(Barcelona ?, segle XV)
(o Aimeric) Mestre d’obres i escultor. Autor d’una imatge de la Mare de Déu (1421, Museu de Sabadell) i del portal de l’església de Sant Martí Vell a Sant Martí de Provençals, amb el sant cavaller representat al timpà, juntament amb les imatges del matrimoni Sellarès, mecenes de l’obra, i els senyals heràldics corresponents (1432).
Unes estàtues d’apòstols i profetes que completaven la decoració són perdudes o molt malmeses.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1955 – )
Escultor, pintor i escenògraf.
Inicialment combinà la seva activitat com a escenògraf amb la creació del personatge el senyor Carles, els seus vestits i les exposicions, molt peculiars, de moda i disseny. Més endavant col·leccionà objectes abandonats.
Durant un temps treballà amb elements que conformen la natura, com ara fulles d’arbres, establint un joc de conceptes entre les formes i els materials com el marbre i la fusta.
Entre les seves mostres individuals destaquen Sabates a l’Espai 10 de la Fundació Joan Miró (1981); Pluja de mans, a la sala Metrònom (1982) i Vestuaris, Museu de la Indumentària de Barcelona (1985). L’any 1995 presentà l’exposició Construir els dies a Barcelona, Sant Sebastià i Palma de Mallorca.
Tota la seva obra és plena de referències a la memòria, a l’atzar, a les contradiccions entre allò públic i allò privat.
(Barcelona, 1891 – 1983)
Escultor. Deixeble de Miquel Castellanos. Fou professor d’escultura a l’Escola del Treball de Barcelona.
Exposà per primera vegada a la sala Parés el 1923 i rebé la medalla d’Or del Cercle Artístic el 1941.
En la seva obra predominen les formes depurades, d’evocació classicista, plenes d’elegància, serenitat i intenció decorativa.
Entre les seves escultures excel·leixen Nu, República, els monuments a l’aviador Joan Manuel Duran i a Eduardo Dato, la decoració del Saló del Cercle Artístic i nombrosos retrats.
(Barcelona, 9 juny 1886 – 20 juny 1957)
Escultor. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona i amb Eusebi Arnau.
Residí una llarga temporada a París (1905-25), on treballà en cases de decoració i exposà (1919-25) a la Société National de Beaux Arts i al Salon d’Automne.
Reinstal·lat a Barcelona (1925), combinà el classicisme acadèmic, herència de l’estada a França, amb el noucentisme encara vigent a Catalunya.
Es destacà en l’escultura de petit format: Noia nua, Nu de dona, A la platja, etc, i en els retrats: Ricard Canals, Xavier Nogués, Pompeu Fabra, Josep Pla, etc.
(França, segle XVI – Saragossa ?, després 1559)
Escultor actiu a Barcelona, anomenat també Rainer de Corts o mestre Reiner.
És autor, amb el mestre d’obres Gabriel Pellicer, de la portalada de la capella de Sant Miquel de Barcelona (actualment de la Mercè des del 1868); encarregada el 1516 pel futur vice-canceller Jeroni Descoll, és una mostra híbrida de gòtic i renaixement; el 1936 foren destruïts els dos àngels que la flanquejaven.
Hom el sap actiu a Saragossa el 1559.
El cognom apareix també amb la grafia Duclaux.
(Olot, Garrotxa, 10 maig 1871 – 23 octubre 1939)
Pintor i pessebrista. Adscrit a l’escola paisatgística d’Olot. Estudià a l’Escola de Belles Arts olotina i després a la de Barcelona, pensionat per la Diputació de Girona.
Fou deixeble predilecte de Joaquim Vayreda, amb qui treballà durant molts anys, fins al punt de preparar-li els paisatges, als quals Vayreda donava els últims tocs.
El seu estil, però, es distingí del del mestre pels seus contrallums, els esfumats i els colors sòlids.
Conreà també l’escultura, i modelà figures de pessebre.
(Alkiza, Guipúscoa, País Basc, vers 1500 – Barcelona, 8 agost 1583)
Escultor i tallista. Documentat des del 1521, li fou atorgada la consideració de ciutadà de Barcelona el 1531.
Autor del grup de marbre del Sant Enterrament de Sant Pere de Terrassa (1539-40) i de la Mare de Déu de la Victòria de la capella del Palau de Barcelona (1556).
Li ha estat atribuït, bé que sense certesa, el grup de la Dormició conservat (molt restaurat) al Museu Nacional d’Art de Catalunya, procedent de l’església de la Mercè.
(Barcelona, segle XIV)
Arquitecte i escultor. Fou el constructor d’una part de l’antic edifici del monestir de Montserrat.
Prengué part a l’assalt al call jueu de Barcelona (1391), fet que mogué contra ell la persecució de la justícia. L’any següent obtingué el perdó reial per especial intercessió de l’abat de Montserrat, mogut pels mèrits artístics de Desmàs.
(Catalunya, 1903)
Escultura de Josep Llimona. Representa una dona nua, agenollada i recolzada en un suport en actitud de sobri desconhort.
Fou presentada, en marbre, a la Cinquena Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona (1907). És el primer nu de l’artista, de notable regust modernista.
L’original és al Museu Nacional d’Art de Catalunya i la rèplica més popularitzada està situada al Parc de la Ciutadella de Barcelona (1917).
(Barcelona, 1907)
Escultura de Carles Mani i Roig. Presentada amb el títol Embrutiment a l’Exposició Internacional de Barcelona (1907), on escandalitzà per la seva audàcia.
És un grup format per dos homes nus, asseguts, abatuts, amb les extremitats allargassades monstruosament, de formes expressionistes, exponent del que hom ha anomenat ala negra del modernisme.
Malgrat ésser projectada com a monument, només n’hi ha un esbós, en guix, a la Casa Museu Gaudí de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 