(el Vilosell, Garrigues, 30 novembre 1887 – Barcelona, 21 març 1954)
Escriptor teatral i poeta. Autor de consum, publicà una vintena d’obres en català: Drama d’amor, Pasqua florida o les caramelles, La Costa Brava, etc.
Escriví, amb èxit, versos de cuplets, a l’època daurada d’aquest gènere.
(Catalunya, segle XV – Barcelona, 1518)
Noble. Estigué al servei del duc de Borgonya per lluitar contra França.
El 1477 el duc el trameté com a ambaixador a Joan II de Catalunya, tractant que aquest l’ajudés contra França a la defensa de Borgonya i de Flandes.
Es casà amb Constança de Gualbes i foren pares de:
Margarida de Llupià i de Gualbes (Rosselló, segle XVI – Barcelona, 1568) Muller de Joan (II) de Llupià i de Vallgonera, foren fills seus: Tomàs, Lluïsa, Pere (I) i Carles (I) de Llupià i de Llupià.
Joan (I) de Llupià i de Gualbes (Rosselló, segle XVI) Senyor de Llupià i de Vilarmilà. Lluís XI de França li confiscà els béns. Fou el pare de:
(Mataró, Maresme, 14 novembre 1921 – 27 agost 2017)
Historiador i escriptor. Ha publicat diversos articles d’investigació històrica i ha defensat la data de 1378 com la del primer fogatge o cens realitzat a Catalunya, contra la tesi que defensava la de l’any 1359.
És autor de l’obra, en dos volums, La ciutat de Mataró (1959-61), així com de Mataró 1680-1719: pas de vila a ciutat i a cap de corregiment (1966), Carta a Veracruz (1974) i Tràfic colonial, bloqueig marítim i comerç de neutrals (1986), entre d’altres.
(Barcelona, 7 novembre 1926 – 17 octubre 2003)
Metge i escriptor. Fundador del Centre d’Influència Catòlica Femenina i del jurat del premi de la Lletra d’Or.
Conferenciant i publicista, s’ha dedicat a tasques de divulgació, mitjançant la premsa i la ràdio, de temes mèdics, literaris i sobre caracterologia de l’infant.
Escriptor fecund, ha publicat Mals pensaments a favor de l’home (1962), la biografia Agustí Pedro Pons (1964), Diabetis (1992), i ha col·laborat en el llibre Diabetologia: anàlisi clínica (1999).
Fou professor en diverses institucions pedagògiques. El 1993 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.
(Tarragona, 15 abril 1886 – Labastida, Llenguadoc, 11 maig 1967)
Eclesiàstic. S’ordenà de sacerdot el 1911. Residí a Osca, on fundà l’Orfeón Oscense.
Beneficiat i mestre de capella de la catedral de Lleida, el 1934 publicà una Teoria de la música.
Per la seva adhesió a la Generalitat i el seu prestigi entre les classes populars, durant la guerra civil fou respectat i fou director de l’Escola de Música de Lleida.
S’exilià el 1939, i patí camps de concentració i estretors econòmiques. Exercí el ministeri pastoral a la diòcesi de Montalban, del seminari de la qual fou professor.
Publicà el polèmic L’Església contra la República Espanyola (sd), signat Joan Comas, i La meva Tarragona (1971).
(Barcelona, 1835 – Madrid, 1921)
Escriptor i advocat. Fou secretari de Francesc Permanyer quan aquest fou nomenat ministre d’ultramar. Ingressà al cos d’advocats de l’estat i ocupà diversos càrrecs al ministeri de finances.
Publicà en castellà diverses col·laboracions a la premsa periòdica, alguns assaigs i tres comèdies.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1910 – Caracas, Veneçuela, 1985)
Escriptor. Fundador de la revista “Hèlix”, dirigí “Abril” i “La Terra”. Fou secretari de la Unió de Rabassaires i capità d’infanteria.
En acabar la guerra civil, s’exilià a França i, posteriorment, a Mèxic i a Veneçuela.
Cal destacar les obres: La ben nascuda (1937), rèplica de l’obra d’Eugeni d’Ors, La ben plantada, Com han estat i són els catalans (1968) i El Centre Català en les seves noces d’or (1970).
(Lleida, 1866 – 1937)
Escriptor. Era metge. Col·laborà a la revista “Lleida” amb treballs sobre història local.
El seu estudi La universitat de Lleida fou premiat als Jocs Florals lleidatans de 1900 i aparegué al volum dedicat a aquells (1901).
(Barcelona, 23 gener 1965 – )
Escriptor. Llicenciat en filologia catalana, s’ha dedicat preferentment al conreu literari de la poesia i l’assaig, dels quals ha publicat diversos llibres i ha guanyat diversos premis.
La seva obra ha estat traduïda a l’anglès, al castellà, al francès i al gallec.
Col·laborador de diversos mitjans de comunicació, des del 2000 fou director general de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 14 octubre 1896 – 1987)
Escriptor. Alcalde de la Bisbal (1931-34), hi dugué a terme obres importants.
És autor de La Bisbal en la història i el record (1959), Antologia de poetes bisbalencs de la Renaixença (1965), Un segle de vida bisbalenca (1969) i La Bisbal. Anys enrera (1900-1939) (1974).
Dades dels Països Catalans 