(Barcelona, 1819 – Mònaco, 1874)
Escriptor i eclesiàstic. Estudià a les universitats de Cervera i de Bolonya.
Professà com a monjo de Montserrat i fou nomenat vicari general i administrador apostòlic de diòcesis estrangeres.
Traduí diversos tractats sobre el protestanisme i la Preparació per a tenir una bona mort (1859), de sant Alfons Maria de Liguori.
(Barcelona, 1160 – Coïmbra, Portugal, 1 setembre 1198)
Reina de Portugal. Filla de Ramon Berenguer IV de Barcelona i de Peronella d’Aragó, es casà amb el rei Sanç I de Portugal.
Foren fills seus Alfons II de Portugal i l’infant Pere de Portugal, senyor de Mallorca.
(Barcelona, 13 setembre 1901 – Estocolm, Suècia, 24 octubre 1992)
Periodista. Visqué a Filipines i a Libèria.
Traslladat a Mallorca vers el 1920, exercí la crítica d’art, avantguardista i antiacadèmia, a “El Día” i “La Nostra Terra”. Col·laborà a “La Voz de Sóller“, “La Libertad” i “La Vanguardia”, de la qual fou corresponsal a Suècia, on residí des del 1929.
Republicà d’esquerres, s’exilià definitivament a la fi de la guerra civil.
Ha traduït al suec nombroses obres de la literatura castellana.
(el Poal, Pla d’Urgell, 1674 – Viena, Àustria, 1774)
Militar i polític austriacista. Germà d’Antoni, amb el qual col·laborà en la guerra de Successió.
Fou un dels responsables del front de Lleida i fou governador de la plaça el 1707. Cap al 1710 fou nomenat governador de Cardona, on resistí el setge del general Vendôme i un altre atac el 1713.
Els darrers mesos de la resistència col·laborà activament des de Cardona a les campanyes de sosteniment de la resistència que duia el seu germà per les comarques.
Capitulà el 17 de setembre i fugí a Mallorca. Posat a les ordres del virrei, marquès de Rubí, aquest el nomenà governador d’Eivissa, càrrec que exercí fins a la capitulació de Mallorca (1715).
S’exilià a Viena i es posà al servei de l’emperador Carles VI.
(el Poal, Pla d’Urgell, 21 febrer 1666 – Viena, Àustria, 7 juliol 1724)
Militar austriacista. Marquès del Poal. Seguí la carrera militar, i el 1700 era capità.
El 1705 s’adherí al partit de l’arxiduc Carles en la guerra de Successió. Recorregué l’Urgell i la Segarra i les ciutats de Lleida i Fraga, que guanyà a la causa de l’arxiduc, i expulsà els borbònics de la Ribagorça.
Més tard féu aixecar el setge de Cardona (1711), plaça defensada pel seu germà Manuel, i hi residí fins al gener de 1714, data en què inicià el sosteniment de les revoltes populars a les comarques, com a cap de les forces catalanes de fora de Barcelona.
Adherit a la decisió del consell de guerra de continuar la lluita (1713), planejà la tramesa d’una columna a Barcelona, que fracassà. Es replegà amb les seves forces a la vall del Llobregat i ocupà momentàniament Manresa (8 setembre).
Després de la caiguda de Barcelona, capitulà juntament amb el seu germà Manuel (18 setembre).
Passà a Viena i es posà al servei de l’emperador Carles VI. L’any 1716 comandava una divisió imperial contra els turcs.
Fou el pare de Manuel Desvalls i d’Alegre (Àustria ?, segle XVIII – 1760) Exercí diversos càrrecs a la cort imperial i fou preceptor del futur emperador Josep II.
(Sant Esteve d’En Bas, Garrotxa, 5 agost 1788 – Londres, Anglaterra, segle XIX)
Metge i polític. Fou pensionat per la Junta de Comerç de Barcelona per a estudiar ciències naturals i físiques en diversos estats europeus. Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
D’idees liberals però proteccionista en economia, fou elegit diputat per Barcelona el 1820.
Exiliat a Londres el 1824, fou professor de cal·ligrafia a l’Ateneo Español, es relacionà amb els medis socialistes anglesos i s’interessà per la doctrina dels utopistes.
No s’acollí a l’amnistia del 1833.
(Barcelona, 28 març 1928 – Bornheim, Renània, Alemanya, 21 setembre 2018)
Compositor i director d’orquestra. Amplià estudis a Munic (1950-54).
Ha actuat a diferents ciutats europees. Col·laborador de la Westdeutscher Rundfunk (RFA) i de l’estudi de música electrònica de la universitat d’Utrecht.
És autor, entre altres obres, d’Imago, per a orquestra de cambra (1964), i de Textos, per a cinta magnetofònica i soprano (1967).
(Teià, Maresme, 29 novembre 1682 – Viena, Àustria, 2 agost 1762)
Militar austriacista i financer. Fill d’Amador Dalmau i Colom. Després d’un breu empresonament (1704), fou nomenat cavaller.
Durant la guerra de Successió, en el setge de Barcelona del 1706 contribuí a la defensa de la ciutat comandant un esquadró de cavalleria de 40 homes costejat per ell. Posteriorment (1710) combaté per Aragó i Catalunya, i fou ascendit a sergent major.
Esgotada la tresoreria dels aliats, féu un prèstec que permeté la contraofensiva sobre Balaguer i Girona.
El 1713 fou ascendit a coronel i nomenat membre de les Juntes de Defensa del nou govern provisional. Defensà Barcelona del setge del duc de Pòpuli i s’apoderà de Montjuïc.
Participà el mateix any en l’expedició del diputat militar Antoni Francesc de Berenguer fora de la ciutat. Durant els darrers mesos del setge, prengué part molt activa en la direcció de la defensa.
Uns quants dies després de la caiguda de Barcelona (11 setembre) fou detingut amb uns altres caps de la defensa, i estigué empresonat a Alacant, Pamplona i Segòvia, mentre li eren confiscats els béns.
Alliberat després del tractat de pau signat entre Espanya i l’Imperi a Viena, es posà al servei de l’arxiduc, ja emperador amb el nom de Carles VI, que el nomenà general en cap de cavalleria (1727).
El 1753, durant el regnat de Francesc I, ascendí a tinent general de l’Imperi.
(Barcelona, segle XVII – Àustria ?, segle XVIII)
Militar. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió. Fou un dels millors capitans del regiment de Sant Narcís durant la defensa de Barcelona.
El 6 de setembre de 1713 resultà ferit al combat de la Creu Coberta. Es distingí especialment en el victoriós contraatac del 12 d’agost de 1714 al baluard del Portal Nou.
Després de la capitulació emigrà a Viena, on arribà el 18 de desembre de 1714, junt amb altres quatre oficials més, els primers procedents de l’ocupada Barcelona.
(Vic, Osona, segle XVII – Àustria, segle XVIII)
Austriacista. Ciutadà honrat de Barcelona, participà en la guerra de Successió en els combats de Manresa i Barcelona i en la presa de Montjuïc (1705).
Ascendí a sergent major i lluità a la plana de Vic i a l’Empordà. El 1713 fou nomenat coronel pel govern provisional català; però, contrari a la continuació de la guerra, renuncià el nomenament i emigrà a Àustria.
Després del 1714 els seus béns foren confiscats.
Dades dels Països Catalans 