(Castella ?, segle XI – Còrdova, Andalusia, 1075)
Cap de la taifa de València (1065-75) i de Toledo (1043-75). Vassall i tributari de Ferran I de Castella, quan aquest atacà València, acudí en ajut del seu gendre ‘Abd al-Mälik ibn ‘Abd al-‘Azïz (derrota musulmana de Paterna), però en abandonar la lluita el rei castellà per malaltia, aprofità l’excusa de la indefensió de València per a emparar-se’n, amb l’anuència de Muhammad Ibn Rawbas. Morí emmetzinat.
(al-Andalus, segle IX)
Hagib de la taifa de Còrdova. Per ordre d’Abd al-Rahman II de Còrdova, vers el 850, devastà els voltants de Barcelona i assetjà Girona sense poder-se’n emparar.
(A Corunya, Galícia, 1856 – Madrid, 8 març 1921)
Polític. El 1889 fou nomenat ministre de governació del govern de Silvela-Polavieja. Nomenà d’alcaldes coneguts catalanistes (doctor Robert, Font de Rubinat, Yxart), però reprimí amb força el Tancament de Caixes.
La seva actitud i la política immobilista del govern foren la causa que el Centre Nacional Català organitzés la xiulada de què fou objecte el 4 de maig de 1900 durant la seva visita a Barcelona.
El 1913 formà govern i el 18 de desembre de 1913 féu aprovar el decret llei de la creació de mancomunitats de diputacions, que donava satisfacció a una gran part de les exigències de la Lliga Regionalista.
L’any 1920 fou nomenat cap del govern en una situació de crisi social a Catalunya. Féu costat totalment als mètodes del general Martínez Anido a Barcelona per reprimir el moviment obrer (llei de fugues).
Morí víctima d’un atemptat dut a terme per sindicalistes catalans.
(Pallars ?, segle IX – Navarra ?, segle X)
Germana de Ramon II de Pallars, el fundador de la nissaga autòctona dels comtes pallaresos.
El seu matrimoni fou utilitzat pel seu germà per afavorir l’entronització de la dinastia navarresa, l’any 905, ja que el primer rei de Navarra, Sanç Garcés I, era fill de Dadildis.
(Olite, Navarra, 1424 – Lescar, Navarra, 1464)
Reina de Castella. Filla de Joan II de Catalunya i de Blanca de Navarra, anomenada també sovint com la seva mare. Nasqué poc abans de que els seus pares cenyissin la corona navarresa.
El 1436 es casà, a Alfaro, amb Enric de Castella, el futur Enric IV, duent de dot l’immens patrimoni castellà del seu pare. Es posà al costat del seu germà Carles de Viana durant la pugna d’aquest amb el seu pare per la possessió del títol reial de Navarra. El 1455, intransigent Joan II davant el conflicte, desheretà Blanca dels béns navarresos, igual que féu amb Carles. Enric IV acabà repudiant-la, atribuint-li l’esterilitat de la unió (1453).
El 1460, Joan II revocà els seus determinis anteriors, coincidint amb un acord de concòrdia amb el seu fill Carles. Aquest, en morir, deixà Blanca hereva dels seus drets a la corona de Navarra. Els tèrbols interessos que abellien el tron navarrès eliminaren Blanca. Aquesta fou posada per Joan II en poder del comte de Foix, cunyat seu (1462).
Morí segons sembla emmetzinada, de forma que facilitava les ambicions de la seva germana Elionor d’Aragó i de la seva madrastra Joana Enríquez. Ambdues han estat responsabilitzades del crim, per bé que la historiografia moderna es pronuncia de preferència sobre la culpabilitat de la germana.
(Valladolid, Castella, 1589 – Còrdova, Andalusia, 1669)
Bisbe de Ciudad Real. El comte-duc d’Olivares l’envià el 1640 a Catalunya per supervisar les operacions de les tropes castellanes.
(Hispània ? , segle VI – Merida, Extremadura, vers 554)
Rei visigot (549-554). Elegit pels nobles a Barcelona.
Una revolta de la Bètica l’obligà a transferir la capital a Mèrida. La facció contrincant elegí rei Atanagild (551), que demanà l’auxili de Justinià. Aquest envià el patrici Liberi, que obligà Àgila a retornar a Mèrida, on els propis guerrers l’assassinaren.
Abd al-Rahman I (al-Andalus, segle VIII – Còrdova, Andalusia, segle VIII) Primer emir independent d’al-Andalus. Perdé Girona (785), que passà als francs i als gots refugiats.
Abd al-Rahman II (Toledo, Castella, 792 – Còrdova, Andalusia, 852) Emir de Còrdova (822-852). Va debilitar amb ràpides campanyes de devastació la tendència expansiva cristiana. Envià les seves tropes contra Barcelona i Girona, i arrasà el Vallès (827).
Abd al-Rahman III (al-Andalus, 891 – Còrdova, Andalusia, 961) “al-Nasir” Emir omeia (912-29) i primer califa de Còrdova (929). El 950 va rebre un delegat del comte Borrell II de Barcelona.
Abd al-Rahman IV (al-Andalus, segle X – Guadix, Andalusia, 1018) “al-Murtada” Califa omeia de Còrdova. Fou proclamat califa a Xàtiva, on Ramon Borrell I de Barcelona hi havia enviat també una expedició (1017).
Dades dels Països Catalans 