Arxiu d'etiquetes: edificis religiosos

Urgell, catedral d’

81 Respostes

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell)

Temple principal del bisbat d’Urgell (Santa Maria d’Urgell), al qual la capital del bisbat deu alhora l’origen i el nom (villa Sedis o Sedes Urgelli). Destruïda pels sarraïns, probablement l’any 793, juntament amb la ciutat romano-visigòtica Orgia o Orgellia, la primitiva església episcopal fou substituïda per una altra, bastida en temps de Carlemany, que el bisbe Sisebut consagrà, el 839, en presència del comte Sunifred I d’Urgell-Cerdanya.

Refeta, en estil romànic, pel bisbe Ermengol (1010-35), fou objecte d’una nova dedicació, l’any 1040, durant el pontificat del seu successor Eribau. A més de l’altar de Santa Maria, que ocupava l’absis central, en els documents coetanis són esmentats uns altres cinc altars: de sant Esteve, del Sant Sepulcre, de sant Just, de sant Jaume i de sant Ermengol, ja venerat com a sant pocs anys després de mort.

Encara que el pla i les característiques siguin desconeguts, cal suposar que la distribució interior i els trets estilístics del nou temple devien ésser semblants als construïts contemporàniament en altres centres importants de la Catalunya comtal, com el monestir de Ripoll, Sant Vicenç de Cardona o el proper Sant Serni de Tavèrnoles.

L’església actual, cronològicament la quarta de les conegudes, començada pel bisbe Ot d’Urgell (1116-22), rebé un impuls decisiu el 1175, en encarregar-se de la seva continuació el mestre Ramon Llambard, de nom -i probablement també d’origen- italià, el qual, mitjançant contracte estipulat amb el capítol, es comprometé a cloure la volta en el termini de set anys, acabar el cimbori i aixecar les torres dels campanars.

Les guerres, el saqueig de la Seu per les tropes d’Arnau I de Castellbò i Ramon Roger I de Foix (1195-96) i la disminució dels recursos econòmics obligaren a interrompre les obres a la fi del segle XII, i ja no foren continuades. Les parts que restaven inacabades han estat revestides de pedra durant les darreres campanyes de restauració, entre els anys 1955 i 1974.

Amb la supressió dels nombrosos afegits posteriors hom aconseguí, d’altra banda, de retornar-li l’aparença exterior original, amb la recuperació, entre altres elements destacats, del portal de la façana septentrional davant l’antiga plaça dels Oms, i fou completada, així mateix, la reforma de l’interior, desfigurat pels enguixats amb què havia estat recobert al segle XVIII, reforma iniciada el 1918 pel bisbe Joan Benlloch.

Exemplar únic dins el conjunt del romànic català per les seves característiques italianitzants, visibles sobretot en l’estructuració ornamental de la façana, coronada per un esvelt campanaret amb dos pisos de finestres geminades, i en la galeria que recorre la part superior del transsepte i l’exterior de l’absis, la catedral urgellenca és una basílica de tres naus, amb un creuer extraordinàriament llarg, dotat d’una cúpula i cinc absis, dels quals només el corresponent a la nau central, amb la seva graciosa absidiola inscrita dins el gruix del mur de tancament i presidida per la imatge de santa Maria, sobresurt a l’exterior.

La imatge, romànica, tallada en fusta policromada, del segle XIII (restaurada el 1922), titular de la catedral i patrona de la ciutat, és coneguda d’antic per “la Mare de Déu d’Andorra”, on, segons la llegenda, estigué amagada durant la invasió sarraïna.

El gruix i la solidesa dels murs, les dues torres que emmarquen la façana i les altres dues, de grans proporcions, situades als extrems del creuer, permeten de suposar que els constructors no exclogueren la possibilitat d’una eventual utilització de l’edifici, a part la seva destinació sacra, com a lloc de refugi i de defensa en cas d’atac o d’envaïment de la ciutat, la qual cosa, de fet, s’esdevingué en més d’una ocasió.

Dels portals, cinc en total, oberts al frontis i als flancs del nord i del sud de l’església, els dos darrers són els més evolucionats, i assenyalen el trànsit cap a unes fórmules constructives i ornamentals característiques del segle XIII. La decoració esculpida revela, tanmateix, un parentiu estret amb la dels capitells del claustre, tots ells exclusivament de tipus ornamental o figuratiu, d’una clara influència rossellonesa. Pel que fa a aquest, de planta rectangular, de les quatre galeries que l’integraven avui només en resten tres d’originals, puix que l’ala de llevant, per motius utilitaris, fou enderrocada i substituïda el 1603 per una construcció d’un altre estil.

Quant a les pintures murals, datades del segle XIII, no se n’ha conservat cap en els emplaçaments originals, i totes foren arrencades poc després de ser descobertes, cosa que fa problemàtica la identificació de l’origen en molts casos. Destaquen les de la capella de santa Caterina, tres de les quals corresponents al cicle de Santa Caterina (una exposada al Museu Episcopal de Vic des del 1933, la segona propietat d’una fundació suïssa i la tercera adquirida el 2008 pel Museu Nacional d’Art de Catalunya a una entitat bancària) i una a la santa Cena, també al Museu Episcopal de Vic des del 1933.

Res no ha romàs, en canvi, del cadirat gòtic del cor, obrat en la primera meitat del segle XV, ni del retaule, amb aplicacions d’argent, del 1350, ni tampoc del que el substituí, el 1631, de fusta policromada, inspirat en el que hi havia a la catedral de Barcelona.

L’actual altar major fou construït el 1962, prescindint de l’ara del segle XI, de marbre blanc i de factura semblant a altres ares catalanes de la mateixa època, retrobada uns quants anys abans i que avui resta exposada a la veïna església de sant Miquel.

Ulldemolins (Priorat)

13 Respostes

Municipi del Priorat (Catalunya): 38,17 km2, 650 m alt, 395 hab (2017)

0prioratSituat al nord de la comarca, al límit amb les Garrigues i la Conca de Barberà, a la vall del Montsant (o riu d’Ulldemolins). Força accidentat pels vessants de les serres de Montsant i de la Llena.

Agricultura de secà; el conreu més estès és el d’oliveres; segueixen en importància la vinya, els cereals, els ametllers i els avellaners. Avicultura. Indústria derivada de l’agricultura (molins d’oli). Àrea comercial de Reus.

El poble és al vessant d’un tossal enlairat a la riba dreta del riu de Montsant; església parroquial de Sant Jaume; al cim del nucli hi ha l’ermita de la Mare de Déu de Loreto (segle XVIII).

El municipi comprèn, a més, l’antiga partida del Coll de Mònecs, el congost de Fraguerau i les ermites de Santa Magdalena d’Ulldemolins, de Sant Antoni i Santa Bàrbara d’Ulldemolins i de Sant Bartomeu.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques – Cooperativa

Ullà, monestir d’

5 Respostes

(Ullà, Baix Empordà)

Antic priorat canonical augustinià (Santa Maria d’Ullà), i més tard col·legiata. El fundà el 1121 el prevere Pere Vidal amb el consentiment del bisbe de Girona, del comte Ponç II d’Empúries i del senyor del lloc Ponç Guillem de Torroella.

Les donacions dels nobles i fidels, situades sobretot a Bellcaire, Canet, Canavalls, Mata, Llabià i Fontanilles, li permeteren de tenir una comunitat de dotze membres, que més tard es reduí a cinc.

L’any 1178 una incursió de musulmans procedents de Mallorca, governada aleshores per Muhammad ibn Ishāq ibn Gāniya (potser ell mateix dirigí l’expedició), saquejà el monestir i fou causa de la mort o deportació a Mallorca de la majoria dels seus comunitaris. Poc després, una inundació del Ter obligà a aixecar un nou temple sobre l’anterior, mig soterrat per les arenes, que fou consagrat el 1182.

Sota la protecció dels Santaeugènia, senyors de Torroella, la comunitat es mantingué amb força vitalitat fins a l’entrada dels priors comendataris el 1452. Fou secularitzada el 1592 i es convertí en col·legiata, que, regida per un prior i amb quatre canonges, subsistí fins el 1835.

El 1804 la comunitat es traslladà a la nova església construïda per a parròquia del poble d’Ullà, sota el títol de sant Andreu, a la qual els canonges traslladaren la vella imatge romànica de Santa Maria de la Fossa i els retaules i algunes de les tombes dels antics senyors de Torroella, protectors de la canònica.

Resten molt pocs vestigis de l’antic monestir, situat a la plana del Ter.

Turers, els

2 Respostes

(Banyoles, Pla de l’Estany)

Nom tradicional de l’església parroquial de la ciutat (Santa Maria dels Turers). Sembla que la primitiva església fou edificada a l’actual emplaçament pels monjos del veí monestir de Sant Esteve de Banyoles, a la segona meitat del segle X, per servir de parroquial als fidels residents entorn del monestir. És documentada des del 1017.

L’actual edifici gòtic fou edificat entre el 1270 i el 1333; vers el 1290 dirigia les obres Pere Torroella de Fluvià. Entre el 1599 i el 1620 fou ampliada, a la part nord, amb una andana de capelles a manera de nau lateral; i amb una nova nau, al sud, el 1864.

Un incendi destruí el 1910 el retaule major, el cor del monestir, que hi havia estat traslladat, i l’orgue. Després del 1939 ha estat restaurada de la profanació del 1936, que destruí tot el que hi restava d’antic.

En tenien cura els jurats de la vila, segons reconegué l’abat el 1413, però aquest es reservà la provisió del capellà major, del domer i del sagristà fins el 1753, que aquest dret passà al bisbe de Girona i a la corona.

Ha donat nom a la plaça dels Turers i, abans, a un antic portal de la vila (1573).

Tura, el -Garrotxa-

1 Resposta

(Olot, Garrotxa)

Santuari marià (Santa Maria del Tura) situat dins la ciutat. Des del 872 existia ja al seu actual emplaçament una església de Santa Maria que es trobava sota el domini de Sant Aniol d’Aguges i que, tot i que no fou mai la parroquial del lloc (que era Sant Esteve, situada en un puig veí), aglutinà des de molt antic un nucli de poblament, que s’anomenà la vila vella i que des del 1221 fou voltada de muralles. El domini del lloc passà a Ripoll des del 1097.

L’església de Santa Maria fou reedificada al pas del segle XI al XII, sofrí molt en els terratrèmols del 1427 i fou reedificada poc abans del 1636. El temple actual fou construït entre el 1737 i el 1748.

El 1936 l’església fou profanada i es perderen el retaule de Joan Carles Panyó (1786) i una bona part de les escultures de Ramon Amadeu.

Una vella tradició vol que la imatge fos trobada per un bou del mas Caritat, que és representat als peus de la Mare de Déu; aquesta és una talla romànica dels segles XII o XIII, molt modificada i amb el Nen Jesús renovat per haver-se mutilat quan hom el vestia amb postissos. Ha estat coronada canònicament i la seva devoció és molt estesa a les contrades d’Olot.

Tremp, col·legiata de

Deixa un comentari

(Tremp, Pallars Jussà)

Comunitat presbiteral (Santa Maria de Tremp), fundada a l’església parroquial de la vila sota el títol de Santa Maria de Valldeflors. El 839 ja hi havia vida comunitària. Tradicionalment hom ha cregut que s’hi instal·là la seu de l’antic bisbat de Pallars, creat a la fi del segle IX.

Després d’unes escomeses islàmiques durant el segle XI fou necessari refer l’organització religiosa, i el 1087 ja hi consta de nou una canònica, que rebé dels comtes de Pallars, Ramon i València, el domini de la vila de Tremp, amb el beneplàcit del bisbe d’Urgell; aleshores fou bastit el temple primitiu, romànic, de tres naus. El 1097 rebé dels comtes una nova dotació. La comunitat es trobava sota la direcció d’un ardiaca i es componia de vuit membres.

El 1257 el bisbe d’Urgell aconseguí la supressió de l’ardiaconat de Tremp i la incorporació de les seves rendes a la mesa episcopal. Els canonges passaren a ésser proveïts pel bisbe i reberen notables compensacions econòmiques per la seva renúncia. Una nova concòrdia entre el bisbe d’Urgell i el capítol de Tremp del 1312 fixava el nombre de 8 canonges i establia les porcions i rèdits. El 1391 entraren a formar part de la comunitat quatre beneficiats, i arribaren a ésser-ne 24 a la fi del segle XVIII.

Entre el 1638 i el 1642 fou construïda l’església actual (el campanar actual, del 1909, substituí l’antic d’espadanya). Conserva la imatge de la Mare de Déu de Valldeflors, patrona de la ciutat, talla de fusta gòtica de 2 m d’alçada (primera meitat del segle XV). La comunitat era considerada secular i col·legiata des del segle XV; per això no l’afectà la secularització canonical del 1592.

Fins al concordat del 1852 un canonge tenia la cura d’ànimes, i la resta participava del cor i de les porcions canonicals. Després hom suprimí la col·legiata, que passà a cura d’un arxipreste.

Tortosa, catedral de

34 Respostes

(Tortosa, Baix Ebre)

Temple principal de la diòcesi de Tortosa, que té com a titular santa Maria. Ocupa l’emplaçament de l’antiga catedral dels segles VI al VIII i el de la que fou edificada entre els anys 1158 i 1184, de les quals només romanen algunes restes de mur i finestres.

La primera catedral posterior a la conquesta cristiana començà a edificar-se després que el papa Adrià IV instés, amb una butlla del 1155, al comte de Barcelona que cedís al bisbe Gaufred terrenys per a edificar l’església i altres dependències, per a residència de la comunitat canonical recentment instaurada; també li manava de donar al bisbe i a l’església de Tortosa totes les mesquites i possessions religioses dels moros de la diòcesi.

La canònica, que se centrava i vivia entorn de la catedral, fou creada el 1158 segons el tipus canonical augustinià de Sant Ruf, amb un nombre inicial de 20 membres. Fou segon bisbe Ponç de Monells, canonge augustinià i abat de Sant Joan de les Abadesses, que fixà el 1166 i el 1167 la dotació dels canonges, atribucions del cambrer i vestimenta canonical i forní de llibres litúrgics i manuscrits la canònica, segons el model de Sant Ruf i de l’abadia espiritual.

La canònica, establerta amb un prior i la resta de càrrecs monàstics, com un monestir canonical, augmentà de nombre als segles XII i XIII, però fou restituïda a 20 membres el 1320. Fins el 1369 els bisbes només podien ésser triats entre els canonges augustinians.

Emparant-se en la secularització general dels canonges augustinians del 1592, els canonges de Tortosa instaren la seva secularització el 1599 i en altres ocasions, però no l’obtingueren fins el 1772. A desgrat d’això, fins a la fi del segle XVIII guardaren les velles pràctiques de noviciat i professió de tipus monàstic i celebraven sant Agustí com a llur patró.

tortosa_catedral2L’antiga catedral romànica fou reemplaçada per l’actual a partir del 1347, quan es posà la seva primera pedra. L’obra es féu molt lentament, i fins el 1441 no es pogué utilitzar el primer tram de la capçalera, fins als graons del presbiteri; entre el 1441 i el 1566 es feren les tramades corresponents fins a l’altar de Sant Josep, davant per davant de la capella de la Cinta, i entre el 1621 i el 1650 s’arribà a la façana, que es construí entre el 1728 i el 1757. Quan es consagrà, el 1597, li’n faltava molt, per tant, per a ésser acabada.

La planta general de la seu és del mestre Antoni Guasc (1345), i la traça exterior de l’absis de Benet Basques, de Montblanc. L’edifici, gòtic, començat en un concepte francès -tant als finestrals com al sistema d’arcbotants-, es reduí després a la planta de sala catalana. Té doble deambulatori, d’una gran bellesa, que, en lloc d’originar cinc naus, n’origina tres, restant les dels extrems dividides pels contraforts formant capelles. N’inicià i en dirigí les obres Benet d’Alguaire (1346-66).

La façana, traçada pel basc Martín d’Avaria (1625), s’aixeca com una muralla impressionant barroca sense altre buit que l’enorme porta. Dins la seu es destaca el retaule major, políptic de fusta policromada (1351) presidit per la Mare de Déu de les Estrelles, patrona primitiva de la seu antiga, i amb unes portes amb pintures atribuïdes a Francesco d’Orvieto, que són una de les primeres mostres de l’estil italogòtic a Catalunya.

El retaule de La Transfiguració és obra del taller de Jaume Huguet. Entre les capelles sobresurt la de la Mare de Déu de la Cinta (1672-1725), barroca, projectada per Dídac Martínez i decorada ricament amb marbres, materials nobles i murals de Dionís Vidal i Josep Medina. El cor (1587-93), obra de Cristóbal de Salamanca, fou afectat per un bombardeig el 1937, però ha estat recuperat gairebé tot i instal·lat a l’antic dormitori dels Canonges. Dels retaules pintats de l’absis -substituïts per altres de talla al segle XVI- mereix menció especial el de Pere Serra, conservat en part al Museu d’Art de Catalunya.

Del gran patrimoni i tresor de la catedral es conserven el tapís medieval de La Santa Cena, una tela atribuïda a Josep Ribera, una arqueta àrab de fusta i vori, l’argenteria de l’altar major i el petit dels dos reliquiaris de la Cinta. L’arxiu i la biblioteca capitulars, dins el recinte de la seu, guarden notables còdexs (115, catalogats per Chatelain-Deniflé), com l’anomenat Missal de Sant Ruf, amb cobertes d’esmalt de l’estil de Llemotges, un Horaci del segle XII -un dels pocs conservats íntegrament-, un Liber pontificalis -únic, el qual completa l’exemplar del Vaticà-, etc.

Torms, els (Garrigues)

1 Resposta

Municipi de les Garrigues (Catalunya): 13,75 km2, 476 m alt, 147 hab (2017)

0garriguesSituat al sud-oest de la comarca, a la vall de la riera de Juncosa o vall Major, als vessants septentrionals de la serra la Llena. Drenen també el terme les valls del Salt i la Cansada. El terreny és abrupte i rocallós. La tercera part del territori és ocupada per petits boscs de pins i pasturatge.

Agricultura de secà (oliveres, cereals i ametllers). Ramaderia de bestiar oví i porcí; avicultura. Àrea comercial de Lleida.

El poble és a l’esquerra de la riera de Juncosa; l’església parroquial de Sant Joan Baptista té una notable façana barroca del segle XVIII.

El lloc fou venut el 1224 al monestir de Poblet, que l’any següent atorgà carta de població.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Tavertet (Osona)

11 Respostes

Municipi d’Osona (Catalunya): 32,49 km2, 869 m alt, 116 hab (2017)

0osonaSituat a les Guilleries, sobre el pantà de Sau, a l’altiplà de Collsacabra, al nord-est de la comarca. La meitat del terme municipal és ocupat per vegetació natural (boscos de pins, alzines, roures i faigs).

L’agricultura, totalment de secà, produeix cereals (blat, ordi, moresc) i patates. Ramaderia bovina i ovina; aviram. Ha esdevingut centre turístic, amb nombroses cases amb funcions de segona residència. Àrea comercial de Vic. Poblament dispers en masies (la Perereda, Sobiranes, etc).

El poble és troba al sud del terme, centrat per l’església parroquial de Sant Cristòfol, romànica (segle XI, ampliada el segle XVII i restaurada modernament).

Esglésies també romàniques de Sant Miquel de Sorerols i de Sant Bartomeu Sesgorgues. Es conserven restes prehistòriques, i dins el terme es troba una de les més llargues (3.216 m) coves modelada en gres de tot el món, amb 175 m de fondària.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Tarragona, catedral de

95 Respostes

(Tarragona, Tarragonès, segle XII)

Temple principal de l’arxidiòcesi de Tarragona, que té com a titular Santa Maria.

Construït molt probablement sobre el Temple d’August de Tarragona (segle I dC), en època posterior el precediren possiblement una basílica romano-cristiana, transformada més tard en església visigòtica i potser en mesquita islàmica, edificada en un mateix lloc, a la part posterior de la catedral actual, i un petit temple romànic, del segle XII, construït durant el curs de la repoblació de la ciutat, que ha estat identificat amb la catedral primitiva. Per bé que la constitució d’una canonja catedralícia sota la regla augustiniana dati del 1154, l’obra de la gran catedral començà vers el 1171.

En principi fou projectat un temple romànic de cinc naus, que, posteriorment, amb la introducció del nou estil gòtic, foren reduïdes a tres, a la vegada que fou augmentat el volum del monument en donar-li més alçada. La cronologia de la construcció és insegura i, posada en dubte la intervenció del mestre Bartomeu en la construcció del frontispici, no resta ni un sol nom a qui es pugui atribuir amb seguretat cap element arquitectònic o ornamental del monument fins a la segona meitat del segle XIV.

A una primera etapa constructiva, que arribà fins el 1250, correspon l’obra totalment romànica: absis i part inferior del creuer. El claustre (aproximadament 46 X 46 m) és d’estructura romànica fins als arcs dels pòrtics, i gòtic des d’aquest nivell; cada galeria consta de cinc voltes; podria haver estat començat a la fi del segle XII i acabat a la primera meitat del XIII. Hi donaven les dependències de la canonja.

Ja dins la nova concepció gòtica, continuà fins el 1260 la construcció de les dues tramades de volta de la nau major més properes al creuer, i de les dues corresponents a cadascuna de les naus laterals del cimbori. Del 1260 al 1289 data la construcció de la tercera tramada de la volta de la nau major i de la resta de tramades de les naus laterals i del portal lateral de la façana (costat de l’Epístola).

Del 1289 al 1308 fou construïda la part superior del creuer del costat de l’Epístola i les dues roses, així com les dues tramades de volta de la nau major més pròximes a la façana i el basament de la part central del frontispici. El 1317 fou iniciada la part escultòrica i la construcció de la porta lateral de l’Evangeli, així com l’edificació del segon cos del campanar i la construcció del rerecor.

La part escultòrica més important del frontispici (8 apòstols, la rosassa i possiblement la Mare de Déu del pilar central) data del 1327 o el 1334, continuant fins el 1346. El braç major de la creu que forma la planta fa 95 m i el menor 53. La nau major fa 17 m d’amplada per 26 d’alçada. El frontispici resta inacabat: hi manquen els pinacles que coronen els contraforts laterals i el pinyó que havia de coronar l’obra.

La disposició arquitectònica de la gran portalada constitueix un model força repetit als temples catalans de la baixa edat mitjana (el Mirador de Palma, la porta inacabada de la catedral de Girona, la façana de l’arxiprestal de Morella). El campanar, del segon quart del segle XIV, té gairebé 66 m d’alçada i una excessiva robustesa.

En el terreny de les hipòtesis se suposa que podien haver treballat a la catedral l’imaginaire Pere de Guines (domiciliat a Tarragona el 1336) i el lapidari anglès Reinard Fonoll; sembla confirmar la presència d’algun artífex britànic la construcció -abans del 1350- d’una capella flamígera amb detalls ornamentals típicament anglesos, com la de Santa Maria dels Sastres.

A partir de la segona meitat del segle XIV són documentats alguns artistes que intervingueren en la decoració i l’acabament d’alguna obra. Aloi de Montbrai fou l’autor del retaule de pedra de la capella de Santa Maria dels Sastres (acabat el 1368); el taller de Jaume Cascalls realitzà (des del 1375) les estàtues dels profetes del frontispici, de qualitat inferior a la sèrie d’apòstols més antiga, d’autor anònim. Per damunt de tots, Pere Joan contractà el 1426 el retaule major, que representa la història de la vida de Tecla, obra mestra de l’art medieval català. Al presbiteri hi ha també el sepulcre de l’arquebisbe Joan d’Aragó, obra mestra de l’escultura catalana del segle XIV. El cor, a la nau central, té un notable cadirat de roure de l’aragonès Francesc Gomar (1479-89).

Entre les nombroses pintures que conté la catedral cal destacar els retaules quatrecentistes de Sant Miquel, de Bernat Martorell, i el procedent de Santes Creus, obra de Lluís Borrassà.

De les modificacions i els afegits arquitectònics d’èpoques posteriors a l’original són remarcables la capella del Sagrament, obra notable del renaixentisme purista efectuada per Pere Blai i altres (1580-92, restaurada en 2007-2009), el sepulcre de l’arquebisbe Joan Terès i Borrull (acabat el 1610), projectat també per Blai, i la capella de Santa Tecla (1760-75), sumptuosa peça del barroc acadèmic, feta per l’arquitecte Josep Prat i l’escultor Carles Sales i Vilaseca.

La canonja era regida per un prior i des del 1169 per un paborde administrador, ofici que adquirí una gran importància per les rendes que li són atribuïdes; rivalitzà sovint amb els prelats fins que fou suprimit el 1410 per Benet XIII. Altres oficis i dignitats importants foren el de cambrer -suprimit el 1529 per Pau III-, el d’ardiaca, que seguia els anteriors en dignitat i esdevingué la primera en ésser suprimits aquells. Rebé el nom d’ardiaca major en ésser creat l’ardiaconat de Fructuós -que administrava les rendes d’Eivissa- i perdurà fins a la creació del bisbat d’Eivissa el 1782, i l’ardiaconat de Vila-seca, que perdurà fins al concordat del 1851.

Els oficis de sagristà major, cabiscol i l’ardiaconat de Sant Llorenç -creat el 1359 per substituir el canonge obrer quan l’obra de la seu fou acabada- foren tots tres suprimits en una reforma del capítol del 1767. El 1173 apareix ja el títol de degà, dignitat que decaigué a la fi del mateix segle XII, però que fou creada de nou el 1274 i perdurà fins al segle XIX.

La canonja, que tenia el 1248 25 canonges que vivien comunitàriament, fou secularitzada el 1530 i els canonges anaren a residir a diferents indrets de la ciutat. Abans de la reforma del 1767 el capítol tenia 11 dignitats, 24 canonges, 24 comensals i 74 beneficiats; un any després fou reduït a 8 dignitats, 20 canonges, 20 comensals i 40 beneficiats, i el 1851 a 6 dignitats, 20 canonges i 20 beneficiats.