Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Morató i Grau, Josep

Deixa un comentari

(Girona, 13 desembre 1875 – Barcelona, 16 octubre 1918)

Escriptor i periodista. Fou redactor en cap i director de “La Veu de Catalunya”, i durant una època director d’“En Patufet”.

D’origen modernista, publicà les novel·les Arran de cingle, El fill de la nit, L’esquirol (1897) i Els habitants de la lluna (de to humorístic).

Com a autor teatral, conreà un tipus d’obra entre imaginativa, realista i meravellosa; començà la seva producció amb la tragèdia curta La jove (1907), seguida de les comèdies Les angúnies del repòs, La fortuna boja, Un cop de vent, Les arrels, El tresor, etc.

Fou el pare de Lluís Morató i Guerrero (Barcelona, 1903 – 1963) Pintor i dibuixant. Ha destacat com a caricaturista i retratista.

Móra i Pujadas, Víctor

1 Resposta

(Barcelona, 6 juny 1931 – 17 agost 2016)

Escriptor. Escriví, amb èxit, narracions en castellà i s’ha especialitzat en la realització de còmics (els més populars dels quals foren El capitán Trueno i Jabato, sorgits els anys 50). Com a narrador guanyà, amb El cafè dels homes tristos (1966), el premi Víctor Català.

A la novel·la breu La pluja morta (1966) pren per tema la participació hispana a la Resistència francesa, mentre que a Els plàtans de Barcelona (1972), primera part d’una trilogia continuada a París flash-back (1978) i El tramvia blau (1985) descriu l’ambient sòrdid, opressiu, picaresc i realista de la postguerra a Catalunya. Ha publicat també Converses a París (1970) i Entre silencis d’estels i tombes (1995).

Monzó, Quim

2 Respostes

(Barcelona, 24 març 1952 – )

(Joaquim Monzó i Gómez)  Escriptor. Amb un llenguatge directe, ha conreat amb excel·lents resultats el conte i la novel·la. Es donà a conèixer amb L’udol del griso al caire de les clavegueres (1976), novel·la d’ambient urbà que donà un aire nou a la narrativa catalana.

Posteriorment ha publicat els reculls de narracions Uf, va dir ell! (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980, premi Crítica “Serra d’Or”, de narracions), L’illa de Maians (1986), El perquè de tot plegat (1993) i Guadalajara (1996), revisades i aplegades en el volum Vuitanta-sis contes (1999); les novel·les Benzina (1983), Zzzzzzzz (1987) i La magnitud de la tragèdia (1989), i els reculls d’articles El dia del senyor (1984) i No plantaré cap arbre (1994).

Traductor literari, també col·labora en premsa, ràdio i televisió.

Enllaç web: Quim Monzó

Monserdà i Vidal, Dolors

6 Respostes

(Barcelona, 10 juliol 1845 – 31 març 1919)

Escriptora. Filla de Josep Monserdà i Roger i germana d’Enric . Començà a escriure en castellà i aconseguí un cert relleu mitjançant la col·laboració en el diari “La Alianza de los Pueblos”.

L’amistat amb la poetessa Josepa Robert Massanès i amb Miquel Victorià Penya influí d’una manera decisiva en la seva formació literària. Col·laborà, amb el grup d’escriptors catalans del darrer quart del segle XIX, a “La Renaixença”, “Lo Gai Saber” i “La Ilustració Catalana”.

Després d’alguns intents teatrals (Teresa o un jorn de prova, 1875), a partir del 1893 conreà la novel·la, prenent per tema la burgesia barcelonina enriquida amb la industrialització. Amb un llenguatge col·loquial, realista, costumista, les seves obres són un reflex de l’època des de l’angle conservador.

Escriví les novel·les La Montserrat (1893), La família Asparó (1900), La fabricanta (1904), La Quitèria (1906) i Maria Glòria (1917). Autora del quadre de costums Del món (1908).

Els seus versos foren recollits en el Llibre de Poesies (1911). Publicà també Orientacions per a la dona catalana (1911) i Tasques socials (1926).

Signava les obres Dolors Monserdà de Macià, ja que era casada amb l’argenter Joan Macià.

Monlau i Roca, Pere Felip

Deixa un comentari

(Barcelona, 29 juny 1808 – Madrid, 18 febrer 1871)

Científic, metge i escriptor. Cirurgià (1833), catedràtic d’història i literatura (1840-44), catedràtic de psicologia a Madrid (1848), professor de geografia a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona, catedràtic d’higiene a Madrid (1854), director del Museu Arqueològic Nacional (1867) i membre de diferents acadèmies, és un dels metges més importants del segle XIX.

Dues obres el situen al centre de la problemàtica del seu temps: Elementos de higiene pública (1847), on postula la dispersió industrial, i Higiene industrial (1856), posterior a la crisi del 1855 i lligada a la realitat sorgida de la revolució industrial.

Els temes i les categories tractats per Monlau (sanitat, treball, producció, habitacles, higiene) són trets de la realitat del capitalisme naixent.

Fou el pare de Josep Monlau i Sala.

Moncada i Estruga, Jesús

Deixa un comentari

(Mequinensa, Baix Cinca, 1 desembre 1941 – Barcelona, 13 juny 2005)

Escriptor i pintor. Després de publicar alguns llibres de narracions, com Històries de la mà esquerra (1981) i El Cafè de la Granota (1985), el 1988 va aconseguir el reconeixement de la crítica i el públic amb la novel·la Camí de sirga, guardonada amb els premis Joan Crexells, Ciutat de Barcelona i de la Crítica Serra d’Or; traduïda a diferents llengües. El 1992 va confirmar la seva vàlua com a novel·lista amb La galeria de les estàtues i també publicà Estremida memòria (1997).

Molí i Serra, Domènec

Deixa un comentari

(Figueres, Alt Empordà, 10 octubre 1933 – )

Escriptor, crític d’art, impressor i editor. Resident a Olot des del 1958. Guanyà el premi Olot-Missió de 1964. S’ha dedicat a l’estudi de diversos temes lligats a l’Empordà i, sobretot, a la Garrotxa: Decatrilogia (1970), Un núvol apretat per la tramuntana (1971), Olot, au de tardor (1974), Quatre visions de l’Empordà (1977), La nòria del temps a Olot (1978), Olot art (1980), A la recerca d’una cuina garrotxina (1982), Olot íntim (1985-87).

Ha publicat estudis monogràfics d’artistes olotins: Pere Gussinyé (1980), Ramon Barnadas (1981), Josep Pujol (1985) i Xavier Viñolas (1985). Ha recopilat i editat Sis llegendes olotines, de Josep Berga i Boada.

Moix i Messeguer, Anna Maria

1 Resposta

(Barcelona, 12 abril 1947 – 28 febrer 2014)

Escriptora en castellà. Germana de Terenci Moix. Poetessa avantguardista, destacà per la utilització del collage: Baladas para el dulce Jim (1969), Call me Stone (1969), No Time for Flowers, etc.

S’ha dedicat especialment a la narrativa, que reflecteixen el seu entorn i tenen una càrrega autobiogràfica: Julia (1969), Walter, ¿por qué te fuiste? (1973), Ese chico pelirrojo a quien veo cada día (1973), La maravillosa ciudad (1976), Las virtudes peligrosas (1985), Vals negro (1995). També ha escrit literatura infantil i ha fet entrevista (24 por 24, 1973).

Moix, Terenci

3 Respostes

(Barcelona, 5 gener 1942 – 2 abril 2003)

(Ramon Moix i Messeguer) Escriptor en català i castellà. Germà d’Anna Maria. Es donà a conèixer amb els relats La torre dels vicis capitals (1968, premi Víctor Català) i les novel·les Onades sobre una roca deserta (1969, premi Josep Pla) i El dia que va morir Marylin (1969), obres que significaren un trencament amb els clixés temàtics de la narrativa catalana tradicional.

De la producció posterior, on predominen els motius eròtics i la utilització del mite amb marcat accent autobiogràfic, es destaquen: Mundo macho (1971), Amami, Alfredo (1984), No digas que fue un sueño (1986, premi Planeta), El sueño de Alejandría (1988), El peso de la paja (1990), Garras de astracán (1991), El sexe dels àngels (premi Ramon Llull de narrativa, 1992), Venus Bonaparte (1994), Mujercísimas (1995), El amargo don de la belleza (1996).

Destacà també pels seus volums autobiogràfics: El beso de Peter Pan (1993) i Estraño en el paraíso (1998).

Ha conreat també el teatre i l’assaig, especialment sobre Egipte, cultura popular i mites cinematogràfics.

Miró i Borràs, Oleguer

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 28 setembre 1849 – 3 abril 1926)

Metge i escriptor. Col·laborà a “La Il·lustració Catalana” i d’altres publicacions periòdiques. Fundà i dirigí fins a la seva mort la “Revista Ilustrada Jorba” (1908-33), publicació cultural bilingüe.

A part de diverses obres de caràcter professional, és autor de llibres sobre història i folklore, com La misteriosa llum… (1882), Receptari de Manresa. Segle XIV (1900), Aforística mèdica popular catalana… (1900), que és la seva producció més notable, i Biografia i bibliografia del doctor Piguillem (1917).