(Camprodon, Ripollès, 1773 – Manila, Filipines, 1845)
Frare augustinià, missioner i arquebisbe. Professà al convent de la Seu d’Urgell (1789), d’on anà a les missions de les Filipines (1795).
Fou destinat tot seguit a la Xina, on estigué vuit anys. Fou procurador de la província religiosa (1818) i definidor (1825-29).
Bisbe auxiliar de Manila (1829) i arquebisbe titular (1830-45). Es destacà pel seu treball pastoral i esperit caritatiu.
És autor d’algunes obres pastorals.
(Barcelona, 1810 – 1885)
Eclesiàstic, historiador i publicista. Estudià al seminari de Barcelona, on s’ordenà el 1835. Fou beneficiat de la catedral i professor de teologia al seminari de Barcelona i canonge de Tarragona i de Barcelona.
Es dedicà sobretot a l’hagiografia i publicà molts treballs d’aquesta especialitat a La leyenda de oro, que ell dirigí i revisà. Publicà un Eucologio romano (1861), El diamante divino (1864) i Oficio de la Semana Santa (1862), molt reeditats, i altres obres piadoses.
També és autor d’un tractat de religió i història sagrada que serví de text a molts seminaris. Escriví sempre en castellà.
(Catalunya, 1248 – Poblet, Conca de Barberà, 1289)
Prelat i gran conseller de la corona. Potser fill natural de Jaume I de Catalunya-Aragó i d’Elvira Sarroca, fou criat a la cort reial. Rector d’Albalat (1260) i canonge sagristà de Lleida (1267).
Des del naufragi de l’expedició de Jaume I a Terra Santa (1269) no se separà de la cort. Fou notari reial, i li ha estat atribuïda una part important del Llibre dels Feyts o Crònica del rei En Jaume. El 1272 féu de mitjancer entre el rei i l’hereu, Pere.
El 1273 fou consagrat bisbe d’Osca. Acompanyà el rei Jaume I al concili de Lió (1274). El 1276, ja malalt el rei, fou un dels signants dels codicils afegits al testament. S’encarregà de l’enterrament provisional del rei a València.
Per desavinences amb Pere II, el nou rei, es retirà a Osca; però ambdós es reconciliaren quan, arran de la invasió de Catalunya pels croats francesos, el bisbe acudí a auxiliar el rei, que morí aquell mateix any. Durant el regnat d’Alfons II, recuperà el seu ascendent a la cort.
Fou enterrat a Poblet, en un sepulcre d’alabastre.
(Catalunya, segle XV)
Eclesiàstic. Era ardiaca de Girona. Amb els altres Sarriera abraçà la causa de la generalitat contra Joan II.
El 1462 assistí al setge de la Força. En companyia de Joan de Copons sostingué a través de la bretxa oberta als murs un altercat verbal amb l’assetjat Martí Guerau de Cruïlles.
Per l’agost era membre de la comissió encarregada de recuperar els presoners caiguts en poder de l’enemic durant el setge de la Força.
(Valdetronco, Castella, 9 setembre 1696 – Vic, Osona, 6 desembre 1775)
Eclesiàstic. Frare franciscà, era catedràtic de Valladolid i qualificador del Sant Ofici, quan fou nomenat bisbe de Vic (1752).
Home actiu, traslladà el seminari al carrer de Sant Just i l’amplià, féu edificar la Casa de Convalescència annexa a l’Hospital de Vic i el convent franciscà del Remei. És autor d’un sínode publicat el 1753, i d’una revisió del pla de beneficis de tota la diòcesi.
Escriví sempre en castellà i fou un important factor castellanitzador de la societat vigatana del seu temps.
(Sabadell, Vallès Occidental, 21 maig 1841 – 2 gener 1916)
Eclesiàstic i escriptor. Fou una figura destacada entre els autors apologètics de l’època.
Durant molts anys es col·locà en una posició integrista i intransigent, que rectificà en part cap al final de la seva vida. Dirigí la “Revista Popular”.
Entre les seves obres destaquen El liberalismo es pecado, El año sacro i Biblioteca ligera.
(València, 17 desembre 1622 – Tarragona, 26 març 1694)
(o Sanxis i Arça) Eclesiàstic. Entrà als mercedaris el 1636. Estudià a Salamanca i fou professor de filosofia a la Universitat de València. Fou provincial de l’orde (1659) i general (1664).
El 1672 fou nomenat bisbe d’Empúries de Sardenya, diòcesi de la qual no prengué possessió perquè el 1673 fou destinat a Sogorb.
El 1680 fou nomenat arquebisbe de Tarragona, com a successor de Juan Manuel d’Espinosa. Celebrà concilis provincials el 1685 i el 1691. Reedifica el convent del seu orde i el 1691 estengué la festa de Santa Tecla a tota la província eclesiàstica. Fou succeït per Josep Llinars.
(Castella ?, segle XV – Catalunya ?, segle XV)
Eclesiàstic i escriptor d’origen desconegut. Era ardiaca de Las Eras, del bisbat de Lleó. Era parent pròxim del monjo pobletà Joan Sanxis, prior de Natzaret de Barcelona el 1441.
És autor d’una obra en català sobre la catequesi, l’administració dels sagraments i l’educació de la joventut, dirigida als clergues del seu temps, que fou impresa a Lleida el 1495.
(Lleida, Segrià, segle XIV – 1405)
Eclesiàstic. Fill de Francesc de Santcliment i germà de Francesc. Era canonge de la seu lleidatana.
Exercí la cancelleria de l’Estudi General (1387-1403). També fou conseller reial.
Morí essent bisbe electe de Lleida i poc abans de prendre possessió.
(Catalunya, segle XII – Tortosa, Baix Ebre, 1213)
Prelat. El 1193 fou elegit bisbe de Tortosa, com a successor de Ponç de Mulnells.
El 1205 acompanyà Pere I el Catòlic a Jaca, per assistir a la seva entrevista amb el rei d’Anglaterra.
Durant la seva prelatura fou ben delimitada la seva diòcesi respecte a Tarragona i Saragossa.
Fou succeït per Ponç de Torrelles.
Dades dels Països Catalans 