(Lisboa, Portugal, 1583 – Madrid, 28 novembre 1665)
Lloctinent d’Aragó i de València (1635-40). Fill de Joan de Borja i de Castro.
Durant la lloctinència a València contribuí a evitar-hi l’extensió de la revolta del Principat (1640).
(Vevey, Suïssa, 27 juny 1870 – París, França, 2 octubre 1931)
Pretendent carlí a la corona d’Espanya, amb el nom de Jaume III. Fill de Carles de Borbó i d’Àustria-Este, a la mort del qual (1909), proclamà els seus drets i reorganitzà el carlisme.
Als Països Catalans, especialment al Principat, tingué nombrosos partidaris, anomenats jaumins.
No contragué matrimoni.
(Colònia, Alemanya, 12 abril 1925 – Santa Eulària des Riu, Eivissa, 2 setembre 2022)
Pintor i decorador. L’any 1958 fixà la seva residència a Eivissa. Participà al primer Saló de Maig (1956) i estigué molt relacionat amb els grups Dau al Set i El Paso.
Exposà regularment a Barcelona des del 1960. Pertangué al grup SYN. L’any 1979 presentà el muntatge àudio-visual Monoserie que obria una nova etapa de la seva obra.
També exercí com a grafista i com a interiorista.
(Bruges, Bèlgica, segle XV – València, 1460)
Pintor. Documentat a València des del 1439, on fou l’introductor de l’estil flamenc juntament amb Lluís Dalmau.
Les obres que li són atribuïdes amb més seguretat -el tríptic de l’Encarnació (Museu del Prado, Madrid) i el Calvari de l’antiga col·lecció Bauzá (Madrid)- es caracteritzen per la verticalitat de la construcció i una tècnica minuciosa.
Fou el pare de Jordi Alimbroot (València, segle XV) Pintor. Documentat des del 1463 fins al 1474. No en resta cap obra d’atribució segura.
(Remscheid, Alemanya, 1839 – Colònia, Alemanya, 1908)
Hispanista. Estudià lleis, però dos viatges a Espanya (1864 i 1889) el decantaren cap a l’estudi de les literatures castellana i catalana. El 1889 organitzà uns jocs florals a Colònia.
En morir deixà instituïts els premis que, amb el seu nom, atorguen anualment l’Academia Española i els Jocs Florals de Barcelona.
Escriví obres en alemany, castellà, català i francès: Katalanische Troubadoure der Gegenwart (Poetes catalans d’avui, 1890).
(Àustria, segle XIV – Sicília, Itàlia, vers 1349)
Reina de Sicília. Filla d’Ot II, duc de Caríntia i de Tírol i de Gorizia. Muller de Pere II de Sicília (1323). Vídua (1342), el seu fill Lluís I restà sota la tutela del seu cunyat Joan de Sicília, duc d’Atenes, nomenat vicari del regne.
Contrària a la política pro-catalana de Joan sobre Sicília, a la seva mort pressionà perquè Lluís I donés suport als nobles Palizzi i Chiaramonte, que desencadenaren una veritable guerra civil.
(Basilea, Suïssa, segle XV – Vic, Osona, segle XVI)
Comerciant. S’instal·là a Vic com a sabater, però ascendí al final de la seva vida a mercader.
Els fills i néts del seu segon matrimoni amb una vigatana emparentaren amb rics mercaders, ciutadans honrats i cavallers de Barcelona.
Fou el pare dels bisbes Guillem i Jaume Caçador.
(Plassenburg, Alemanya, 1493 – València, 1525)
Noble al servei de la casa d’Àustria. Formava part del seguici de Carles I de Catalunya i es casà a Barcelona l’any 1519 amb Germana de Foix, vídua del rei Ferran II de Catalunya (1519), per l’interès que Carles I tenia d’aconseguir la influència de Germana de Foix en la seva elecció com a emperador d’Alemanya.
Després d’assistir a la coronació imperial de Carles V a Aquisgrà, el 1523 fou nomenat capità general del regne de València i lloctinent de la seva muller, que n’era lloctinent general.
(Amsterdam, Holanda, 1807 – Barcelona, 1867)
Enginyer. S’exilià a Barcelona el 1835.
Establert poc temps després a Mallorca, intentà diverses explotacions mineres, introduí els molins de vent per a fer pujar aigua i dirigí la dessecació del prat de Sant Jordi (1846-49). Es relacionà amb els intel·lectuals mallorquins liberals i fou membre actiu de l’Ateneu Balear.
És autor de Reseña geognóstica de la isla de Mallorca (1852) i Ensayo de una descripción geológica de la isla de Mallorca (1867).
Dades dels Països Catalans 