Arxiu d'etiquetes: dames

Cabrera, Anna II de

3 Respostes

(Mòdica, Itàlia, vers 1510 – Valladolid, Castella, 1565)

Dama. Neboda per línia il·legítima d’Anna I de Cabrera.

Es casà (1515) amb Luis Enríquez (que prengué el nom d’Enríquez de Cabrera), nebot de Fadrique Enríquez, marit d’Anna I, el qual ratificà el 1530 el casament i els hi fou traspassada l’herència (comtat de Mòdica, entre altres).

Residiren sempre a Castella i el govern dels dominis fou confiat a procuradors i governadors forasters, llevat els vescomtats de Cabrera i de Bas, que foren confiats al germà d’Anna II, Antic de Cabrera.

Cabrera, Anna I de

7 Respostes

(Mòdica, Itàlia, 1459 – 1526)

Dama. Filla de Joan I de Cabrera i de Joana de Foix. En morir el seu germà Joan II, encara impúber (1477), n’heretà el comtat sicilià de Mòdica i els drets sobre el bloquejat patrimoni català dels Cabrera.

Fou objecte de moltes proposicions matrimonials, entre elles les del propi rei Joan II el Sense Fe, que gairebé tenia vuitanta anys però volia evitar la reclamació per Anna i els seus parents. Anna es casà tanmateix, després de ràpida negociació i abans de finir l’any 1477, amb Fadrique Enríquez, almirall de Castella. i recuperà els seus dominis a Catalunya (1481-86).

No en tingué fills i disposà (1515), per pressió del rei Ferran II el Catòlic, que la seva herència passes al nebot del seu marit, Luis Enríquez, el qual es casà amb Anna II de Cabrera.

Anna I nomenà hereu (1518) al seu marit.

Caboet, Arnaua de

3 Respostes

(Alt Urgell, segle XII – Catalunya, 1201/03)

Senyora de les valls de Cabó, d’Andorra i de Sant Joan. Filla i hereva d’Arnau de Caboet, el qual la deixà sota la protecció del bisbe d’Urgell.

Aquest li concertà matrimoni amb Bertran de Tarascó, i la dotà (1180) amb les tres valls, de les quals es reservà la sobirania.

Vídua, es tornà a casar amb el vescomte Arnau I de Castellbó; mort Bertran de Tarascó, fill del seu primer matrimoni, cedí al vescomte els drets sobre les tres valls (1199).

Borbó-Penthièvre, Lluïsa Adelaida de

Deixa un comentari

(París, França, 13 març 1753 – Ivry, França, 23 juny 1821)

Duquessa de Chartres i d’Orleans. Filla de Lluís de Borbó, muller de Lluís-Felip-Josep d’Orleans i mare del rei Lluís-Felip I de França.

Els historiadors catalans s’han interessat pels seus sojorns a la Jonquera, Figueres, l’Escala i Sarrià, on constituí un petit saló alhora literari i polític. També residí a Maó.

Blanca de Sicília i de Caríntia

2 Respostes

(Sicília, Itàlia, vers 1330 – Catalunya, 1370)

Infanta. Filla de Pere II de Sicília i d’Elisabet de Caríntia.

Fou abadessa del convent de clarisses de Messina; ocupada la ciutat pels angevins, fou duta presonera a Nàpols juntament amb la seva germana Violant de Sicília.

Alliberada, anà a Catalunya, on es casà amb el comte Joan I d’Empúries (agost 1364), cosí de Pere III el Cerimoniós.

Bivern, Maria Àngela

Deixa un comentari

(Girona, 1787 – Palol d’Onyar, Gironès, 1845)

Dama. Formà part de la companyia de Santa Bàrbara que defensà Girona, el 1809, contra els napoleònics. Li fou conferit el grau de comandant.

Fou condecorada i pensionada el 1816. Al Museu Provincial gironí fou posat el seu retrat.

Besora, Gombau I de

14 Respostes

(Catalunya, 992 – després 1050)

Noble. Fill d’Ermemir de Besora i germà d’Emma-Ingilberga i d’Oliba. Conseller i gran pròcer i amic de la comtessa de Barcelona Ermessenda, que intervingué en tots els afers polítics importants de la seva època.

Del llinatge dels Besora, posseïa castells i molts altres béns al Vallès i a la Cerdanya.

Es casà amb Guisla i amb Aurícia, la qual li sobrevisqué. Deixà tres filles: Guisla de Besora, l’hereva, la qual es casà amb Mir Geribert d’Olèrdola, i hagué de presenciar hostilitats entre el seu marit i el seu pare; Ermengarda i Ermessenda de Besora.

Una bona part dels seus béns passaren al seu gendre Mir Geribert i al seu nét Gombau II de Besora  (Catalunya, segle X – 1050), fill de Guisla.

Berardo i de Morera, Serafina de

2 Respostes

(Catalunya, segle XVII – Viena, Àustria, segle XVIII)

Dama. Filla segona de Francesc de Berardo. Es casà amb el noble granadí, austròfil, Francisco de Ribera, comte de Villanueva de las Torres.

Fou dama d’honor de l’emperadriu Elisabet de Brunsvic. Quan aquesta se n’anà de Barcelona, el 19 de juliol de 1713, figurà al seguici que l’acompanyà a Viena, ciutat on es reuní amb el seu pare.

Mort aquest, li foren traspassats els privilegis nobiliaris del difunt, per un decret imperial del 12 de febrer de 1715.

Berardo i de Morera, Maria de

2 Respostes

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Dama. Filla de Francesc de Berardo. Era casada amb Josep de Peguera i d’Aimeric, jove noble que es destacà a la defensa de Barcelona en 1713-14. Era cunyada, doncs, del més famós Antoni de Peguera.

Els seus béns foren confiscats per Felip V de Borbó. Després d’haver desplegat moltes influències, aconseguí que l’ambaixador imperial a Madrid rebés tèbies instruccions d’interessar-se pel seu cas.

Bellera, Blanca de

Deixa un comentari

(Pallars, segle XIII)

Dama. Fou la muller del comte Ramon Roger I de Pallars. No en tingué fills, raó per la qual el comtat seria heretat per la neboda Sibil·la I de Pallars.

Hagué de manllevar diners al comte de Foix, tot cedint-li en garantia alguns castells, com el de Tírvia. El cas motivà una intervenció de Jaume II el Just el 1298. El comte hagué de restituir les fortaleses, però el seu ressentiment per la imposició li faria ajudar els de Comenge a les periòdiques invasions que aquests feren contra el Pallars.