Arxiu d'etiquetes: Europa (morts a)

Isabel d’Aragó i de Sicília

5 Respostes

(Barcelona, 4 gener 1271 – Estremoz, Portugal, 4 juliol 1336)

Reina de Portugal. Filla de Pere II el Gran i de Constança de Sicília. El 2 d’abril de 1281, essent encara de poca edat, fou compromesa amb el rei Dionís I de Portugal. El casament fou celebrat a Troncosa el 24 de juny de 1282. Sembla que fins a dates bastant posteriors no tingué una influència efectiva sobre la política portuguesa, la qual es manifestà sempre amb caràcters benèfics i pacificadors.

Secundà la política del seu marit, al qual li donà dos fills: Alfons, hereu del tron (Alfons IV de Portugal), i Constança. El seu marit tingué almenys set bastards, fet que no impedí, en aparença, l’harmonia conjugal.

Procurà en diverses ocasions la concòrdia entre Portugal i Castella, i entre el seu marit i el turbulent príncep Alfons; la crisi de 1322-23 resultà especialment difícil, ja que degenerà en una veritable guerra civil. Sentí un gran afecte pel seu germà Jaume II el Just i afavorí sempre una política amistosa d’aquell amb Portugal, i el 1320 visità Catalunya, on visqué un temps al monestir de Poblet.

El 7 de gener de 1325 morí el seu marit i Isabel féu un altre viatge a Catalunya, on s’hostatja novament a Poblet (1326). De tornada a Portugal es retirà amb les monges clarisses de Coïmbra, de les quals fou gran benefactora i els sufragà un nou convent.

El papa Urbà VIII la canonitzà el 1625 i l’església catòlica en celebra la diada el 8 de juliol.

Isabel d’Aragó i d’Anjou

2 Respostes

(Catalunya, 1302 – Estíria, Àustria, 12 juliol 1330)

Reina de Romans. Filla de Jaume II el Just i de Blanca d’Anjou. Probablement bessona de la infanta Blanca d’Aragó. De petita fou molt malaltissa.

Per l’octubre de 1313, a Barcelona, fou casada amb Frederic el Bell, duc d’Àustria i d’Estíria i tot seguit fou duta a Àustria, però es deturà a Avinyó, on fou beneïda pel papa Climent V. L’11 de maig de 1315, a Basilea, fou coronada reina de Romans.

Encesa la guerra entre el seu marit i el seu cosí Lluís de Baviera, el primer fou batut a Mülhdorf, on caigué presoner. Passà un llarg captiveri, durant el qual Isabel es lliurà a un seguit de pelegrinatges i pregàries per tal de recuperar el marit. Fou afectada de cataractes, que la deixaren gairebé cega.

A la primeria de 1330 restà vídua. Ella morí el mateix any, poc abans que arribés de Catalunya un metge que li enviava el seu germà Alfons III el Benigne.

Homdedéu i Toda, Onofre

2 Respostes

(Catalunya, segle XVII – Àustria?, segle XVIII)

Cavaller. Germà de Joan. Com a membre del Braç Militar assistí a la Junta de Braços de Barcelona que decidí la resistència a ultrança contra Felip V de Borbó (1713). Quan la primera votació del seu Braç s’inclinava per la submissió a Felip V, fou un dels signants de la protesta col·lectiva redactada a favor de la resistència.

Era capità de la Coronela durant el setge subsegüent. Manava la companyia del gremi de Descarregadors, que era la sisena del quart batalló.

Durant la batalla de l’11 de setembre de 1714 fou un dels principals ajudants del marquès de Vilana a les laborioses operacions de defensa i contraatac empreses al barri de la Ribera de la capital. Sobrevisqué. Caiguda la ciutat en poder dels borbònics, obtingué un passaport de sortida i emigrà. Els ocupants li confiscaren tots els béns.

Gordiola, Montserrat

Deixa un comentari

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, vers 1535 – Lepant, Mediterrània, 1571)

Capità de vaixell. Participà en la batalla de Lepant contra els turcs.

El seu vaixell “Santiago” lluità a l’ala esquerra de l’esquadra cristiana, sota les ordres d’Agostino Barbarigo. Morí en el combat.

Gord, Bernat

Deixa un comentari

(Barcelona, vers 1580 – Évora, Portugal, 1645)

Religiós cartoixà. Fill del secretari de Felip II, el 1601 professà a la cartoixa d’Escaladei.

Més tard fou prior de la Vall de la Misericòrdia i Scala Coeli (ambdués a Portugal).

És autor de diverses obres sobre la història de la cartoixa a la Península.

González i Llubera, Ignasi

Deixa un comentari

(Barcelona, 1893 – Cambridge, Anglaterra, 21 març 1962)

Hebraista. Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i féu cursos complementaris a Madrid, París i Londres.

Establert a Anglaterra, esdevingué hispanista de prestigi. Des del 1920 treballà a la universitat de Belfast (Irlanda del Nord), d’on fou nomenat professor el 1920.

Aleshores ja havia publicat treballs d’importància, com Viajes de Benjamín de Tudela, versió espanyola (Madrid, 1918), La literatura hebraica en Cataluña (1920) i La prefilología en la España medieval.

Absorbit per l’ensenyament, féu un gran mestratge en el camp dels estudis hispànics, amb tendència a desenvolupar-hi la part catalana. Això ha fet possible l’aparició d’un bon conjunt de catalanòfils britànics, com Pierce i Tate. Publicà d’altres escrits remarcables, com la versió del Llibre d’ensenyaments delectables, d’Ibn Sabara (1931).

Fou el primer president de l’Associació d’Hispanistes de la Gran Bretanya i Irlanda. Era membre de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Hispanic Society of America i de l’Anglo-Catalan Society.

Poc després d’haver fixat la seva residència a Cambridge, i quan es disposava a intensificar els seus treballs d’investigació, massa sacrificats fins aleshores per les activitats docents, fou atropellat per un automòbil i morí poc després, de les ferides rebudes.

Gili i Serra, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 10 febrer 1907 – Oxford, Regne Unit, 6 maig 1998)

Editor, llibreter, traductor i bibliòfil. Nebot de Gustau Gili i Roig.

Emigrà a Londres on fundà l’editorial The Dolphin Book Company.

Entre les seves nombroses publicacions destaquen Anthology of Catalan Lyric Poetry (1953), de Joan Triadú, i Catalan Grammar (1943), primera gramàtica catalana per a anglesos, de la qual s’han fet diverses edicions.

Fluvià, Antoni de

3 Respostes

(Catalunya, segle XIV – Rodes, Grècia, 29 octubre 1437)

Cavaller de l’orde de l’Hospital de Sant Joan.

Fou banderer (1416), lloctinent del gran mestre (1419), gran prior o conservador de Xipre (1420) i únanimement elegit gran mestre de l’orde (1421-37).

Lluità a Egipte contra els turcs, davant Alexandria. Elevà la comanda de Mallorca a batllia (1428), i decretà la creació d’un arxiu general de l’orde (1428).

Portà una vida política activa i gestionà l’alliberament del rei de Xipre, Joan II, captiu a Egipte. Així mateix, gestionà la pau entre el soldà d’Egipte i el rei Alfons IV el Magnànim, que fou signada a Rodes (1430). Convocà capítols generals de l’orde els anys 1428 i 1433.

Bastí nombrosos edificis i fortificà Rodes. Dotà la capella dita dels cavallers catalans, i en el testament féu una deixa important per a la construcció de l’Hospital dels Cavallers (ara Museu Arqueològic), erigit en 1440-89.

El seu nebot Antoni de Fluvià fou comanador de l’orde a Gebut, Cervera–Ametlla i Puig-reig.

Ferrer, Joan Francesc

1 Resposta

(Illes Balears, segle XVII – Àustria, segle XVIII)

Militar. Essent capità d’artilleria, es posà al servei de les tropes de l’arxiduc Carles en la guerra contra Felip V de Borbó. Ascendit a coronel, intervingué en diverses campanyes per Aragó i pel Camp de Tarragona.

Sortí del país el 1713 amb els vaixells anglesos, seguint l’ordre d’evacuació de l’emperador. Cap al final del setge de Barcelona (agost 1714), entrà secretament a la ciutat com a delegat del virrei de Mallorca, marquès de Rubí, per negociar conjuntament la capitulació de l’illa amb la de Barcelona, a canvi de conservar les Constitucions del país.

Rebutjada aquesta proposta, el setembre fou un dels tres delegats de Villarroel per negociar la capitulació de Barcelona amb el duc de Berwick.

Un cop caiguda la ciutat, emigrà a Àustria i serví a l’exèrcit de l’emperador.

Ferrer, Blai

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Àustria ?, segle XVIII)

Militar. Coronel de les forces que lluitaren contra Felip V de Borbó durant la guerra de Successió.

Tingué un paper important en la defensa de Barcelona (1713-14), i prengué part en l’expedició del general Rafael Nebot a les comarques.

En caure la ciutat, fugí a Àustria, on, servint en l’exèrcit imperial, participà en la lluita contra els turcs.