Arxiu d'etiquetes: Espanya (morts a)

Garcia i Ballester, Lluís

Deixa un comentari

(el Cabanyal, València, 14 febrer 1936 – Arce, Cantàbria, 10 octubre 2000)

Metge i historiador. Professor agregat des del 1972 i després catedràtic d’història de la medicina de la universitat de Granada, fou format a l’escola valenciana de López Piñero, amb el qual ha realitzat molts treballs.

Ell mateix ha impulsat un notable nucli de recerca a Granada. Ha treballat sobretot en el camp de la medicina antiga i social.

És autor d’un gran nombre de llibres, entre els quals: Alma y enfermedad en la obra de Galeno (1972), Galeno (1972), Historia social de la medicina en la España de los siglos XIII al XVI (1976) i Galen: Problems in diagnosis (1981).

Ha editat el Codex Granatensis i, juntament amb López Piñero, ha investigat els aspectes mèdico-socials en el segle XIX.

Ha estat president de la Sociedad Española de Historia de la Medicina.

Estany i Rius, Joan

Deixa un comentari

(Alzira, Ribera Alta, 1903 – Santa Cruz de Tenerife, Canàries, 10 febrer 1983)

Compositor i director d’orquestra. Va fer els estudis a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.

Ha realitzat una carrera de director d’obres líriques a Europa, al nord d’Àfrica i en països de l’Extrem Orient.

Autor d’un concert per a piano i orquestra, de sarsueles (Juegos de amor, 1925; Rosa de embajadores, 1934), de música de cambra i de ballets.

Elionor d’Aragó i de Navarra

4 Respostes

(Olite, Navarra, 2 febrer 1426 – Tudela, Navarra, 12 febrer 1479)

Reina de Navarra. Filla petita de Joan II el Sense Fe i de Blanca de Navarra. Quan, el 1455, el seu pare desheretà dels drets sobre Navarra els fills Carles de Viana i Blanca, la nomenà hereva.

El 1458 fou promesa a Alfons, germà d’Enric IV de Castella, però aquest matrimoni no es realitzà. Es casà amb el comte Gastó IV de Foix.

Elionor ha estat feta responsable de l’emmetzinament de la seva germana Blanca, el 1464, per eliminar-la de les aspiracions a la corona navarresa, ja que el difunt Carles de Viana havia legat els seus drets a Blanca.

Mort Joan II (1479), Elionor s’apressà a fer valer la voluntat del seu pare i fou efectivament coronada reina de Navarra (Elionor I), però morí dues setmanes després.

El debatut reialme passà al seu nét Gastó Febus de Foix, que regnà tres anys, i després a la néta Caterina, que es casà amb Joan d’Albert o Labrit i seria destronada pels Reis Catòlics.

Díaz Romano, Francisco

1 Resposta

(Guadalupe, Extremadura, segle XVI – Mérida, Extremadura, 1554)

Impressor. Establert a València del 1531 al 1541. Es donà a conèixer el 1531 amb l’edició del Llibre de consells, de Jaume Roig, i una Oratio, del catedràtic Cosme Damià Savalls.

El 1533 es traslladà al Molí de la Rovella com a successor de l’impressor Joan Jofré, de qui heretà també el senyal d’impressor. Imprimí des del Breviarium Valentinum (1533) fins als Diálogos cristianos contra la secta mahomética (1535), del canonge de Gandia Bernat Peres, el Libro de motes de damas y caballeros o el Libro de música de vihuela, de Lluís del Milà.

Per l’edició del Furs de València fou nomenat impressor de la ciutat el 1539.

Cervera i Tomàs, Josep

Deixa un comentari

(els Poblets, Marina Alta, 16 desembre 1921 – Múrcia, 14 setembre 2015)

Escriptor. Doctor en filosofia i lletres. Fou catedràtic a diversos instituts d’ensenyament mitjà.

És autor del recull narratiu El pequeño corredor y otros cuentos (1954).

Capdepón y Martínez, Tomás

Deixa un comentari

(Almoradí, Baix Segura, 3 abril 1820 – Múrcia, 4 febrer 1877)

Polític i escriptor. Es retirà de la carrera militar per dedicar-se al periodisme i a la política, que practicà activament. Milità a la Unió Liberal i fundà els periòdics “El Correo” i “La Península”.

Fou diputat per Oriola (1858), es mostrà contrari a la política d’Isabel II de Borbó i s’hagué d’exiliar el 1866. Retornà després de la revolució del 1868 i fou novament diputat i també sots-secretari de Finances.

Publicà Hacienda de la nación (1872).

Calvo i Serer, Rafael

1 Resposta

(València, 6 octubre 1916 – Pamplona, Navarra, 19 abril 1988)

Assagista i polític. Catedràtic d’història moderna a la Universitat de València i de filosofia de la historia a la de Madrid, fundador i director de la revista “Arbor” (1944) i membre destacat de l’Opus Dei.

Publicà diverses obres de tema polític inspirades per una ideologia reaccionària en la línia de Menéndez y Pelayo: España sin problema (1949), Teoría de la Restauración (1952), La fuerza creadora de la libertad (1958).

Una ulterior evolució cap a postures liberals, expressades a través del diari “Madrid”, que dirigí (1966-68), l’enfrontà amb el règim franquista, el qual clausurà el diari i el forçà a exiliar-se (1971). Des de París, participà en la Junta Democrática de España i, retornat el 1976, lluità fins a obtenir de l’estat una indemnització per la destrucció del “Madrid”.

Llibres de la seva segona època són Franco frente al Rey (1972), La dictadura de los franquistas (1973) i ¿Hacia la III República Española? (1977), entre d’altres.

Burguera, Romeu

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 1280 – Pamplona, Navarra, 1313)

Poeta i frare franciscà. Mestre de teologia a la universitat de París i provincial de l’orde dominicà a la corona catalano-aragonesa a partir del 1312. Aquell mateix any establí una acadèmia de llengua aràbiga a Xàtiva.

Entre els diversos escrits de tema religiós, cal fer esment de la versió en vers de la Bíblia.

Botella i Pastor, Virgili

1 Resposta

(Alcoi, Alcoià, 27 octubre 1906 – Gijón, Astúries, 30 desembre 1996)

Escriptor. Fill de Joan Botella i Asensi. Llicenciat en dret. S’exilià el 1939.

Ha publicat les novel·les Por qué callaron las campanas (Mèxic, 1953), Así cayeron los dados (París, 1959) i Encrucijada (París, 1962).

Borja i Cattanei, Cèsar de

9 Respostes

(Roma, Itàlia, 13 setembre 1475 – Viana, Navarra, 12 març 1507)

Prelat i militar. Fill del papa Alexandre VI i de Vannozza Catanei. Fou inicialment destinat a la carrera eclesiàstica, i gràcies a les influències del seu pare obtingué, ben d’hora, diverses prebendes importants: protonotari apostòlic (1482), bisbe de Pamplona (1491), arquebisbe de València (1492) i més tard cardenal (1493), tot i que només era un simple tonsurat. Fou nomenada diaca el 1494.

A la mort del seu germà Joan de Borja (assassinat segons sembla per instigació del mateix Cèsar), abandonà l’estat eclesiàstic i participà activament en la política diplomàtica i militar del seu pare, per al qual obtingué l’aliança amb Lluís XII de França, i ell rebé el ducat de Valentinois i el casament amb Carlota d’Albret, germana del rei consort de Navarra.

Al final del 1499, amb el seu exèrcit es posa a les ordres del seu pare i conquerí la Romanya, terres pontifícies en poder dels grans senyors italians. El 1500 fou nomenat capità general de l’exèrcit de l’Església, i el 1501 Alexandre VI li concedí el títol de duc de la Romanya.

Participà en moltes altres accions bèl·liques i fou considerat un dels condottieri més hàbils i més brillants de l’època. Miquel Àngel li construí fortaleses, i Leonardo da Vinci li preparà màquines de guerra.

Compartí la fama de crueltat i de lascívia que hom atribueix als Borja; l’acusaren d’estar al darrera de diversos homicidis i de pressumptes relacions incestuoses amb la seva germana Lucrècia Borja.

Però la seva autoritat desaparegué en pujar al tron pontifici Juli II, enemic dels Borja; el qual el feu empresonar (1503) i perdé els càrrecs castrenses de l’Església.

Perseguit, fugí a Nàpols on fou detingut i traslladat a Castella. Aconseguí d’evadir-se del castell de Medina del Campo, i s’incorporà a les forces del seu cunyat Albert, rei de Navarra, que aleshores lluitaven contra els castellans. Morí en un incident del setge de Viana.