Arxiu d'etiquetes: espectacles

Último de la Fila, El

1 Resposta

(Catalunya, 1985 – 1998)

Grup de rock en castellà. Format per Manolo Garcia i Quimi Portet. Creat el 1980 amb el nom de Los Rápidos, passà a dir-se Los Burros el 1983, i dos anys després adoptà el nom definitiu.

El grup obtingué un cert èxit ja amb el seu primer disc, Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana (1984), on es mesclen el rock i els ritmes mediterranis i flamencs. Edità després, entre altres, Enemigos de lo ajeno (1986), Como la cabeza al sombrero (1989), Astronomía razonable (1993) i La rebelión de los hombres rana (1995).

Després de nou discos gravats i més de dos milions i mig de còpies venudes, el grup es dissolgué el 1998. Ambdós components seguiren carreres musicals en solitari.

Trinca, La

2 Respostes

(Canet de Mar, Maresme, 1969 – 1989)

Conjunt músico-vocal. Format per Toni Cruz, Josep Maria Mainat i Miquel Àngel Pasqual. Combinant el vessant musical amb l’humorístic, i amb cançons de textos directes i sovint d’intenció satírica i crítica, aconseguiren gran popularitat i un notable èxit comercial.

Els seus discs i espectacles musicals, com Trincar i riure (1971), Xauxa (1972), Mort de gana Show (1973), Trempera matinera (1977) o Nou de Trinca (1981), els convertiren en el grup català de més èxit de vendes. Participaren en diversos muntatges importants, com les Sis Hores de Cançó de Canet, i contribuiren a la normalització i popularització de la cançó en català. El 1987 editaren el disc Marro!.

Posteriorment també gravaren discs en llengua castellana i dirigiren i protagonitzaren diversos programes de televisió, com No passa res o Tariro tariro.

Teatre Nacional de Catalunya

7 Respostes

(Barcelona, 1989 – )

(TNC)  Teatre. Fundat segons el projecte presentat a la Generalitat per l’actor i director Josep M. Flotats, concebut com un teatre de finançament públic equivalent als grans teatres nacionals d’Europa.

L’edifici fou projectat per R. Bofill. S’inaugurà a final del 1996 amb l’obra Àngels a Amèrica de Tony Kushne. La sala gran inaugurada amb L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, al set/1997, i la petita l’oct/1997 amb Tempus, d’Els Comediants.

El 1998 Flotats va abandonar-ne la direcció, càrrec que va ocupar Domènec Reixach.

Enllaç web: Teatre Nacional de Catalunya

Quatre Gats, Els -establiment-

25 Respostes

(Barcelona, 14 juny 1897 – 1903 / 1983 –  )

Cerveseria i cabaret. Obert per Pere Romeu, en el qual, a més dels serveis propis d’una taverna, hi havien sales on es feien exposicions d’obres d’art, concerts i putxinel·lis. De tant en tant també hi tenien lloc lectures d’obres literàries.

Però l’element principal que cal remarcar és que era un lloc on artistes i intel·lectuals, coneguts i novells, es reunien, i de les seves converses en sortien les normes indicatives de l’art i el pensament més avançats del moment. Aixó es palesa en les dues publicacions successives que, directa o indirectament, van aparèixer (“Quatre Gats” i “Pèl & Ploma”) menades, il·lustrades i escrites pels assidus del local (Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Isidre Nonell, Picasso, Miquel Utrillo, Josep Pijoan, Eugeni d’Ors, etc).

quatre_gats2Entre les exposicions més remarcables cal assenyalar les col·lectives, en les quals van exposar les principals personalitats plàstiques del temps (Rusiñol, Casas, Joaquim Mir, Ramon Pichot, Xavier Gosé, etc) i aquelles altres, que generalment passaren desapercebudes del gran públic, de Nonell i Picasso.

També hi van fer estada, als Quatre Gats, en passar per Barcelona, Eleonora Duse, Vincent d’Indy, Erik Satie, Rubén Dario i d’altres.

El 1983 fou recuperat el local però en qualitat de restaurant i d’organitzador de diverses activitats culturals.

Patum, La

4 Respostes

(Berga, Berguedà)

Festa popular de la ciutat del dia de Corpus i diumenge següent. Sembla que cal situat el seu origen cap a la darreria del segle XIV i que commemorava, inicialment, l’alliberament de Berga del senyoriu feudal, encara que el seu nom actual, al qual s’atribueix origen onomatopeic -provinent del so insistent del timbal-, no data sinó del segle XVIII.

Consisteix a presentar en forma mimètica un seguit de quadres escènics al·lusius a diferents tradicions cristianes, especialment la lluita entre el Bé i el Mal, representats pels cristians i els moros i per l’arcàngel sant Miquel i els diables i monstres infernals.

En són els principals personatges: el Xamberg (timbaler), els cavallets, la Mulassa o Guita, els diables, anomenats els plens, que són homes farcits de palla i coberts d’efectes pirotècnics, i l’arcàngel sant Miquel.

L’any 2005 fou declarada per la UNESCO Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat.

Enllaç web:  la Patum

Passió d’Olesa, La

4 Respostes

(Olesa de Montserrat, Baix Llobregat)

Espectacle tradicional sobre la vida pública, passió, mort i resurrecció de Jesús que se celebra durant la quaresma i setmana santa, representat per prop de 1.000 persones de la població. D’origen incert, les primeres notícies documentals conegudes són del 1540, que es representava sota la direcció dels monjos de Montserrat, en magatzems i molins d’oli; a partir del 1847 hom edificà per a la seva representació diversos teatres.

El 1940, un cop acabada la guerra civil, fou el primer espectacle damunt un escenari realitzat en llengua catalana. El 1949 Joan Povill escriví l’actual lletra i Josep M. Roma la música. El 1952 hom construí el Gran Teatre amb una capacitat per a 1.400 espectadors.

El 1968 s’hi incorporà el nou muntatge realitzat per José Tamayo, comprimint les representacions en una sola sessió. El 1969 assumí la direcció de l’espectacle Joan Mallofré i Duran fins el 1993.

El 1983 un incendi destruí tot el teatre, i el 1985 s’inicià la construcció d’un nou local, segons el projecte de l’arquitecte Jan Baca i Pericot, que fou inaugurat el 1987. Amb la represa de les representacions, hom estrenà una nova escenografia de Pere Francesch i Subirana.

Enllaç web:  Passió d’Olesa

Passió d’Esparreguera, La

3 Respostes

(Esparreguera, Baix Llobregat)

Espectacle tradicional sobre la vida pública, passió, mort i resurrecció de Jesús que se celebra durant la quaresma i la setmana santa en aquesta població. Cal cercar-ne l’origen en les processons quaresmals que des del segle XVI proliferaren en moltes contrades del Baix Llobregat (com per exemple la de Sant Vicenç dels Horts) i que derivaren cap a unes representacions pròpiament teatrals, que a Esparreguera tingueren lloc a la plaça de l’Església fins els anys 1865-66.

El 1875 s’instituí el drama sacre estructurat seguint un text, amb acompanyament musical i donant importància als mitjans tècnics i s’adoptà definitivament el text d’Antoni de Sant Jeroni, ampliat el 1944 per Ramon Torruella amb una composició musical d’Àngel Monné i Enric Solsona (1950). El 1952 fou estrenat un text de Marçal Martínez amb música de Josep Maria Pla.

Inicialment l’organització anà a càrrec de diverses societats recreatives, fins que el 1941 hom creà un patronat i les representacions, en les quals participen més de 400 actors, passaren a ésser patrimoni del poble. El 1941 es representava al local de l’Ateneu, però el 1969 fou inaugurat un nou local construït expressament pel Patronat. El text actual és de Ramon Torruella (1960) i la música de Josep Borràs.

Enllaç web:  Passió d’Esparreguera

Passió de Cervera, La

5 Respostes

(Cervera, Segarra)

Nom donat a un Misteri de la Passió de Jesucrist confeccionat el 1534 per Pere Ponç i Baltasar Sança en estrofes de caire popular i de caire culte, sens dubte a base de texts anteriors, entre els quals la Història de la Passió dels valencians Bernat Fenollar i Pere Martines i potser d’un misteri anterior dit La Passió del Fill de Déu que era representat a Cervera anualment almenys del 1481 al 1518.

Fou representada diverses vegades a l’església de Santa Maria i només per eclesiàstics fins el 1545, en què el concili de Trento prohibí les representacions a l’interior de les esglésies. Era cíclica, és a dir, dividida en diferents episodis, que hom representava els diversos dies de la setmana santa. Ha estat publicada en part el 1913.

Enllaç web:  Passió de Cervera

Pallassos Sense Fronteres

1 Resposta

(Barcelona, juliol 1993 – )

Organització no governamental d’ajut humanitari. Creada pel pallasso Tortell Poltrona. Aplega pallassos i artistes d’altres rams que, sota el lema “Cap nen sense un somriure”, es desplacen a les zones afectades per conflictes bèl·lics a fi d’intentar-ne millorar les condicions de vida mitjançant l’art i l’humor.

Ha actuat en camps de refugiats d’arreu del món: Bòsnia, Croàcia, Algèria, Kenya, Palestina, Colòmbia, Brasil, etc. Té delegacions a tot l’estat espanyol i a França, Itàlia, EUA, Canadà, etc.

Ha estat declarada d’utilitat pública per l’estat espanyol i ha rebut, entre altres guardons, el Memorial Lluís Companys (1993), la Medalla al mèrit cultural de l’estat de Palestina (1994), el Premi Ciutat de Barcelona (1994) i el Nas d’Or Honorífic del Festival de Pallassos de Cornellà (1996).

Enllaç web: Pallassos Sense Fronteres

Palau Nacional

8 Respostes

(Barcelona, 1929)

Edifici -un dels més grans de la ciutat-. Construït com a element principal del conjunt d’edificacions bastides a Montjuïc amb motiu de l’Exposició Internacional de l’any 1929. És obra dels arquitectes Eugenio-Pedro Cendoya i Enric Catà, amb la col·laboració de Pere Domènech i Roura. Fou concebut amb criteris eclèctics, i hom féu ús d’elements barroquitzants en les parts més significatives dels exteriors.

Vist frontalment ofereix una perspectiva escenogràfica i monumental, esdevinguda característica en tant que constitueix el coronament visual de tot el recinte de l’Exposició. De l’interior es destaquen el vestíbul, el gran saló i la sala de la cúpula -amb pintures de Francesc d’Assís Galí-, situats sobre l’eix principal.

Durant l’Exposició fou la seu d’actes oficials i acollí la gran mostra El Arte en España. Durant el període republicà s’hi instal·là el Museu d’Art de Catalunya (inaugurat el 1934) i, posteriorment, el Museu de Ceràmica (1966-86).

Entre 1992-96 els interiors foren sotmesos a una profunda remodelació a partir d’un projecte de l’arquitectessa Gae Aulenti per tal de condicionar el Museu Nacional d’Art de Catalunya (nom que prengué el Museu d’Art de Catalunya des del 1990).