(Catalunya, vers 1320 – 1366)
Comte de Pallars Sobirà (1350-66). Fill de Ramon Roger II i de Sibil·la de Cardona.
Participà en la defensa d’Aragó contra els atacs de Castella el 1363.
Es casà amb Gueraua de Cruïlles.
(Catalunya, abans 1274 – 1328)
Comte de Pallars Sobirà (1297-1328), per casament amb Sibil·la, filla i hereva del comte Arnau Roger I, i baró de Mataplana. Regí el comtat al costat de la seva muller.
Era fill de Ramon d’Urtx-Mataplana, baró de Mataplana, i d’Esclarmunda de Conat.
Hagué de rebutjar repetides incursions dels Comenge.
(Catalunya, segle XIII – Vallbona de les Monges, Urgell, 1250)
Comtessa del Pallars Sobirà (1199-1229). Filla de Bernat II.
Es casà amb Guillem d’Erill i, més tard, amb Roger II de Coserans, a qui vengué el comtat perquè no havia tingut fills.
(Catalunya, segle X – 950)
Comte de Pallars (947-950). Era fill d’Isarn I de Pallars, del qual heretà el comtat devers el 947.
Molt poc temps després morí, essent encara solter. El comtat anà a parar aleshores als seus cosins Ramon, Borrell i Sunyer, fills del seu oncle Llop, que havia governat com a comte adjunt al costat d’Isarn.
(Catalunya, vers 920 – vers 960)
Comtessa de Pallars. Filla de Miró II el Jove, comte de Cerdanya, i muller de Llop I de Pallars.
Llurs fills Ramon III, Borrell i Sunyer foren tots comtes de Pallars. D’aquesta manera el casal pallarès entroncava no sols amb el de Cerdanya-Besalú, sinó també amb el de Barcelona, ja que Goldregot era néta de Guifré I el Pilós.
(Aragó, abans 833 – després 867)
Comte d’Aragó (vers 844-després 867?), d’Urgell i Cerdanya (834-vers 838), com a successor del seu pare, Asnar I Galí, i de Pallars i Ribagorça (833/34-vers 848).
Sunifred I, pare de Guifré I el Pelós, l’expulsà d’Urgell-Cerdanya, que li havien estat conferits per Lluís I de França, vers la fi del 834 i els ocupà efectivament vers el 838.
Pel volts del 848 Galí hagué d’abandonar Pallars-Ribagorça, que Frèdol de Tolosa tornà a incorporar al seu comtat, i ocupà Aragó, antic comtat del seu pare abans del 820, i les governà fins a la seva mort.
El succeí a Aragó el seu fill Asnar II Galí.
(Occitània, segle XIV – Catalunya, segle XV)
Dama. Filla de Roger Bernat III, vescomte de Castellbó del llinatge de Foix, i de Constança de Luna.
Es casà amb el comte Hug Roger II de Pallars. El seu marit lluità contra el seu nebot Mateu de Foix quan aquest envaí Catalunya el 1396. Fills seus foren Roger Bernat I, comte, Arnau Roger, bisbe d’Urgell i patriarca d’Alexandria, i Artau (II).
A la mort del seu marit (1416), en rebé les valls de Cardós, Espot i Berrós, entre Llavorsí i Escaló.
El 1432, el seu nét Arnau Roger IV li ocupà aquells territoris, però li foren tornats pels bons oficis de la reina Maria de Castella.
(França ?, segle IX – 872)
(dit “el Vedell“) Noble. Comte de Tolosa, Pallars i Ribagorça (864-872).
El 870 Carles el Calb convocà la Dieta d’Attigny, per decidir sobre la successió als comtats d’Urgell–Cerdanya, Bernat acudí a la Dieta per defensar els drets del seu pare, Ramon I de Tolosa, sobre Carcassona-Rasès. Però Oliba II fou confirmat en la possessió de Carcassona-Rasès.
Més tard el comtat li fou atorgat a ell, la qual cosa provocà la rebel·lió dels partidaris d’Oliba II i la seva mort a mans d’aquells.
(França, segle VIII – 835)
Comte i duc de Tolosa i comte de Pallars i de Ribagorça (817-833), de Rosselló, d’Empúries, de Girona i de Barcelona (832-35).
Fou un personatge notable per la prudència i la fidelitat a la casa reial carolíngia, que li valgué d’ésser conseller del rei Pipí d’Aquitània.
A Pallars i a Ribagorça exercí drets sobirans, com ho mostra el precepte que concedí al monestir d’Alaó; aquests dos comtats li foren arrabassats el 833 pel comte Asnar Galí d’Urgell.
No sembla pas que tingués bones relacions amb el bisbe d’Urgell, Possedoni, d’origen franc.
(Pallars, segle XIII)
Dama. Fou la muller del comte Ramon Roger I de Pallars. No en tingué fills, raó per la qual el comtat seria heretat per la neboda Sibil·la I de Pallars.
Hagué de manllevar diners al comte de Foix, tot cedint-li en garantia alguns castells, com el de Tírvia. El cas motivà una intervenció de Jaume II el Just el 1298. El comte hagué de restituir les fortaleses, però el seu ressentiment per la imposició li faria ajudar els de Comenge a les periòdiques invasions que aquests feren contra el Pallars.
Dades dels Països Catalans 