(Newcastle upon Tyne, Anglaterra, 26 setembre 1748 – en mar, davant Maó, Menorca, 7 març 1810)
Almirall anglès titulat lord Collingwood.
El 1808, essent comandant general de l’esquadra anglesa de la Mediterrània, amb base a Maó, acceptà l’armistici que li proposà la Junta Suprema de Mallorca i mantingué el blocatge de l’esquadra francesa de Toló, assegurant així la independència de les Illes Balears durant la Guerra del Francès.
La casa on visqué, prop de Maó, es conserva convertida en hotel.
(Lisboa, Portugal, 1583 – Madrid, 28 novembre 1665)
Lloctinent d’Aragó i de València (1635-40). Fill de Joan de Borja i de Castro.
Durant la lloctinència a València contribuí a evitar-hi l’extensió de la revolta del Principat (1640).
(Vevey, Suïssa, 27 juny 1870 – París, França, 2 octubre 1931)
Pretendent carlí a la corona d’Espanya, amb el nom de Jaume III. Fill de Carles de Borbó i d’Àustria-Este, a la mort del qual (1909), proclamà els seus drets i reorganitzà el carlisme.
Als Països Catalans, especialment al Principat, tingué nombrosos partidaris, anomenats jaumins.
No contragué matrimoni.
(Colònia, Alemanya, 12 abril 1925 – Santa Eulària des Riu, Eivissa, 2 setembre 2022)
Pintor i decorador. L’any 1958 fixà la seva residència a Eivissa. Participà al primer Saló de Maig (1956) i estigué molt relacionat amb els grups Dau al Set i El Paso.
Exposà regularment a Barcelona des del 1960. Pertangué al grup SYN. L’any 1979 presentà el muntatge àudio-visual Monoserie que obria una nova etapa de la seva obra.
També exercí com a grafista i com a interiorista.
(Bruges, Bèlgica, segle XV – València, 1460)
Pintor. Documentat a València des del 1439, on fou l’introductor de l’estil flamenc juntament amb Lluís Dalmau.
Les obres que li són atribuïdes amb més seguretat -el tríptic de l’Encarnació (Museu del Prado, Madrid) i el Calvari de l’antiga col·lecció Bauzá (Madrid)- es caracteritzen per la verticalitat de la construcció i una tècnica minuciosa.
Fou el pare de Jordi Alimbroot (València, segle XV) Pintor. Documentat des del 1463 fins al 1474. No en resta cap obra d’atribució segura.
(Remscheid, Alemanya, 1839 – Colònia, Alemanya, 1908)
Hispanista. Estudià lleis, però dos viatges a Espanya (1864 i 1889) el decantaren cap a l’estudi de les literatures castellana i catalana. El 1889 organitzà uns jocs florals a Colònia.
En morir deixà instituïts els premis que, amb el seu nom, atorguen anualment l’Academia Española i els Jocs Florals de Barcelona.
Escriví obres en alemany, castellà, català i francès: Katalanische Troubadoure der Gegenwart (Poetes catalans d’avui, 1890).
(Àustria, segle XIV – Sicília, Itàlia, vers 1349)
Reina de Sicília. Filla d’Ot II, duc de Caríntia i de Tírol i de Gorizia. Muller de Pere II de Sicília (1323). Vídua (1342), el seu fill Lluís I restà sota la tutela del seu cunyat Joan de Sicília, duc d’Atenes, nomenat vicari del regne.
Contrària a la política pro-catalana de Joan sobre Sicília, a la seva mort pressionà perquè Lluís I donés suport als nobles Palizzi i Chiaramonte, que desencadenaren una veritable guerra civil.
(Basilea, Suïssa, segle XV – Vic, Osona, segle XVI)
Comerciant. S’instal·là a Vic com a sabater, però ascendí al final de la seva vida a mercader.
Els fills i néts del seu segon matrimoni amb una vigatana emparentaren amb rics mercaders, ciutadans honrats i cavallers de Barcelona.
Fou el pare dels bisbes Guillem i Jaume Caçador.
(Plassenburg, Alemanya, 1493 – València, 1525)
Noble al servei de la casa d’Àustria. Formava part del seguici de Carles I de Catalunya i es casà a Barcelona l’any 1519 amb Germana de Foix, vídua del rei Ferran II de Catalunya (1519), per l’interès que Carles I tenia d’aconseguir la influència de Germana de Foix en la seva elecció com a emperador d’Alemanya.
Després d’assistir a la coronació imperial de Carles V a Aquisgrà, el 1523 fou nomenat capità general del regne de València i lloctinent de la seva muller, que n’era lloctinent general.
Dades dels Països Catalans 