Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Sentjust i de Castre, Francesc de

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XVI – Girona, 1627)

Eclesiàstic. Era fill d’Enric de Sentjust i Jerònima de Castre. Ingressà a l’orde benedictí, a Sant Cugat del Vallès, d’on fou nomenat ardiaca del Penedès. Era doctor en dret canònic i civil.

El 1598 fou elegit abat d’Arles i de Sant Andreu de Sureda, i de Ripoll el 1616. D’aquí passà a bisbe d’Elna (1621), bisbat que regí només un any, car el 1622 era nomenat bisbe de Girona.

Recollí tots els documents eixits de la Congregació de Breus i els edità en un volum el 1623. President de la generalitat (1611-14). Fou enterrat a la catedral de Girona, sota l’altar major, que ell havia fet ornar.

Sentís i Sunyer, Joan

Deixa un comentari

(Xerta, Baix Ebre, 1561 – Barcelona, 7 octubre 1632)

Eclesiàstic. Prior de la col·legiata de Santa Anna i posteriorment bisbe de Barcelona (1620). El 1623 Felip IV el nomenà virrei de Catalunya.

Malgrat que substituí el duc d’Alcalá, famós pel seu anticatalanisme, el seu nomenament topà amb una gran oposició, pel fet que el rei no havia jurat encara les llibertats catalanes. El descontentament augmentà encara per culpa de la duresa d’Olivares.

Hi hagué una certa distensió poc abans de les Corts del 1626, però aquestes foren un fracàs en negar-se el Principat a votar el subsidi de tres milions de lliures que sol·licitava el rei.

El mateix any, Sentís fou rellevat del càrrec. Continuà com a bisbe de Barcelona, i impulsà les obres del seminari trinitari.

Segura i Valls, Joan

Deixa un comentari

(Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 30 març 1844 – 16 juliol 1909)

Historiador i eclesiàstic. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Col·laborà a diverses publicacions periòdiques, i és autor de diverses obres d’erudició: Història d’Igualada (1907-08), Aplec de documents curiosos i inèdits jaents per la història de les costums de Catalunya (1885), Etimologia de noms de postes de la Cerdanya Catalana, Estudi de toponomàstica de Catalunya, Repàs per a un manual notarial del temps del rei don Jaume I, etc.

Seguí, Josep

Deixa un comentari

(Camprodon, Ripollès, 1773 – Manila, Filipines, 1845)

Frare augustinià, missioner i arquebisbe. Professà al convent de la Seu d’Urgell (1789), d’on anà a les missions de les Filipines (1795).

Fou destinat tot seguit a la Xina, on estigué vuit anys. Fou procurador de la província religiosa (1818) i definidor (1825-29).

Bisbe auxiliar de Manila (1829) i arquebisbe titular (1830-45). Es destacà pel seu treball pastoral i esperit caritatiu.

És autor d’algunes obres pastorals.

Sayol i Echevarria, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 1810 – 1885)

Eclesiàstic, historiador i publicista. Estudià al seminari de Barcelona, on s’ordenà el 1835. Fou beneficiat de la catedral i professor de teologia al seminari de Barcelona i canonge de Tarragona i de Barcelona.

Es dedicà sobretot a l’hagiografia i publicà molts treballs d’aquesta especialitat a La leyenda de oro, que ell dirigí i revisà. Publicà un Eucologio romano (1861), El diamante divino (1864) i Oficio de la Semana Santa (1862), molt reeditats, i altres obres piadoses.

També és autor d’un tractat de religió i història sagrada que serví de text a molts seminaris. Escriví sempre en castellà.

Sarroca, Jaume

1 Resposta

(Catalunya, 1248 – Poblet, Conca de Barberà, 1289)

Prelat i gran conseller de la corona. Potser fill natural de Jaume I de Catalunya-Aragó i d’Elvira Sarroca, fou criat a la cort reial. Rector d’Albalat (1260) i canonge sagristà de Lleida (1267).

Des del naufragi de l’expedició de Jaume I a Terra Santa (1269) no se separà de la cort. Fou notari reial, i li ha estat atribuïda una part important del Llibre dels Feyts o Crònica del rei En Jaume. El 1272 féu de mitjancer entre el rei i l’hereu, Pere.

El 1273 fou consagrat bisbe d’Osca. Acompanyà el rei Jaume I al concili de Lió (1274). El 1276, ja malalt el rei, fou un dels signants dels codicils afegits al testament. S’encarregà de l’enterrament provisional del rei a València.

Per desavinences amb Pere II, el nou rei, es retirà a Osca; però ambdós es reconciliaren quan, arran de la invasió de Catalunya pels croats francesos, el bisbe acudí a auxiliar el rei, que morí aquell mateix any. Durant el regnat d’Alfons II, recuperà el seu ascendent a la cort.

Fou enterrat a Poblet, en un sepulcre d’alabastre.

Sarriera, Galceran de

1 Resposta

(Catalunya, segle XV)

Eclesiàstic. Era ardiaca de Girona. Amb els altres Sarriera abraçà la causa de la generalitat contra Joan II.

El 1462 assistí al setge de la Força. En companyia de Joan de Copons sostingué a través de la bretxa oberta als murs un altercat verbal amb l’assetjat Martí Guerau de Cruïlles.

Per l’agost era membre de la comissió encarregada de recuperar els presoners caiguts en poder de l’enemic durant el setge de la Força.

Sarmentero, Bartolomé

Deixa un comentari

(Valdetronco, Castella, 9 setembre 1696 – Vic, Osona, 6 desembre 1775)

Eclesiàstic. Frare franciscà, era catedràtic de Valladolid i qualificador del Sant Ofici, quan fou nomenat bisbe de Vic (1752).

Home actiu, traslladà el seminari al carrer de Sant Just i l’amplià, féu edificar la Casa de Convalescència annexa a l’Hospital de Vic i el convent franciscà del Remei. És autor d’un sínode publicat el 1753, i d’una revisió del pla de beneficis de tota la diòcesi.

Escriví sempre en castellà i fou un important factor castellanitzador de la societat vigatana del seu temps.

Sardà i Salvany, Fèlix

4 Respostes

(Sabadell, Vallès Occidental, 21 maig 1841 – 2 gener 1916)

Eclesiàstic i escriptor. Fou una figura destacada entre els autors apologètics de l’època.

Durant molts anys es col·locà en una posició integrista i intransigent, que rectificà en part cap al final de la seva vida. Dirigí la “Revista Popular”.

Entre les seves obres destaquen El liberalismo es pecado, El año sacro i Biblioteca ligera.

Sanxis i Ferrandis, Josep

Deixa un comentari

(València, 17 desembre 1622 – Tarragona, 26 març 1694)

(o Sanxis i Arça)  Eclesiàstic. Entrà als mercedaris el 1636. Estudià a Salamanca i fou professor de filosofia a la Universitat de València. Fou provincial de l’orde (1659) i general (1664).

El 1672 fou nomenat bisbe d’Empúries de Sardenya, diòcesi de la qual no prengué possessió perquè el 1673 fou destinat a Sogorb.

El 1680 fou nomenat arquebisbe de Tarragona, com a successor de Juan Manuel d’Espinosa. Celebrà concilis provincials el 1685 i el 1691. Reedifica el convent del seu orde i el 1691 estengué la festa de Santa Tecla a tota la província eclesiàstica. Fou succeït per Josep Llinars.