Arxiu d'etiquetes: erudits/es

Rodrigo i Pertegàs, Josep

Deixa un comentari

(València, 17 març 1854 – 4 abril 1930)

Erudit. Llicenciat en medicina (1875), n’abandonà aviat l’exercici per dedicar-se als estudis històrics. Paleògraf destacat, col·laborà en la transcripció de documents per a nombrosos estudiosos coetanis i col·laborà activament al Diccionari Català Valencià Balear d’Antoni Maria Alcover.

S’especialitzà en història de la medicina i publicà, entre altres obres: El mal de sement (1922), La urbe valenciana en el siglo XV (1924), La morería en Valencia (1925), La judería de Valencia (1913), Hospitales de Valencia en el siglo XV (1927) i Historia de la antigua y real cofradía de nuestra señora de los Inocentes mártires y Desamparados (1922)

Roca i Móra, Joan

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, segle XVIII – 1813)

Il·lustrat. Fill del notari Guillem Roca. Es doctorà en drets a la universitat mallorquina. Fou oïdor de l’audiència, un dels fundadors de la Societat Econòmica d’Amics del País i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Acèrrim anti-lul·lià, escriví vers el 1762 dues epístoles amb motiu d’un sermó en elogi de Ramon Llull de Joan Àngel Noceras i el 1763 uns Comentarios al decreto de 18 de julio dado a favor del culto y doctrina de R. Lulio.

Formà part el 1767 de la comissió per embargar els béns i prendre els jesuïtes del col·legi de Pollença arran de la supressió de l’orde. Mal vist per la societat mallorquina, es retirà de la vida pública fins a la seva mort.

Ricord, Tomàs

Deixa un comentari

(València, segle XVIII – 1813)

Prevere il·lustrat. Es doctorà en filosofia i teologia a València. Oposità el 1776 a la càtedra de llengua grega i hebrea; aconseguí un benefici a la seu. Membre de la Societat d’Amics del País, de la qual fou secretari.

Publicà una Noticia de varias y diferentes producciones del reino de Valencia como también de sus fábricas y artefactos, según el estado que tenían en el año 1791 (1793), un elogi acadèmic del bisbe de Terol Fèlix Rico (1793) i un Extracto de las Actas de la Real Sociedad de Amigos del País del 1787 al 1791 (1792).

Rico i Garcia, Manuel

Deixa un comentari

(Alacant, 7 agost 1850 – 22 agost 1913)

Erudit. En col·laboració amb Adalmir Montero i Pérez publicà part d’un ambiciós Ensayo biográfico y bibliográfico de escritores de Alicante y de su provincia (1888).

Escriví també Memoria relativa a los nuevos descubrimientos de la antigua Lucentum (1958), Bosquejo histórico de la imprenta en Alicante en el siglo XIX (1961), Boceto del excmo. sr. d. Eleuterio Maisonnave Cutayar (1890) i diversos opuscles biogràfics.

Ribelles, Bartomeu

Deixa un comentari

(València, 8 juny 1765 – 11 gener 1826)

Erudit. Dominicà (1778), fou cronista de l’orde i de la ciutat i regne de València.

Publicà la primera part d’Observaciones histórico-críticas a las trovas intituladas de Mosén Jaime Febrer (1804), l’autenticitat de les quals discutí encertadament, Compendio histórico de todas las epidemias padecidas en Valencia antes del año 1647 (1804), Memorias histórico-críticas de las antiguas Cortes del reino de Valencia (1810), i deixà inèdites diverses obres d’història i de filologia, en gran part desaparegudes.

Riambau, Francesc

Deixa un comentari

(Vila d’Eivissa, Eivissa, 1704 – Madrid, 1770)

Escripturista i poliglot. Estudià primeres lletres a França i després filosofia, dret i cànons. El 1732 professà a Madrid al convent dels agustins, on residí quasi sempre, llevat d’un curt temps que fou prior a Ciudad Rodrigo.

Pel seu coneixement del grec i d’altres idiomes, col·laborà activament, per bé que anònimament, amb l’historiador Enrique Flórez. El 1762 se li concedí el títol de mestre supernumerari.

L’any anterior edità una obra en llatí sobre la interpretació de la Sagrada Escriptura i és autor també d’altres obres escripturístiques que restaren manuscrites.

Revue Catalane, La

7 Respostes

(Perpinyà, 15 gener 1907 – octubre 1921)

Publicació mensual. Edità 174 números. Fundada com a successora de la “Revue d’Histoire et d’Archéologie du Roussillon” per un grup d’erudits encapçalats per Pere Vidal.

Fou l’òrgan de la Société d’Études Catalans i hi col·laboraren Joan Amade, Emili Boix, Josep Bonafont, Emili Leguiel, Lluís Pastre, Josep Sebastià Pons, Gustau Violet, Witwe, Vergés de Ricaudy, Pau Berga, etc.

Durant la Primera Guerra Mundial hi tingué una actuació destacada Carles Grandó.

Revest i Corzo, Lluís

Deixa un comentari

(València, 30 gener 1892 – Castelló de la Plana, 15 agost 1963)

Erudit. Llicenciat en filosofia i lletres, fou, a Castelló de la Plana, bibliotecari, arxiver municipal (1929) i cronista municipal (1944-63). Col·laborà a “Heraldo de Castellón”, “Arte y Letra”, “Mediterráneo” i fou membre destacat de la Societat Castellonenca de Cultura.

Publicà La enseñanza en Castellón de 1374 a 1400 (1930), Hospitales y pobres en el Castellón de otros tiempos (1947) i Llibre de ordinacions de la vila de Castelló de la Plana (1957).

Fou professor de català (1910-12) i autor de l’estudi La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu (1930), on declarava la catalanitat de l’idioma i donava normes ortogràfiques prou acostades a les fabrianes.

Renard de Saint-Maló, Joan Baptista

Deixa un comentari

(Cotlliure, Rosselló, 16 juliol 1780 – Perpinyà, 11 febrer 1854)

Polític i erudit. Estudià a Perpinyà amb Jaubert, Racine i Laborie. Sots-prefecte de Ceret (1815-30), en retirar-se de la vida pública es dedicà a la investigació, sobretot dels arxius notarials del Rosselló, on recollí una gran quantitat de documents d’interès històric.

Publicà nombrosos texts al “Publicateur des Pyrénées-Orientales” (1832-38), sobre els bisbes d’Elna i monografies sobre Tuïr, el Voló, Ceret, Argelers i Prats de Molló. Estudià també el comerç rossellonès durant l’edat mitjana.

Deixà una gran nombre de manuscrits. Des del 1843 inscriví els seus treballs en la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals.

Col·laborà amb ell el seu germà Jaume Renard de Saint-Maló  (Perpinyà, 1784 – 1834)  Escriptor. Col·laborà amb el seu germà en els seus estudis històrics sobre el Rosselló. S’ocupà especialment de l’antiga via Domitiana.

Ramis i Ramis, Joan

8 Respostes

(Maó, Menorca, 27 abril 1746 – 12 febrer 1819)

Literat, historiador i advocat. Germà de Josep, Bartomeu, Antoni i Pere. Estudià les primeres lletres a Maó. Del 1762 al 1765 cursà retòrica i filosofia a la Universitat Literària de Mallorca i escriví les primeres poesies en català, castellà i llatí, dins la tradició postbarroca peninsular. Del 1765 al 1767 es graduà en drets a Avinyó, on rebé la influència de la literatura neoclàssica francesa.

De retorn a Maó, fou nomenat jutge del tribunal del vicealmirallat, establert pel govern britànic, i escriví les tragèdies Lucrècia (1769), en alexandrins apariats, la primera i la més important obra neoclàssica de la literatura catalana, remarcable per la qualitat literària i per la seva defensa de la llibertat.

Conquerida Menorca per l’exèrcit franco-espanyol (1781-82) i retornada dins la monarquia hispànica (1783), escriví la tragicomèdia Rosaura o el més constant amor (1783) -influïda pel teatre castellà del segle XVII- i l’ègloga Tirsis i Philis (1783) i altres poemes laudatoris al comte de Cifuentes. Fou un dels fundadors de la Societat Maonesa de Cultura (1778-83), que tenia la seu a casa seva.

Des del 1784, a excepció de la correspondència privada, els assessoraments a l’ajuntament de Maó i l’opuscle Temps i paratges de Menorca en què és més gustós i saludable o danyós, respectivament, el peix i marisc que s’aporta per vendre a la pescateria de Maó (1811), deixà d’escriure en català.

Del 1782 al 1798 fou encarregat de l’assessoria de la comandància general de Menorca. En el període 1798-1802, durant l’ocupació britànica de Menorca, refusà tot càrrec oficial. Posteriorment rebé del govern espanyol els càrrecs d’assessor del tribunal del reial patrimoni, jutge d’impremtes i llibreries, examinador de mestres de primeres lletres, etc.

Les seves obres literàries d’aquesta època són mediocres: la més coneguda és La alonsiada (1818), poema narratiu, traduït aviat al català per Vicenç Albertí. En canvi, els estudis històrics són fets sovint amb un rigor que respon als millors patrons de la il·lustració (Historia civil y política de Menorca, 1819).

Fou el primer a fer estudis prehistòrics en tota la monarquia hispànica (Antigüedades célticas de la isla de Menorca, 1818). El 1814 publicà un catàleg d’animals, vegetals i minerals de Menorca que fou motiu d’una polèmica amb el metge maonès Rafael Hernández i Mercadal.

A més dels nombrosos títols publicats, una part de la seva obra ha restat inèdita, dispersa o perduda.