un dels bancs privats més importants de Barcelona; des del 1378 avançà grosses sumes de diner a la tresoreria de Pere III de Catalunya.

La crisi de les finances reials provocà la fallida del banc (1381).

Els llibres de comptes, conservats en part, són els comptes bancaris més antics existents a Barcelona.

Decrets de s’Agaró, els

9 Respostes

(s’Agaró, Baix Empordà, 8 gener 1937 – 12 gener 1937)

Nom donat a 58 disposicions (decrets i ordres) del departament de finances de la Generalitat de Catalunya.

El pla fou preparat en aquesta localitat per un grup d’alts càrrecs de la Generalitat i d’economistes convocats pel primer conseller i conseller de finances, Josep Tarradellas, arran del decret de Facultats Excepcionals aprovat pel Consell de la Generalitat (20 novembre 1936), el qual li concedia àmplies facultats per a endegar l’activitat financera i administrativa del departament.

El pla, amb els problemes de guerra civil com a punt de referència, intentà de sistematitzar les institucions financeres de Catalunya, de normalitzar la vida administrativa i municipal i d’eixugar el dèficit del sector públic.

Les disposicions regularen la vida municipal, el règim d’apropiacions, el sistema creditici i financer, les finances de la Generalitat (hom creà nous imposts, com el de la xifra d’afers), l’estatge, el comerç exterior, la radiodifusió, la remuneració de funcionaris, etc.

Dalmau i Oller, Sebastià

7 Respostes

(Teià, Maresme, 29 novembre 1682 – Viena, Àustria, 2 agost 1762)

Militar austriacista i financer. Fill d’Amador Dalmau i Colom. Després d’un breu empresonament (1704), fou nomenat cavaller.

Durant la guerra de Successió, en el setge de Barcelona del 1706 contribuí a la defensa de la ciutat comandant un esquadró de cavalleria de 40 homes costejat per ell. Posteriorment (1710) combaté per Aragó i Catalunya, i fou ascendit a sergent major.

Esgotada la tresoreria dels aliats, féu un prèstec que permeté la contraofensiva sobre Balaguer i Girona.

El 1713 fou ascendit a coronel i nomenat membre de les Juntes de Defensa del nou govern provisional. Defensà Barcelona del setge del duc de Pòpuli i s’apoderà de Montjuïc.

Participà el mateix any en l’expedició del diputat militar Antoni Francesc de Berenguer fora de la ciutat. Durant els darrers mesos del setge, prengué part molt activa en la direcció de la defensa.

Uns quants dies després de la caiguda de Barcelona (11 setembre) fou detingut amb uns altres caps de la defensa, i estigué empresonat a Alacant, Pamplona i Segòvia, mentre li eren confiscats els béns.

Alliberat després del tractat de pau signat entre Espanya i l’Imperi a Viena, es posà al servei de l’arxiduc, ja emperador amb el nom de Carles VI, que el nomenà general en cap de cavalleria (1727).

El 1753, durant el regnat de Francesc I, ascendí a tinent general de l’Imperi.

Castellarnau i de Magrinyà, Josep Antoni de

2 Respostes

(Tarragona, 1763 – 1845)

Noble i financer. Patrocinà la construcció del port de Tarragona (1802), en part finançat per ell, amb utilització de ferro de les seves mines d’Alins de Vallferrera, al Pallars Sobirà.

El 1809 presidí la comissió de finances del congrés celebrat a Tarragona, i el 1810 fou elegit diputat a les corts de Cadis. El 1822 fou alcalde primer de Tarragona.

Féu construir a la seva ciutat, al carrer de Cavallers, la casa Castellarnau, decorada per Josep Flaugier, i convertida en museu el 1969.

Fou el pare de Josep Antoni de Castellarnau i de Camps.

Arnús i de Ferrer, Evarist

3 Respostes

(Barcelona, 21 març 1820 – 2 desembre 1890)

Financer i banquer. Germà de Manuel. D’origen humil, fou funcionari d’hisenda de l’Ajuntament de Barcelona des del 1840 fins al 1843.

Entrà a la Borsa, i el 1852 inaugurà la seva casa de banca, que es convertí en una de les més fortes de la ciutat.

Fou el primer promotor del Casino Mercantil Barcelonès (1860). Fundà el Teatre Líric de Barcelona (1881), i fou president de la Casa de Caritat de Barcelona. Fou un dels promotors de l’Exposició Universal del 1888.

D’ideologia liberal i moderadament lliurecanvista, fou amic i col·laborador de Sagasta, del qual rebé el nomenament de senador vitalici, i del grup liberal barceloní de Comas i Masferrer.

El seu nét Gonçal Arnús i Pallós fundà el 1910 la Banca Arnús.

Vilarasau i Salat, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 20 febrer 1931 – )

Financer i economista. Doctor enginyer industrial i llicenciat en ciències econòmiques i empresarials, realitzà estudis de postgrau a la Universitat de Manchester.

Fou professor a l’escola d’enginyers industrials de la Universidad Politécnica de Madrid (1962-72). Ocupà càrrecs directius d’organismes públics: entre altres, fou director tècnic del Banco de Financiación Industrial (1964-66) i gerent de l’empresa estatal CAMPSA (1974-76).

El 1976 fou nomenat director general de la Caixa de Pensions i vicepresident de la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvi. El 1999, rellevà Josep Antoni Samaranch en la presidència de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, càrrec que deixà el 2003 com a conseqüència d’una nova normativa catalana sobre entitats d’estalvis, la qual fixà un termini màxim de 20 anys per als membres dels consells d’aquestes institucions.

Passà a ser president honorífic de la Caixa i del patronat de la Fundació la Caixa. Fou també president d’ACESA i vice-president del grup Repsol.

Ventosa i Calvell, Joan

3 Respostes

(Barcelona, 7 març 1879 – Lausana, Suïssa, 17 agost 1959)

Polític i financer. Estudià lleis a Barcelona i es doctorà a la universitat de Madrid.

Milità en la Lliga Regionalista, on col·laborà amb Francesc Cambó. El 1905 fou elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona. Aconseguí la seva primera acta de diputat l’any 1907, pel districte de Santa Coloma de Farners, que representà a les corts fins al 1923, any en que fou clausurat el Parlament amb motiu del cop d’estat del general Primo de Rivera.

A les corts es distingí per la seva especialitat en qüestions econòmiques i administratives. L’any 1917 fou nomenat ministre d’hisenda del govern de concentració de García Prieto; l’any 1918, durant l’altre govern de Maura, fou nomenat comissari general de Proveïments, i quan aquest organisme fou elevat a ministeri també n’esdevingué titular.

Fora del Parlament i de l’actuació ministerial, intervingué en nombroses campanyes polítiques a Catalunya formant part de la comissió política de la Lliga Regionalista. Col·laborà en l’òrgan de la Lliga, “La Veu de Catalunya”, i fou el primer director d'”El Poble Català”, en l’època en què aquest periòdic era setmanari.

L’any 1931 fou nomenat una altra vegada ministre d’hisenda, durant el govern Aznar; en temps de la República, fou cap de la minoria de la Lliga Catalana al Parlament Català (1932) i a les corts espanyoles (1933 i 1936).

L’any 1936 s’adherí al Movimiento Nacional i, el 1943, fou nomenat procurador a corts. Des del 1947 fou conseller del comte de Barcelona.

Pearson, Frederick Stark

5 Respostes

(Lovell, EUA, 3 juliol 1861 – Lusitania, oceà Atlàntic, 7 maig 1915)

Enginyer i financer. Inventà un fàcil mètode d’enllumenat elèctric i fundà a Amèrica diverses companyies. L’any 1908 fomentà l’estudi i el projecte d’electrificacions de la indústria catalana a partir de l’explotació de la força hidràulica de l’Ebre i dels seus afluents (Segre, Noguera Pallaresa); amb aquesta finalitat el 1911 promogué les creacions de dues grans empreses multinacionals, la Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited (La Canadenca) i l’Ebro Irrigation and Power Company, Limited (Regs i Forces de l’Ebre), amb seu al Canadà.

Aquesta electrificació de la indústria evità l’enfonsament per manca de combustible de la indústria catalana durant la Primera Guerra Mundial. El mateix 1911, des de Barcelona, ideà l’ordenació futura de l’àrea de Barcelona en tres zones: la ciutat comercial, a la Barceloneta actual entre els rius Besòs i Llobregat, la ciutat residencial, al Tibidabo i els seus vessants, i la ciutat industrial amb les fàbriques i ciutats obreres, al Vallès, darrere el Tibidabo.

Aquest projecte creà la necessitat d’una ràpida via de comunicació entre Barcelona i el Vallès; el 1912 la Barcelona Traction, principal accionista del Ferrocarril de Sarrià a Barcelona SA, promogué la creació dels Ferrocarrils de Catalunya SA.

El seu projecte d’ordenació territorial influí en el disseny de la Barcelona futura de Nicolau M. Rubió i Tudurí (1929).

Millet i Maristany, Fèlix

4 Respostes

(Barcelona, 29 desembre 1903 – 23 febrer 1967)

Polític, financer i mecenes. La seva actuació en el camp econòmic -i especialment en el de les assegurances- fou veritablement remarcable. Dirigí “El Matí”, durant la darrera etapa d’aquest diari catòlic, i col·laborà també a d’altres publicacions periòdiques. Es distingí com a gran organitzador de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, de la qual havia d’ésser president.

A partir del 1939 fou un dels primers a ajudar com a mecenes la represa de la cultura catalana, a través de la Benèfica Minerva. El 1947 fou secretari general de la Comissió Abat Oliba. Després residí a Madrid i s’incorporà al món de les finances.

En retornar a Barcelona, fou president, des del 1951 fins a la seva mort, de l’Orfeó Català, que havia fundat el seu oncle Lluís Millet i Pagès. Impulsà obres culturals catalanes: Obra del Ballet Popular, Secretariat dels Orfeons de Catalunya, Esbart Verdaguer, etc, i fou el principal fundador i president d’Òmnium Cultural.