(Barcelona, 24 febrer 1900 – Buenos Aires, Argentina, 8 gener 1952)
Escriptor. Col·laborador de diversos periòdics (“La Publicidad”, “L’Esquella de la Torratxa”, “La Lucha”, entre molts d’altres) i corresponsal d'”El Sol”.
Fou secretari de Lluís Companys i Carles Esplà.
Les seves obres són un reflex documental de la vida política barcelonina. Cal destacar-ne Els exiliats de la República (1930), 14 de abril. Novela-reportaje (1934) i Las últimas 24 horas de Francisco Layret (1942).
(Barcelona, 5 setembre 1921 – 16 juliol 2021)
Escriptor. Professor mercantil. Guanyà el premi Joan Santamaria (1962), amb Tant o més que a viure, i el Joaquim Ruyra (1964), amb Un paracaigudes sobre la vall Ferrera. Publicà La nostra terra de cada dia (1964, premi Víctor Català 1963) i col·laborà habitualment a “Cavall Fort”.
També ha publicat el recull de contes Fer córrer el temps (1979), les narracions La raverència i Un home contra el gel (1982), El temple de Xac-Mool (1978), Històries de prop i de lluny (1980) i Els remences Sobremunt (1992).
(Barcelona, 3 maig 1810 – Saragossa, Aragó, 1855)
Escriptor religiós i jesuïta (1825). Residí uns quants anys a Bèlgica (1835-49) i a Filipines.
Autor d’obres de pietat copiosament reeditades a Espanya i a Filipines: Mina riquíssima de gràcies e indulgències… (1852), Áncora de salvación (1854), Ramillete espiritual (1879), Tesoro del sacerdote (1861).
(Sant Vicenç dels Horts, Baix Llobregat, 15 gener 1913 – 20 setembre 1987)
Escriptor. D’estil popular, ha publicat, en poesia, Íntimes (1952), i en teatre, Dos secrets dins la nit (1956), El gran sotrac (1957) i Cançó de tots els temps (1978).
Ha dirigit la revista “Mes”.
(Barcelona, 20 maig 1920 – Miami, Florida, EUA, 24 juny 1990)
Guionista i presentador radiofònic. El 1940 entrà a Ràdio Barcelona, on assolí una gran popularitat com a autor de serials i d’obres de ràdio-teatre, com El pessebre (1952).
El 1953 passà a la Televisió Nacional de Cuba. El 1960 tornà a Barcelona, on ha publicat novel·les, com La renuncia (1962), i ha estrenat obres teatrals.
(Barcelona, 1935 – 4 desembre 2002)
Assagista i escriptor. Ha fet estudis, inacabats, de dret, periodista i teologia. Fou codirector de “Qüestions de Vida Cristiana” (fins el 1965).
En una primera època tractà problemes específics de la societat i de l’Església catalana: Problemes del nostre cristianisme (1966) i Ensayos de subteología secular (1969).
Després del 1975 s’ha convertit en un dels analistes més lúcids de la transició democràtica, Societat, cultura i pensament (1984), Catalunya política i socialisme (1984), La transició a Catalunya (1977-1984). El pujolisme i els altres (1985), etc.
(Llagostera, Gironès, 1 agost 1911 – Barcelona, 16 novembre 2001)
Escriptor. Comediògraf i autor popular, ha escrit també teatre per a infants.
D’una trentena d’obres publicades, sobresurten Guspireig d’estrelles (1956), El millor dependent del món (1957), La casa ensorrada (1959, premi “La Faràndula”, de Sabadell) i Benvingut, mossèn Vidal (1965).
(Manresa, Bages, 5 octubre 1799 – Madrid, 21 agost 1836)
Escriptor i periodista en castellà. Formà part de la Societat Filosòfica de Barcelona i fundà, amb Aribau, la revista “El Europeo” (1823), portadora de les idees romàntiques a Espanya.
Sota l’absolutisme, emigrà a França a causa de les seves idees liberals.
Conreà la novel·la històrica, dins la línia de Walter Scott, a Los bandos de Castilla o El Caballero del Cisne (1830), amb un pròleg en que manifestava les seves idees sobre la novel·la romàntica. Altres novel·les seves foren Kar-Osman (1832), El primogénito de Alburquerque (1833) i La catedral de Sevilla (1834).
Cridat per l’editor Antoni Bergnes de les Cases, dirigí la revista “El Vapor” (1833), la qual rebé d’aquest autor un fort esperit romàntic i constituí una base per a la Renaixença catalana.
(Barcelona, 1921 – 1980)
Advocat i escriptor. Fill de Josep Maria López-Picó.
Cap lletrat de la diputació barcelonina, s’especialitzà en temes jurídics, i publicà Consideracions sobre el dret en la doctrina de Jaume Balmes (1954) i El pensament de Torras i Bages sobre algunes qüestions públiques (1961).
(l’Alguer, segle XVI)
Escriptor en castellà. Empresonat a Barcelona per motius desconeguts, quan sortí lliure hi residí.
Va escriure: Los mil y doscientos consejos y avisos discretos (1571), que conté consells sobre diverses professions i feines, d’interès històric, i una descripció de la batalla de Lepant, en la qual potser prengué part, i la novel·la pastoral Diez libros de la Fortuna de Amor (1573), interessant sobretot per la descripció de l’illa de Sardenya i, també, de la vida de l’alta societat barcelonina, que ell conegué, obra que elogià Cervantes, amb una certa ironia, en el Quijote.
Dades dels Països Catalans 