Arxiu d'etiquetes: Espanya (nascuts a)

Molina i Mateo, Joan Manuel

(Jumilla, Múrcia, 4 agost 1901 – Barcelona, 20 setembre 1984)

Anarquista. Conegut amb el pseudònim de Juanel. Pròfug, arribà a Catalunya el 1921 i s’uní a Lola Iturbe, futura activista de Mujeres Libres. El 1924 s’exilià a França, on fou secretari de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (1926) i, com a tal, contribuí decisivament a la formació de la FAI el 1927.

Tornà a Barcelona amb la Segona República, i fou secretari del comitè peninsular de la FAI i redactor de “Tierra y Libertad”. De nou a l’exili francès després del 1939, fou el secretari general del Moviment Llibertari Espanyol, reconstruït el 1943, i posteriorment milità a la denominada CNT políticaRetornà clandestinament a Espanya el 1946 i hi fou empresonat fins el 1952; i des d’aleshores fins el 1978 romangué exiliat a Tolosa, al Llenguadoc.

És autor de Noche sobre España. Siete años en las prisiones de Franco (1958), El movimiento clandestino en España. 1939-49 (1976) i El comunismo totalitario (1982), a més de recopilar i traduir ¡España Libre! (1966), d’Albert Camus.

Martí i Ibáñez, Fèlix

(Cartagena, Múrcia, 26 desembre 1911 – Nova York, EUA, 24 maig 1972)

Metge i sexòleg. Fill del pedagog valencià Fèlix Martí i Alpera. Obtingué el doctorat en medicina a la Universitat de Madrid amb una tesi sobre Historia de la Psicología y Fisiologías místicas de la India. Fou un capdavanter com a divulgador i educador sexual. Realitzà aquesta tasca tant des de les tribunes dels ateneus i centres obrers, mitjançant els primers cursets celebrats al Principat sobre educació sexual i eugenèsia, com a través de les seves col·laboracions en publicacions literàries, sovint vinculades al moviment llibertari, com “Estudios”, “Ruta” i “Tiempos nuevos”.

A proposta de la CNT fou nomenat director general de Sanitat i Assistència Social del Govern de la Generalitat de Catalunya. En aquest càrrec organitzà campanyes de lluita antivenèria, col·laborà a crear les bases per a una socialització de la medicina i promogué la legalització de l’avortament.

Totes aquestes realitzacions són recollides a Diez meses de labor en Sanidad y Asistencia Social. A més d’una gran quantitat d’articles dispersos, publicà Higiene sexual. Mensaje eugénico a los trabajadores i les novel·les Mi yo rebelde, Aventura i Gesta, on analitzà la problemàtica juvenil en el nou període revolucionari.

En acabar la guerra civil s’exilià als EUA.

López i López, Antoni

(Comillas, Cantàbria, 12 abril 1817 – Barcelona, 16 gener 1883)

Comerciant, navilier i banquer. Emigrà a Amèrica i aconseguí de fer una considerable fortuna a l’Havana. Retornat a Espanya l’any 1850, emprengué una llarga sèrie de negocis que aviat el portaren a ésser el primer capitalista espanyol. L’any 1852 fundà la casa A. López y Cía., nucli de la futura Companyia Transatlàntica, que aprofità la substitució de la navegació a vela per la de vapor i monopolitzà les línies oficials de vapors a les colònies.

La Transatlàntica s’establí a Barcelona el 1881 i utilitzà exclusivament carbó asturià extret de la zona d’Aller per la Compañía Hullera Española, de la qual López havia estat el fundador (1883) i l’únic propietari. Acumulà, així mateix, diverses concessions ferroviàries i fundà la Compañía General de Tabacos de Filipinas.

En l’esfera bancària creà el Crèdit Mercantil i el Banc Hispano-Colonial (1876), que centrà la seva activitat a Barcelona, amb la col·laboració de destacats financers catalans (entre els quals Manuel Girona). L’èxit d’aquesta empresa va fer concebre a López un projecte extraordinari que consistia a formar, amb els capitals de distints grups financers catalans, un banc únic que hauria tingut un lloc preeminent en tot l’àmbit dels negocis a Europa. La falta de col·laboració li ho impedí.

Fou vice-president de la Liga Nacional, de Barcelona, moviment polític que es proposava d’impedir l’abolició de l’esclavatge dels negres a Puerto Rico (1873). D’altra banda, López protegí el gran poeta català Jacint Verdaguer, que li dedicà el seu poema L’Atlàntida, i construí un sumptuós seminari pontifici a la seva ciutat natal. L’any 1878 Alfons XII de Borbó li va concedir el títol de marquès de Comillas.

Guimerà i Jorge, Àngel

(Santa Cruz de Tenerife, Canàries, 6 maig 1845 – Barcelona, 18 juliol 1924)

Dramaturg i poeta. Als vuit anys la seva família s’establí al Vendrell. Va fer els estudis de segon ensenyament al col·legi dels Escolapis de Barcelona. Mort el pare (1872), que l’havia posat al capdavant del negoci familiar, es dedicà exclusivament a la literatura i al periodisme.

Començà escrivint poesia en castellà i passà tot seguit a escriure en català, amb la poesia El rei i el conseller, publicada a “La Gramalla”. Fou director de “La Renaixença”. Amb exaltat patriotisme va concórrer als Jocs Florals de Barcelona, on va presentar Indíbil i Mandoni (1875). El 1877 es consagrà com a líric amb tres premis ordinaris dels jocs florals pels poemes Cleopatra, L’any mil i El darrer plant d’En Claris, de tema i estructura netament romàntica, i fou proclamat mestre en gai saber.

D’afiliació política catalanista, l’any 1874 entrà a formar part de La Jove Catalunya, i el 1892 fou un dels ponents que redactaren les Bases de Manresa, on llegí el discurs sobre l’autonomia de Catalunya. El 1884 fou elegit president de la Unió Catalanista i, el 1895, nomenat president de l’Ateneu Barcelonès. En reconeixement dels seus mèrits, Barcelona el proclamà fill adoptiu en un acte d’homenatge de tot el país. Fou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Els volums de poemes foren publicats amb els títols Poesies (1887), Cants a la Pàtria (1906) i Segon llibre de poesies (1920). Atret pel teatre i tenint en compte els intents del seu predecessor Frederic Soler, intentà renovar l’escena amb un teatre romàntic en el moment en què Europa es decantava cap a un teatre de tipus naturalista: Gal·la Placídia (1879), fou la primera obra, tragèdia història, i després escriví Judit de Welp (1883), El fill del rei (1886) i Mar i cel (1888), obres d’intenció diversa amb les quals passà a ésser una de les figures universals de la Renaixença, no sols per la categoria, sinó també per la difusió que assolí enllà de les fronteres.

La seva obra dramàtica, un cop admesa l’agonia del drama romàntic, s’incorporà a les tècniques del naturalisme i passà al drama rural, on, amb una visió entre romàntica i realista, donà al públic drames d’ambientació actual. Són representatives d’aquesta època de plenitud Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1897), traduïda a diversos idiomes i donada a conèixer a tots els escenaris d’Europa. Dins aquest corrent hi ha també La festa del blat (1896), La filla del mar (1900) i Aigua que corre (1902).

Considerant-ne de manera cronològica la trajectòria dramàtica en la darrera època, experimentà un canvi de propòsits i retornà a drames de sentit tràgic, emparentat amb el teatre d’idees, aleshores en boga, que es desenvolupà amb el simbolisme. D’aquest darrer destaquen Jesús que torna (1917), L’ànima és meva (1919) i Joan Dalla (1921). També escriví comèdies.

Bartolozzi i Lozano, Rafael

(Pamplona, Navarra, 15 març 1943 – Tarragona, 22 març 2009)

Pintor i polític. Establert a Catalunya. Cursà estudis a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la de Pintura Mural Contemporània de Sant Cugat del Vallès. La seva obra, de tendència abstracta, conté elements figuratius eròtics, els quals tendeix a polemitzar cada vegada més.

Ha treballat conjuntament amb E. Arranz i Bravo, amb el qual féu les decoracions murals de la fàbrica Tipel de Parets del Vallès (1971) i de la casa de Camilo José Cela a Mallorca (1979), així com també nombroses escultures, com Alfa & Omega, situada al mar davant la platja de Torredembarra. A la dècada de 1980 va participar a la Bienal de Venècia.

Instal·lat a Vespella de Gaià (Tarragonès), d’on fou alcalde durant dotze anys, plasmà en una sèrie de teles exposades poc després els devastadors efectes de l’incendi que arrasà el terme l’estiu de 1994.

El 2003 va constituir la Fundació Bartolozzi dedicada a la conservació de la seva obra i a la investigació plàstica.