Arxiu d'etiquetes: crítics/ques

Viñas i Sala, Tomàs

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 3 desembre 1864 – Barcelona, 21 febrer 1929)

Escolapi, humanista i crític. Ingressà a l’orde el 1880, i féu els estudis a Moià (Bages) i a Lleó. Exercí el magisteri a Catalunya fins al 1901, que passà a Roma com a arxiver i cronista de l’orde i director de les Ephemerides Calasanctianae.

Recorregué totes les províncies de l’orde, i és autor de tres volums sobre escriptors de l’orde (Roma 1908-11) i d’un inventari de documents de l’arxiu general de l’orde.

Renuncià el càrrec i es retirà a Barcelona, on traduí al llatí l’Atlàntida de Jacint Verdaguer (editada el 1929), un volum de poesies llatines, Carminum libri quattuor (1924), Versiones latinas de poesías hispánicas (1927) i altres obres, en especial traduccions del llatí.

Torras i Comamala, Jordi

Deixa un comentari

(Barcelona, 11 juny 1922 – 12 gener 1999)

Actor, crític i historiador cinematogràfic. Llicenciat en farmàcia, professió que exercí esporàdicament, es formà com a actor a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Participà en el teatre professional com a component de diverses companyies, entre les quals el Teatre Lliure, el Talleret de Salt i el Teatre Nacional de Catalunya.

Treballà de crític cinematogràfic a Ràdio Nacional d’Espanya a Catalunya, on el 1956 fundà, amb Esteve Bassols, els premis Sant Jordi de cinematografia.

Com a actor de cinema fou dirigit, entre d’altres, per J.M. Nunes, J.A. Bardem, J.M. Forn (Companys, procés a Catalunya, 1979), F. Bellmunt, G. Herralde (La febre d’or, 1992), Bigas i Luna (Bilbao, 1978), A. Abril (L’home de neó, 1988) i Pilar Miró.

Promogué sessions de cinefòrum i publicà articles i estudis periodístics sobre cinematografia, entre els quals destaca la sèrie Viajes sentimentales por los cines de Barcelona a “La Vanguardia”, iniciada el 1965, i l’obra publicada pòstumament Somnis de reestrena (1999). També féu teatre i sèries de televisió a TVE-Catalunya i a TVC.

L’any 1989 fou guardonat amb el premi extraordinari de cinematografia de la Generalitat, i el 1995 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Subirana i Ortín, Jaume

Deixa un comentari

(Barcelona, 15 març 1963 – )

Poeta i crític literari. Llicenciat en filologia catalana, és autor de diverses traduccions.

Immers, des de molt jove, en la poesia, el 1984 fou finalista del premi Carles Riba amb el recull de poemes Pel viure extrem, el qual guanyà el 1988 amb Agenda i el 1989 amb Final de festa, també a escrit El rastre de l’animal lliure (1994), i a estar curador de diverses antologies poètiques. Ha codirigit Doble sentit. Poesia catalana d’avui (DR-ROM 1996).

Com a narrador ha escrit No som perfectes (1992), Per a què serveix un escriptor? (1998) i Suomenlinna (2000) i l’estudi Josep Carner: l’exili del mite (1945-1970) (2000).

Ha format part del col·lectiu Joan Orja, que publicà el volum Fahrenheit 212. Una aproximació a la literatura catalana recent (1989).

Soler i Ferret, Joaquim

Deixa un comentari

(Barcelona, 10 setembre 1940 – 6 octubre 1993)

Narrador i crític literari. Inicià els seus estudis en un seminari i treballà en diferents oficis.

La seva novel·lística, que es basteix com una alternativa al realisme, s’inicià a Laberint sense (1978), La prova del mirall (1981) i Camil i Adelf (1981), obres que incideixen en les coordenades més característiques d’una literatura imaginativa i lúdica, a frec sempre de l’experimentació. La seva obra a continuat a Una furtiva llàgrima (1983, premi Ciutat de Palma), a Cambra de bany (1985, premi Prudenci Bertrana), etc.

Ha conreat també la narrativa juvenil: A una sola veu (1992, premi Víctor Català 1991). Autor de nombrosos guions radiofònics.

Fou membre del col·lectiu Ofèlia Dracs.

Sardà i Lloret, Joan

4 Respostes

(Sant Quintí de Mediona, Alt Penedès, 1851 – Barcelona, 4 desembre 1898)

Crític literari. Escriví sobretot a “Lo Gay Saber”, “L’Avenç”, “La Veu de Catalunya”, “La Renaixença”, “La España Regional”, “La España Moderna”, etc. Fou un dels crítics més brillants de l’època.

Publicà Estudi necrològic de don Pau Piferrer (1880), Necrologia de don Josep Yxart (1894) -del qual fou íntim amic- i El catalanismo y la literatura catalana (1888). Les seves obres escollides foren publicades el 1914: un volum en català i dos en castellà. Fou un hàbil traductor al català de poetes llatins, francesos i italians.

Fou el pare del dibuixant Francesc Sardà i Làdico.

Romaguera i Ramió, Joaquim

2 Respostes

(Barcelona, 13 gener 1941 – 6 setembre 2006)

Crític cinematogràfic. Enginyer industrial, creà i dirigí diversos cineclubs, associacions i institucions cinèfiles. Exercí la crítica cinematogràfica en diaris i revistes (“Avui”, “Diari de Barcelona”, “Otro Cine”, “Imagen. Sonido”, “Fulls de Cinema”, etc).

A banda de coordinar obres de consulta com l’Enciclopedia Ilustrada del Cine (1968-71), el Diccionario de actores / actrices (1973), destacà sobretot com a pioner en la recerca sobre el cinema a Catalunya i també a l’estat espanyol, tant amb monografies i estudis historiogràfics, com ara Converses de Cinema a Catalunya (1981), “Cinematògraf”. Història de la Catalunya Cinematogràfica (1983-87), La Historia y el Cine (amb E. Riambau, 1983), Un mecenatge cinematogràfic. Vida i obra de Delmiro de Caralt (1987), Historia del cine documental de largo metraje en el Estado español (1988), Quan el cinema comença a parlar en català (premi d’Assaig Ciutat de Tarragona 1991), Magí Murià, periodista i cineasta (2002), com en obres de consulta i inventaris, entre els quals el Catàleg de films disponibles parlats o retolats en català (1988), El patrimoni cinematogràfic a Catalunya (1995) i un Diccionari del cinema a Catalunya (2005, premi Carles Duarte de la Crítica).

Roda i Pérez, Frederic

3 Respostes

(Barcelona, 15 gener 1924 – Bellaterra, Vallès Occidental, 1 març 2006)

Director teatral, actor i crític. Fill de Frederic Roda i Ventura. Impulsor de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, dirigí, entre altres, L’òpera de tres rals (1963), de B. Brecht, que ocasionà la suspensió governativa de l’Agrupació.

Promogué el premi Josep M. de Sagarra, per a obres teatrals inèdites, tot formant part del jurat. Exercí la crítica teatral en el setmanari “Destino” i fou sots-director de l’Institut del Teatre de Barcelona (1970-80). Vice-president de Pax Christi i fundador de l’Institut de Polemologia Víctor Seix. Sempre va distingir-se per la seva activitat en favor de la pau.

Puig i Grau, Arnau

Deixa un comentari

(Barcelona, 16 gener 1926 – 29 març 2020)

Crític i sociòleg de l’art. Llicenciat en filosofia a Barcelona, s’especialitzà en sociologia de la cultura i de l’art a la Sorbona (1956-61), a París, on fou influït per l’existencialisme.

Fou un dels fundadors de les revistes “Algol” (1946) i “Dau al Set” (1948), essent un dels teòrics del grup, a col·laborat i ha exercit la crítica en moltes altres publicacions. Fou president del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona i formà part del grup italo-català Intrarealisme (1966-68).

Ha estat professor a la Facultat de Filosofia i Lletres i a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Fou un dels principals impulsors de l’art compromès a Catalunya a partir d’una conferència que donà al Club 49 (1955).

Ha publicat Síntesis de los estilos arquitectónicos (1961), Els pros i els contres de la pintura abstracta (1963), El pensament artístic actual (1967), Sociología de las formas (1979) i Escrits d’estètica i filosofia (1987), i ha col·laborat, amb l’estudi del Renaixement i el barroc, en la Història de l’art català (1970).

Povill i Adserà, Joan

1 Resposta

(Vilalba dels Arcs, Terra Alta, 7 octubre 1903 – Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, 1 novembre 1985)

Crític, escriptor i dramaturg. Traslladat a Olesa de Montserrat d’infant, hi desenvolupà amb molta dedicació una important tasca cultural. Fundà una acadèmia (1931), a la qual dedicà pràcticament tota la vida. Mestre en Gai Saber (1929).

Publicà el recull Les flors de l’ànima (1923) i les novel·les Esclavitud (1928) i Vida nova (1930). Però fou el teatre la seva més ferma vocació: Poema d’odi i d’amor (1924), Santa Mare (1932), La tragèdia d’Antígona (1962) i Jesús, l’infant d’Israel (1962).

L’obra més ambiciosa d’extensió i qualitat és el drama sacre en vers La Passió i Mort de N.S. Jesucrist (1948), que substituí el text d’Antoni de Sant Jeroni en les representacions de l’espectacle popular de la Passió d’Olesa. Destacà també per les innovacions artístiques i escèniques de la Passió, considerades modèliques en el seu moment. Col·laborà en “La Nau” com a crític teatral.

Porter i Moix, Miquel

3 Respostes

(Barcelona, 10 maig 1930 – Altafulla, Tarragonès, 18 novembre 2004)

Crític cinematogràfic i escriptor. Fill de Josep Porter i Rovira. Paral·lelament a una prolongada activitat crítica, duta a terme sobretot a les revistes “Destino”, “Serra d’Or” i al diari “Avui”, ha estat un incansable animador de cineclubs i conferenciant. Fundà, l’any 1967, la Col·lecció Cinematogràfica Catalana.

Ha publicat els assaigs El cinema a Catalunya (1955), Cinema per a infants (1963), Historia del cine ruso y soviético (1967), Història del cinema català (1969), Las claves de la historia del cine (1988), Història del cinema a Catalunya: 1895-1900 (1992) i la novel·la Renoi, quina portera! (1985).

Fou també un dels iniciadors del Teatre Viu, així com un dels components de la nova cançó del grup Els Setze Jutges.

Membre d’ERC, a la legislatura 1980-84 fou diputat del Parlament de Catalunya i també cap del Servei de Cinematografia de la Generalitat. El 1992 va rebre el premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya.