Arxiu d'etiquetes: edificis religiosos

Sant Miquel d’Èrdol

4 Respostes

(Olèrdola, Alt Penedès)

(o Sant Miquel d’Olèrdola)  Antiga església parroquial, situada dins el recinte emmurallat de l’antiga civitas, en lloc dominant, prop de la cinglera de la banda oriental.

Una primera església fou aixecada entre els anys 917 i 937; després del pas d’Almansor, fou renovada i consagrada de nou el 991 i, finalment, ampliada i de nou consagrada el 1118.

L’edificació actual és la darrera del segle XII, amb l’afegitó de capelles i del campanar o coronament, però guarda la disposició i els elements de les esglésies que la precediren, en especial una capçalera dita mossàrab, amb un marcat arc de ferradura, adossada a la seva banda septentrional. Té entorn seu sepultures antropomòrfiques, dites correntment olerdolanes.

L’església ha estat restaurada per la diputació provincial de Barcelona, propietària del lloc d’Olèrdola.

Sant Miquel del Port

5 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Església parroquial de la Barceloneta, construïda, com tota aquesta barriada barcelonina, a instàncies del marquès de la Mina, aleshores capità general.

Fou dissenyada per P. Martín Cermeño, brigadier d’enginyers, i va ésser començada el 1753. El 1863 fou reformada i ampliada per Elies Rogent. Les imatges de la façana i tota la decoració interior foren malmeses el 1936.

L’església consta de 3 naus separades per pilars i columnes toscanes. A la façana s’obren tres portes, separades per parells de columnes també toscanes. A la part alta hi ha una fornícula flanquejada per columnes que suporten un frontó; al costat, sengles volutes. La decoració escultòrica fou obra de P. Costa i C. Grau.

Sant Miquel de Montmagastre

2 Respostes

(Artesa de Segre, Noguera)

Antic monestir canonical, situat a Montmagastre, dins l’antic terme d’Anya.

El 1085 hom troba a Sant Miquel una comunitat presidida per l’abat Froià. El 1098 era regida per Pere, que es titulava a la vegada abat d’Àger i de Montmagastre, i des del 1108 consta ja com a simple priorat d’Àger. El 1162 el papa Alexandre III confirmà la seva possessió a Àger.

Durant els segles XIV i XV els seus priors eren canonges d’Àger, que no residien a Montmagastre, i regia aquesta església un prevere en nom d’ells. En suprimir-se les canòniques el 1592, els seus béns s’agregaren a Àger. Aleshores l’església de Sant Miquel passà a ésser parroquial del vell poblat de Montmagastre, avui abandonat.

El seu temple romànic, en ruïnes, es troba cent metres més avall que el castell i té dues criptes. La volta es reedificà al segle XVIII i té restes de pintures murals del segle XIV. El trasllat del nou poble al pla l’ha fet abandonar totalment.

Sant Miquel de Cruïlles

4 Respostes

(Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, Baix Empordà)

Poble, dins l’antic terme de Cruïlles, aturonat, centrat en l’antic monestir de Sant Miquel de Cruilles, important priorat benedictí.

Es fundà en una església dedicada a Sant Miquel, existent des del 904, que els senyors locals Gilabert (I) i Jofre (I) de Cruïlles dotaren entre els anys 1031 i 1057. El 1057 ja hi havia monjos, i els seus fundadors l’uniren al monestir italià de San Michele de la Chiusa (Torí).

La llista dels seus priors coneguts comença amb Bernat Amat el 1094 i es clou amb Jeroni Ferrer de Sitjar (1580-1608). Al segle XIV tenia cinc monjos i dos preveres beneficiats.

Des del 1144 hi estava sotmesa l’església parroquial de Santa Eulàlia de Cruïlles i el petit priorat de Sant Genís de Rocafort, prop de Martorell. El 1592 el papa Climent VIII l’uní a Sant Pere de Galligants, quan ja no tenia comunitat (només el prior i un sacerdot).

En resta l’església romànica (segle XI), d’una nau amb transsepte, tres absis i cúpula a la intersecció de la nau amb el creuer. La nau central fou escapçada al principi del segle XVI per l’esfondrament d’una part de la volta.

A la banda de migdia té restes d’una galeria o petit claustret (amb un sarcòfag del 1348), que unia l’església a la casa pairal, refeta aquesta, en bona part, entre els anys 1570 i 1576.

Sant Mer -Pla de l’Estany-

1 Resposta

(Vilademuls, Pla de l’Estany)

Santuari, al sud de les Olives de Sant Esteve de Guialbes, a la dreta de la riera de la Farga, als vessants orientals de la serra de Santa Llogaia.

Segons la tradició, sant Mer, llegendari fundador del monestir de Banyoles, menà en aquest indret vida eremítica. Al segle XIII ja hi havia una capella dedicada al sant i una altra a santa Càndida, mare seva.

El 1627 fou excavat el terra i hom trobà unes despulles que foren atribuïdes al sant i que atragueren grans multituds. Foren dipositades a l’església de Sant Esteve de Guialbes i cada any són traslladades al santuari el primer diumenge després del 27 de gener, festa del sant, on hom celebra un aplec molt concorregut.

Sant Medir -Vallès Occidental-

5 Respostes

(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental)

Antiga parròquia i actual santuari, situat a l’antiga vall de Gausac, o vall de Sant Medir, afluent de capçalera de la riera de Sant Cugat, al sud del municipi, als vessants de la serra de Collserola.

Existia ja el 1046 i els monjos de Sant Cugat la dotaren el 1084. Era una de les cinc parròquies del terme del monestir de Sant Cugat, refosa al segle XV amb la de Sant Pere d’Octavià. Els documents antics l’anomenen Sant Emeteri, catalanitzat en Medir. Els monjos en tingueren cura fins el 1446 i fou restaurat en altres ocasions.

La llegenda creada sobre sant Medir féu popularitzar el seu culte, que es manté viu amb l’aplec del 3 de març, iniciat pel poble de Sant Cugat, on hi havia des del 1804 una germandat de Sant Medir, i mantingut modernament per les típiques colles de Gràcia (amb les de Sant Gervasi i Sarrià) i també de Sants i d’Horta (Barcelona).

Sant Martí Sacosta

Deixa un comentari

(Girona, Gironès)

Antiga canònica agustiniana, col·legi de jesuïtes i ara seminari conciliar, situada a la part alta de la ciutat, entre el convent de Sant Domènec i la pujada de Sant Martí.

L’església de Sant Martí existia ja el 898 i tenia sacerdot propi. El cabiscol Ponç la féu reedificar abans del 1064, i s’hi treballava encara el 1078, quan el seu hereu Joan féu deixes per cobrir-la. El 1101 el comte Ramon Berenguer III la rebé sota la seva protecció, i el 1118 Berenguer Amat l’encomanà al bisbe de Girona.

El 1152 Guillem, prevere de Sant Martí i arxilevita de Besalú, la cedí a l’abat Ponç de Monells, de Sant Joan de les Abadesses, perquè hi instituís un prior i una comunitat de canonges. La fundació, però, no es féu fins el 1164, que s’hi instal·là una comunitat, presidida per Arnau de Montbós, antic canonge de Lledó, amb consentiment del bisbe i canonges de Girona. El papa Alexandre III confirmà la fundació amb una butlla del 1166.

Segons unes noves constitucions, fetes pel prepòsit Pere el 1229, es fixà en cinc el nombre de canonges, més un clergue secular per a la cura d’ànimes i un diaca, tots sota l’obediència del prepòsit. Els canonges havien de tenir en entrar trenta anys i passar un any de provació.

Entre el 1225 i el 1340 la comunitat tingué llargues discussions amb els dominicans, establerts prop de Sant Martí. Al segle XV caigué a les mans de comendataris i s’accentuà la decadència, iniciada la segona meitat del segle anterior.

El papa Gregori XIII dissolgué la canònica el 1581 i donà l’edifici als jesuïtes, que ampliaren l’església i hi construïren una bona part del casal actual.

Expulsats els jesuïtes el 1767, s’hi instal·là el seminari conciliar, que amplià encara més l’edificació per adaptar-la a les necessitats de la institució, gràcies als bisbes Tomás de Lorenzana-Butrón (1775-96) i Florencio Lorente (1847-62), que el dotaren d’una notable biblioteca, de noves càtedres per adaptar-les als graus universitaris i d’un gabinet de física i d’història natural.

Sant Marçal de Montseny

5 Respostes

(Montseny, Vallès Oriental)

Abadia i després priorat benedictí (1.100 m alt), situat al coll de Sant Marçal, entre els massissos de les Agudes i del Matagalls, a la capçalera de la Tordera.

A l’origen, pertanyia al bisbat de Vic i fou consagrada pel bisbe de Vic Guillem de Balsareny. La seva fundació degué esser entre el 1050 i el 1060, quan el seu prior Guifred obtingué les primeres demarcacions. Estava sota el patronat de la família Agudes-Montseny.

El 1095 s’uní a Banyoles en qualitat de priorat i els seus monjos intentaren de deixar el Montseny i establir-se a l’església de Santa Magdalena, prop de Mosqueroles, on edificaren una gran església de tres naus, però el bisbe de Vic els obligà a tornar al Montseny, on féu una nova consagració de Sant Marçal el 1104, senyal evident que havia estat abandonada i profanada. Santa Magdalena restà com a dependència de Sant Marçal amb el títol de sotspriorat.

Al segle XIV tenia només tres monjos i el seu prior era un monjo de Banyoles. Deixà pràcticament de tenir comunitat al segle XV, però el títol prioral passà al president del Col·legi de la Congregació Claustral Tarraconense (1592) i subsistí fins el 1835.

Al segle XVII s’uní a la parròquia de Montseny, de la qual ara forma part; abans tenia territori parroquial propi.

En resta l’església romànica del segle XII i el casal prioral, ara hostatgeria per als excursionistes.

Sant Magí de Brufaganya

8 Respostes

(Pontils, Conca de Barberà)

Santuari i antic convent dominicà, en un vessant del puig de Creus (924 m), en una vall formada per les serres del Pany i de Brufaganya.

El santuari existia ja el 1234 i fou molt popular a partir del segle XIII. Segons una tradició, hi féu penitència sant Magí, un màrtir tarragoní de vida i existència llegendàries.

El 1603 el santuari fou cedit als dominicans de Santa Caterina de Barcelona, que hi fundaren un convent de cinc membres, els quals tenien cura del santuari i fomentaren la devoció i el culte del lloc amb la construcció de la capella de les Fonts, al centre de la vall, que, segons tradició, féu brollar sant Magí per calmar la set dels seus perseguidors, i les veïnes capelles de Sant Domènec i la Salut, que, amb les Coves del Penitent, donaren un nou atractiu al santuari.

El 1703 el mestre general de l’orde Tomàs Ripoll féu construir l’actual església del santuari, de tipus barroc-neoclàssic, amb tres capelles per banda i un petit campanar a cada costat de la façana.

El convent fou exclaustrat el 1835. El santuari continuà com a parròquia de la rodalia, en especial del poblet de Rocamora, i per això és anomenat sovint Sant Magí de Rocamora.

És un santuari molt popular, i el seu aplec és el 19 d’agost, dia de Sant Magí.

Sant Llorenç del Munt -Osona-

7 Respostes

(Sant Julià de Vilatorta, Osona)

Priorat canonical, situat en un extrem del terme, vora el cim del puig de Sant Llorenç (856 m), a l’inici de les Guilleries. Reemplaçà l’antic castell de Sant Llorenç (882), que estenia la seva jurisdicció pels termes de Sant Julià de Vilatorta, Sant Sadurní d’Osormort, Folgueroles i part del de Tavèrnoles.

Quan es desféu aquest primitiu terme, l’església de Sant Llorenç fou donada al monestir de Sant Marçal de Montseny (1067), perquè hi fundés un priorat benedictí. Aquesta fundació no es dugué a terme i per això els seus senyors, els Meda i els Vilagelans, dotaren de nou l’església i la renovaren sota la direcció del sacerdot del lloc Ramon Pere (1125), que el 1152 ja s’intitulava prior i restaurador del Munt.

Des del 1161 consta que la nova comunitat seguia la regla de sant Agustí, que sembla que hi fou introduïda per mediació del monestir de l’Estany. La comunitat tenia el prior, cinc canonges i un prevere secular.

Començà a decaure al segle XIV, i sobretot al següent, amb els priors comendataris. Per bé que sense comunitat des del 1460, continuà amb priors seculars fins el 1760, que els seus béns foren donats per a dotació del nou seminari conciliar de Vic.

L’església perdé la volta en els terratrèmols del 1425, i fou refeta i consolidada entre el 1566 i el 1579.

El casal prioral, transformat els darrers segles en masia, i l’església prioral han estat restaurats i revalorats aquests darrers anys per un particular de Vic.