(València, 1984 – )
Companyia de dansa. Fundada pel ballarí i coreògraf Vicente Sáez.
Ha presentat les coreografies: The Lorry (1984), Eliminación, U. (1985), Ens (1987), Solo (1989), Rapta (1990), Uadi (1992), Iris (1994), Regina Mater (1995) i Atman (1997).
(València, 1987 – )
Companyia de dansa. Fundada pel coreògraf i ballarí Gracel Menéu.
Ha presentat els muntatges: Via (1987), Shuei (1988), Solos, Custodio mío (1990), Gárgolas, Pi (1992), Isla-Mujer (1993) i Sangre (1994).
(País Valencià, segle XVIII – )
Conjunt de danses i torres humanes que representen quadres plàstics de sentit religiós. A diferència dels castells, en les muixerangues no hi ha interès en l’alçària de les torres humanes.
Antigament, era un ball comú a diversos pobles de la Ribera del Xúquer i ha estat reviscolat en diverses localitats. A Algemesí (Ribera Alta), l’única localitat on ha mantingut una continuïtat històrica -hi ha muixerangues documentades des del 1724- els balladors o muixeranguers, manats per un cap de colla que hom anomena el Mestre, van vestits amb pantalons i amb bruses ratllats verticalment de blau, de vermell i de blanc i amb bonets proveïts d’orelles. La composició musical que acompanya la muixeranga és interpretada tradicionalment amb tabal i dolçaina.
L’any 2011 les festes d’Algemesí foren declarades patrimoni cultural immaterial per la UNESCO. En la designació hi tingueren una especial rellevància les torres humanes, tradició amb un clar paral·lelisme amb els castells, declarats també patrimoni immaterial de la humanitat l’any anterior.
(València, 2 agost 1871 – París, França, 9 maig 1932)
Ballarí. Parella de Carolina Otero al Paris-Concert, de París, ciutat on instal·là una acadèmia de dansa.
Obtingué nombrosos èxits al teatre Imperial de Sant Petersburg, on actuà a la dècada del 1907 al 1917.
Dirigí la coreografia de l’Òpera de París a partir del 1917.
(Reus, Baix Camp, 15 setembre 1850 – París, França, 3 desembre 1923)
Ballarina clàssica, coneguda per Rosita Mauri. Formada inicialment sota la direcció del seu pare, coreògraf, completà els estudis a París amb Mme. Dominique. Va debutar a Barcelona el 1868, passà després a la Scala de Milà i el 1878 ballava ja a París.
Gounod l’havia vista actuar a Itàlia i li facilità la carrera artística en recomanar-la per ballar en el Divertissement de Polyeucte, a l’Òpera parisenca, de la qual aviat esdevingué primeríssima ballarina (1878-1907). Posteriorment actuà a Berlín i altres capitals europees.
El pintor Manet li va fer un retrat, inacabat, conegut amb el nom de Femme en Rose.
Acabada la carrera artística es dedicà a l’ensenyament, que exercí al conservatori de l’Òpera de París.
(Elda, Vinalopó Mitjà, 14 novembre 1936 – Madrid, 20 juliol 2004)
(Antonio Esteve Ródenas) Ballarí i coreògraf. Dedicat al ball flamenc, debutà al Price de Madrid i posteriorment s’incorporà a la companyia de Pilar López com a primer ballarí.
Més tard treballà a Itàlia com a coreògraf i en tornar a la Península formà el seu propi ballet. En 1978-80 va dirigir el Ballet Nacional. Se’l considera continuador de l’escola de Vicente Escudero.
Ha participat en nombroses pel·lícules, com ara Los Tarantos (1962), El amor brujo (1967), Con el viento solano (1965), Último encuentro (1966), Fortunata y Jacinta (1969), Los días del pasado (1976), Con el culo al aire (1979), Bodas de sangre (1982) i Carmen (1984).
Ballarí i coreògraf valencià, més conegut pel nom artístic d’Antonio Gades (1936-2004).
(València, 8 gener 1957 – )
“Nacho Duato” Ballarí i coreògraf. El 1980 ingressà al Ballet Cullberg d’Estocolm i un any després al Nederlands Dans Theater, companyia de la qual fou coreògraf estable (1988-90).
El 1990 fou nomenat director artístic del Ballet Lírico Nacional de España, convertit després en la Compañía Nacional de Danza.
És autor d’una vintena de coreografies, entre les quals destaquen Arenal, Synaphai o Concierto madrigal.
El 1996 es retirà com a ballarí en actiu.
Ballador d’una dansa tradicional mallorquina anomenada ball dels cossiers, esmentada ja el segle XVI, que fou molt popular durant el Barroc.
Anaven disfressats generalment amb vestits adornats amb llaços de colors i cascavells i capells amb flors. Hom la dansava en festivitats religioses.
Fins a època recent encara és ballada en diverses localitats de les illes.
Municipi dels Serrans (País Valencià): 68,5 km2, 250 m alt, 698 hab (2014)
(cast: Domeño) Situat a la zona de parla castellana del País Valencià, a l’aiguabarreig del riu de Xelva i el Túria, el qual travessa el terme d’oest a est, i que en aquest sector passa profundament engorjat. El territori és molt muntanyós i en gran part improductiu, amb abundància de pinedes, pasturatges i erms.
Els conreus són bàsicament de secà (cereals, oliveres, vinya i garrofers). Ramaderia de bestiar de llana. Àrea comercial de València. El municipi va perdre bona part de la seva població, que es va traslladar a Marines (Camp de Túria), en ésser parcialment negat pel pantà de Loriguilla.
El poble és a la confluència del riu de Xelva amb el Túria, en un coster dominat pel castell de Domenyo, probablement d’origen romà; l’església parroquial és dedicada a Santa Caterina. Són cèlebres les danses locals, dites danses de Domenyo.
Dades dels Països Catalans 