Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Miró i Argenter, Josep de

Deixa un comentari

(Sitges, Garraf, 4 març 1851 – l’Havana, Cuba, 2 maig 1925)

Militar i escriptor. Deixà els estudis de medicina a Barcelona per anar a lluitar amb els carlins. El 1874 es traslladà a Cuba, on defensà la independència de l’illa a través del diari “La Doctrina”, que ell mateix fundà. En aquest diari publicà l’article El juez y el negro, que li comportà tres anys de presó. El 1895, s’uní a Maceo, que més tard el nomenà brigadier i cap d’estat major. Fou general de divisió i director dels arxius de l’exèrcit quan Cuba es proclamà independent.

Publicà La invasión de Occidente (1896), Apuntes de la vida de Antonio Maceo (1897), Crónicas de la guerra, llibre fonamental sobre la guerra de 1895-98 i la novel·la autobiogràfica Salvador Roca (1910).

El seu fill José Miró Cardona (l’Havana, 1902 — San Juan, Puerto Rico, 1974), jurista i catedràtic de la Universitat de l’Havana, s’oposà a la dictadura de Batista i, en triomfar la revolució, fou designat primer ministre sota la presidència d’Urrutia, però al cap de pocs mesos, en desacord amb el nou règim, s’exilià (1960) i esdevingué un dels principals opositors de la Cuba castrista.

Miravitlles i Navarra, Jaume

4 Respostes

(Figueres, Alt Empordà, 18 febrer 1906 – Barcelona, 10 novembre 1988)

Polític i escriptor. S’exilià a França on prengué part en els fets de Prats de Molló. Acabà la carrera d’enginyer a París. Afiliat al Bloc Obrer i Camperol, aviat passà a l’Esquerra Republicana. Col·laborà a “L’Opinió”, “L’Hora”, “La Humanitat”, etc, fou, per l’íntima amistat amb Dalí, un dels col·laboradors en la difusió del surrealisme a Catalunya.

Esclatada la guerra civil, fou secretari del Comitè de Milícies Antifeixistes i ajudà gent en perill a marxar a l’estranger. Es distingí per la seva imaginació com a comissari de Propaganda de la Generalitat. S’exilià el 1939 i col·laborà a “El Poble Català”, “La Nostra Revista”, etc. Visqué uns quants anys a Nova York i a Mèxic i es dedicà intensament a la ràdio i al periodisme.

Milà i Fontanals, Manuel

28 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 4 maig 1818 – 16 juliol 1884)

Filòleg i escriptor. En un començament estudià a Cervera i, un cop traslladada la Universitat a Barcelona amb la denominació d’Estudis Generals, hi acabà les carreres de dret i de filosofia i lletres. Havent debutat literàriament en “El Vapor” (1836), entrà en relació amb els romàntics catalans.

Afiliat primerament a un romanticisme exaltat, pertanyent a la primera etapa de la seva obra poètica en castellà, esdevingué un admirador de Walter Scott i del romanticisme tradicional.

Catedràtic d’estètica i d’història a la Universitat de Barcelona el 1846, destacà com a mestre del grup de companys romàntics com ara Pau Piferrer, Joaquim Rubió, Josep Llausàs i altres deixebles posteriors com Menéndez Pelayo, Rubió i Lluch, Josep Balari, Torras i Bages, Costa i Llobera i Maragall.

Fou membre i president de l’Acadèmia de Bones Lletres. Pertanyent a la generació romàntica dels jocs florals, va prendre part en la seva restauració (1859) i obrí l’acte amb un parlament sobre la gaia ciència.

mila_fontanals1

Si com a historiador i crític literari assolí en el seu temps un extraordinari relleu, no és inferior la seva obra de filòleg, poeta i folklorista. Com a poeta no operà amb una matèria lírica, sinó que se serveix d’un conjunt d’elements narratius, extrets de la història medieval. En la Cançó del Pros Bernat (1867) poetitza la figura de Bernat de Ribagorça, comte de Pallars, que, com indica en la seva obra De la poesía heroico-popular castellana, és el nucli originari de la llegenda de Bernardo del Carpio, i utilitza, a més, els tòpics característics de la cançó de gesta. Altres obres són La complanta d’En Guillem (1867), la seva lírica més pura, Pastorel·la de Nadal i Poqueta cosa, espècie de pastorel·la trobadoresca.

Fou el primer que es dedicà a la historiografia literària al segle XIX. Malgrat la manca de tradició en els estudis literaris, se situà a l’altura dels millors romanistes de l’Europa del seu temps, com G. Paris, G. Meyer, Bartsch o Mussafia. Amb plena consciència dels seus mètodes (mètode comparatiu), es féu l’home universal de la Renaixença, partint del fet de considerar la literatura catalana en relació amb les altres literatures romàniques.

La seva labor com a crític fou coneguda a través de l’estudi Clásicos y Románticos, aparegut dins “El Vapor” l’any 1836 i incorporat després a Estudios literarios (1838). És també d’aquesta època Compendio de arte poética (1844).

No fou, però, fins a partir de l’any 1853 que publicà les obres literàries de més envergadura, com Observacions sobre la poesia popular (1853) i el recull Romancerillo catalán (1882), d’interès extraordinari per a l’estudi de la poesia popular. El seu treball De los trovadores de España (1861) el situa com un dels primers provençalistes d’Europa i capdavanter dels futurs especialistes d’aquesta matèria al país. Arran d’aquesta obra van néixer altres estudis particulars sobre gèneres, poetes i formes de l’antiga literatura catalana com ara Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans (1865), Les Noves rimades (1876) i La Codolada (1876).

La publicació de la seva obra De la poesía heroico-popular castellana (1874) fou un precedent dels estudis que dugueren a terme M. Menéndez Pelayo i R. Menéndez Pidal. El seu deixeble Marcelino Menéndez Pelayo preparà l’edició de les Obras completas de Milà, aparegudes en vuit volums entre el 1856 i el 1888.

Mestres i Oñós, Apel·les

20 Respostes

(Barcelona, 28 octubre 1854 – 19 juliol 1936)

Dibuixant, músic i escriptor. Germà d’Arístides. Des de jove es familiaritzà amb les obres d’art.

Començà a escriure per als jocs florals seguint la línia romàntica, però també triant nous interessos, entre escèptics i realistes, posteriorment desenvolupada en tota la seva obra. Representà una reacció contra el corrent floralista, mantingut en uns motlles massa arqueològics.

Com a poeta es decantà per un romanticisme delicat i sentimental, alhora influït per l’actitud vital de Clavé, amb autèntics moments realistes. En la lírica es percep la influència de les tradicions de Heine i dels lírics xinesos. Els seus poemes, en un to col·loquial i sense arcaismes, canten el passat i la jovenesa.

Els llibres Balades (1889), Idil·lis (1889), Liliana (1907) i Rondalla d’amor (1910) són cants a l’amor. L’aspecte perdurable de la seva producció són les cançons recollides de la tradició popular, totes aptes per a ésser musicades.

Tot i pertànyer a la generació floralesca -fou proclamat mestre en gai saber l’any 1908-, s’inserí en el corrent modernista i formà part del grup de “L’Avenç”. Redactor de “Catalunya Artística” (1899-1902), també fou col·laborador de “L’Esquella de la Torratxa” i de “La Campana de Gràcia”, on escriví i dibuixà molt.

En el seu teatre poètic, característic per la fantasia i la preferència atorgada a temes i tipus de marina, sobresurten Nit de Reis (1905), L’avi (1909), La Rosons (1915), La barca dels afligits (1916) i La barca vella (1927).

Magnífic il·lustrador de textos, conreà diversos gèneres amb copiosa producció. Cal esmentar el llibre folklòric Tradicions (1895) i els de memòries Records i fantasies (1906) i Història viscuda (1929). Escriví gairebé un centenar d’obres i fou un dibuixant hàbil i popular.

Melendres i Inglès, Jaume

Deixa un comentari

(Martorell, Baix Llobregat, 18 juliol 1941 – Manresa, Bages, 18 novembre 2009)

Escriptor. Llicenciat en ciències econòmiques, visqué una temporada a París, on amplià estudis, col·laborà en grups teatrals i, juntament amb F. Salvaing i J.-P. Dougnac, féu una adaptació del miracle medieval Robert le diable.

Es va donar a conèixer amb alguns llibres de poemes (La doble espera de l’aigua i tu, 1967, premi Salvat-Papasseit 1963) i de narracions (El cavall no és de cartró, 1973; Cinc mil metres papallona, 1973; La dona sense atributs, 1990). El 1966 va guanyar el premi Josep M. de Sagarra de teatre amb Defensa india de rei, estrenada el 1971, també escriví Meridians i paral·lels (1972, premi Josep Aladern 1970), El collaret d’algues vermelles (1979, premi Ciutat de Granollers 1978 i premi Crítica Serra d’Or 1979), en col·laboració amb Joan Abellan, Un avió damunt els vidres (1981, premi Treball 1981).

Després ha guanyat altres premis, de teatre i de novel·la, ha traduït, adaptat i dirigit diverses obres, així com guions per a la televisió, com ara L’adulteri blanc  (1979) i l’estudi Terror i misèria del primer franquisme (1984). Ha exercit també la crítica teatral i fou professor de l’Institut del Teatre.

Matute i Ausejo, Anna Maria

1 Resposta

(Barcelona, 26 juliol 1926 – 25 juny 2014)

Escriptora en castellà. Narradora realista, professà una estètica, amb residus romàntics, que cerca un equilibri entre la relació lírica i el testimoni objectiu. Ha rebut els premis Café Gijón (1953), per Fiesta al noroeste, Planeta (1954), per Pequeño teatro, el Nacional de Literatura (1958), per Los hijos muertos, el Nadal (1959), per Primera memoria, i el Fastenrath (1969), per Los soldados lloran de noche (1964).

Altres llibres: Los Abel (1948, la seva primera obra), En esta tierra (1956), La trampa (1969), La torre vigía (1971), El río (1974), Cuentos completos (1978), Olvidado rey Gudú (1996). També ha conreat el conte infantil: Los niños tontos (1956), Caballito loco (1962), El palizón de Ulises (1965), Algunos muchachos (1968) o El pie descalzo (1985, premi Nacional de Literatura Infantil).

Entre els anys 1974-75 aparegueren les seves Obras completas. El 1996 ingresà a la Real Academia Española de la Lengua.

Mata i Garriga, Marta

3 Respostes

(Barcelona, 22 juny 1926 – 27 juny 2006)

Pedagoga. Cursà estudis primaris al grup escolar Pere Vila i començà el batxillerat a l’Institut Escola. Es llicencià en pedagogia el 1957, a la Universitat de Barcelona.

Durant el període 1956-65 treballà a la biblioteca de l’escola Talitha, i al poble de Saifores en qüestions de temps i lleure. Els seus veritables mestres, a través de la seva mare, Àngels Garriga, foren Alexandre Galí i Artur Martorell. L’any 1965 s’incorporà a la Institució Pedagògica Rosa Sensat, de la qual ha estat l’ànima des de la fundació de l’entitat.

De la seva obra escrita cal assenyalar Chiribit (llibre de lectura en castellà, 1963). El país de les cent paraules (1967), Quadres de fonologia catalana per a l’ensenyament de la lectura i l’escriptura (1974), en col·laboració amb Josep M. Cormand, Tris tras (1979), Lletra per lletra (1984) i la sèrie Papalletres (als anys 90).

Membre del PSC-PSOE, fou elegida diputada al Congrés (1977) i al Parlament de Catalunya (1980 i 1984).

Mata i Fontanet, Pere

11 Respostes

(Reus, Baix Camp, 13 juliol 1811 – Madrid, 27 maig 1877)

Metge, escriptor i polític liberal. Estudiant de medicina, ja de jove es dedicà a la política, terreny en què s’inicià amb les seves col·laboracions en “El Propagador de la Libertad” i “El Vapor”, on defensà el romanticisme liberal. Es va exiliar a París, i en tornar-ne fundà “La Joven España” (1838), primer diari republicà aparegut a Reus.

Després d’un nou exili a París, va ésser diputat per Reus, i després guanyà a Madrid la càtedra de medicina legal i exercí els càrrecs de governador i rector de la Universidad Central. S’esforçà per introduir les noves idees sobre la medicina en oposició a la ideologia mèdica oficial, polemitzà contra l’hipocratisme i és precursor de la psiquiatria a Espanya.

Entre el conjunt de la seva obra, constituïda per una sèrie de treballs mèdics, filosòfics i literaris, sobresurt La filosofía española (1858) i Tratado teórico y práctico de medicina legal y toxicología (1846). Conreà també el gènere narratiu, dins el qual excel·leix la novel·la El poeta y el banquero (1842), que defineix l’actitud d’aïllament de l’escriptor romàntic enfront de la societat burgesa en què viu, formada arran de la revolució industrial.

En llengua catalana publicà a “El Vapor” el poema Lo vot cumplert, reproduït més tard a l’antologia Los trobadors moderns, i Els records de la pàtria, on recull el tema fonamental del romanticisme i evoca el tema de l’Ubi Sunt. Publicà també novel·les històriques i estudis de lingüística.

En homenatge a ell es construí a Reus l’Institut Pere Mata (1897-1912), conjunt arquitectònic modernista projectat per Lluís Domènech i Montaner.

Enllaç web:  Institut Pere Mata

Massó i Torrents, Jaume

17 Respostes

(Barcelona, 9 novembre 1863 – 11 setembre 1943)

Editor, erudit i escriptor. A divuit anys, formà part del grup fundador de “L’Avenç”, revista de la qual fou director i on exposà les idees del modernisme. També ho féu a través de l’editorial del mateix nom. Fou amb la peça teatral La fada (1897) que es mostrà com un representant d’aquest moviment. Estudiós de la literatura catalana antiga, pertanyia a l’escola de Milà i Fontanals, i es dedicà a la poesia trobadoresca en relació amb la catalana.

Edità, entre altres, la traducció catalana del Decameró i de Gesta Comitum, la “Revista de Bibliografia Catalana” i escriví treballs d’importància capital per a l’estudi de la literatura, com ara la Bibliografia dels antics poetes catalans (1914), base del monumental Repertori de l’antiga literatura catalana (1923). En són altres estudis L’antiga escola poètica de Barcelona (1922) i La cançó provençal en la literatura catalana (1923).

En el camp de la història adquirí relleu com a tractadista d’història medieval amb la Historiografia de Catalunya en català (1906). Una part de la seva obra queda reflectida en el llibre de memòries Cinquanta anys de vida literària (1934). Com a creador publicà Croquis pirinencs (1896), els poemes Llibre de cor (1888) o la novel·la Desil·lusió (1904).

Políticament fou del Centre Català, la Unió Catalanista i del Centre Nacionalista Republicà. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Massip i Izabal, Josep Maria

1 Resposta

(Sitges, Garraf, 18 novembre 1904 – Washington, EUA, 9 maig 1973)

Escriptor. Periodista acreditat, director de la revista “La Rambla” i dels diaris “La Humanitat” i “Última hora”. Tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona, fou diputat a corts per Esquerra Republicana de Catalunya (1936), partit del qual fou membre destacat i periodista influent. Companys li encarregà la redacció del text que llegí el 6/oct/1934.

El 1938 anà a París i a les Filipines, on dirigí “El Debate”. Fou empresonat pels japonesos durant la Segona Guerra Mundial. Ajudà el president Carlos Rómulo a preparar la “Carta de Río”. Després del 1945 s’establí a Madrid, i durant 25 anys fou corresponsal, a Londres, París i Washington, d'”ABC”, “Diario de Barcelona” i “Destino”. Fou un periodista brillant i un especialista en política internacional.