(Castella, segle XV – 1538)
Comte d’Osona i vescomte de Cabrera i de Bas, pel seu matrimoni amb Anna I de Cabrera.
No fou present, a Barcelona, a la cerimònia de la imposició del Toisó d’Or, que li havia estat concedit (1520), i, desenganyat per la partença de Carles I de Catalunya a Alemanya, es retirà al vescomtat de Cabrera.
(Catalunya, segle VIII – 820)
Comte d’Urgell, Cerdanya i possiblement d’Osona-Bages.
Al servei del rei franc Lluís el Pietós va participar en les campanyes d’aquest per Catalunya (801) fins a Tortosa.
Fou nomenat comte d’Urgell i Cerdanya per Carlemany (813).
(Catalunya, 890 – monestir de la Grassa, França, 15 octubre 954)
Comte de Barcelona, Girona i Osona (911-947). Fill de Guifre el Pilós i de Guinedilda.
Associat al govern dels comtats pel seu germà gran Guifre II, a la mort d’aquest va governar els tres comtats. A l’interior, per la banda de Lleida, lluità repetidament contra els musulmans i, litoral avall, dirigí també diverses expedicions en direcció a Tortosa.
Aquestes expedicions contra territoris musulmans provocaren l’engrandiment del comtat cap a la part del Penedès, continuant la Strata Francisca fins a Olèrdola (929), l’abandonament momentani de Tarragona per part dels musulmans, i la subjecció de Tortosa a un tribut.
En les lluites entre carolingis i robertians, va defensar Carles el Simple. Li guardà fidelitat sense, però, mai retre-li homenatge personal, i en la pràctica vivia al marge de l’autoritat del monarca franc.
Durant el seu govern féu erigir el monestir de Santa Cecília de Montserrat en un predi que lliurà al monjo Cesari, a instigació de la comtessa Riquilda, gran propulsora i benefactora de la casa.
L’any 947, després d’abdicar el govern als seus fills Miró i Borrell alhora, va retirar-se i es féu monjo al convent de la Grassa, on morí.
(Girona, 26 maig 972 – Barcelona, 8 setembre 1017)
Comte de Barcelona, Girona i Osona (992-1017). Fill i successor de Borrell II de Barcelona.
Començà a governar poc després de les devastadores incursions d’Almansor i en plena recuperació de Barcelona. El 1002 féu un viatge a Roma per tal de sol·licitar l’ajuda de Gregori V davant les repetides incursions sarraïnes. Un any després féu cara a una invasió del fill d’al-Mansur, Abd al-Malik al-Muzaffar, que assotà el Penedès i destruí Manresa.
El 1010 organitzà una expedició catalana a Còrdova a fi de defensar els drets del califa Muhammad II al-Mahdí, enfront dels del pretendent dels berbers Sulayman al-Mustain. En l’expedició varen participar els bisbes de Barcelona, Girona i Vic, i el comte Ermengol I d’Urgell.
El 1015 dugué a terme una incursió cap a l’Ebre i el Segre i, segons sembla, reconquerí el territori comprès entre Olèrdola i la línia Ebre-Segre.
El 993 es casà amb Ermessenda de Carcassona, i foren pares de Berenguer Ramon I de Barcelona.
(Catalunya, 798 – 1364)
Demarcació territorial. Comprengué inicialment la comarca ripollesa a partir del Taga i de Mogrony, s’estengué pel Cabrerès, Collsacabra i les Guilleries fins al Montseny i Tagamanent, amb la plana de Vic i el Lluçanès, i per la part de ponent comprenia el Moianès i el Bages, de Montserrat fins a Cardona.
Les seves etapes de reconquesta estengueren el comtat a partir del segle X vers l’Anoia i la Conca de Barberà, fins als castells de Montbui i Santa Coloma de Queralt. A partir del segle XI aquesta expansió del comtat osonenc, sovint amb el nom de comtat de Manresa, continuà creixent vers la Segarra i el pla d’Urgell i arribà fins a Sidamon, a 16 km de Lleida.
El nucli inicial del comtat es formà sobre la base ètnica dels antics ausetans o del pagus d’Osona, centrat en l’antiga ciutat d’Ausa o de Vic. És desconeguda la primitiva organització que sembla ésser la de l’antic bisbat d’Osona, anterior a la desfeta dels àrabs.
El comtat fou establert de nou per l’exèrcit franc, amb motiu del primer alliberament del 798, i fou encomanat al comte Borrell I d’Osona (798-820). La rebel·lió contra els francs del got Aissó, que es féu fort a la ciutat de Vic i a la ciutat de Roda de Ter, tornà a desbaratar el comtat a partir del 827.
La reorganització definitiva tingué lloc amb Guifré I el Pelós a partir del 879, que inicià la repoblació amb gent, sobretot cerdana, a partir del Ripollès. Des d’aquest moment Osona restà integrat al lot indivisible dels comtats de Barcelona-Girona-Osona, que fou el patrimoni bàsic del Casal de Barcelona.
La comarca del Ripollès se’n separà per a incorporar-se a la casa de Cerdanya a les acaballes del segle X, i al comtat de Besalú a partir de la renúncia del comte Oliba, el futur abat i bisbe, el 1003.
El comtat d’Osona no tingué pràcticament altres comtes titulars que els del Casal de Barcelona; només el 939, el comte Sunyer I, fill de Guifré I, donà el títol de comte d’Osona al seu fill Ermengol I d’Osona, que morí abans del 943; el 1035, a la mort de Berenguer Ramon I, aquest cedí el comtat d’Osona al seu fill Guillem I d’Osona i a la seva vídua Guisla de Lluçà; pel casament d’aquesta i la renúncia de Guillem I el 1054 a favor de Ramon Berenguer I el Vell retornà el comtat al Casal de Barcelona; finalment, el 1107 el comte Ramon Berenguer III donà el comtat d’Osona a la seva filla Ximena en dot en casar-se amb Bernat III de Besalú, però la mort sense descendència d’ambdós esposos féu retornar el comtat d’Osona i el de Besalú al Casal de Barcelona.
La denominació del comtat d’Osona i del seu annex, el comtat de Manresa, desaparegué del tot de la documentació al començament del segle XIII, en ésser creades les vegueries catalanes, que fraccionaren la seva antiga unitat.
El 1356 el rei Pere III creà un nou comtat d’Osona a favor del noble Bernat III de Cabrera, vescomte de Cabrera, casat amb Margarida de Foix-Castellbò. Aquest comtat s’apoderà de les possessions de la casa de Cabrera -que anaven de la Mediterrània (des de Blanes i d’Arenys) fins al vescomtat de Bas i el Cabrerès-, d’una part dels béns dels Montcada-Foix a la ciutat i a la comarca de Vic, heretats de la seva muller Margarida, i de la cessió que li féu Pere III de tots els drets reials sobre la comarca d’Osona, àdhuc la part reial de Vic, que el rei li permutà per la vila de Vilafranca del Penedès, cedida poc temps abans als Cabrera.
Era un comtat fictici, amb llacunes d’altres jurisdiccions i sense cap lligam històric anterior. La seva existència pràctica fou molt breu, car el 1364, amb motiu de la caiguda política dels Cabrera, els foren confiscats els béns; d’altra banda, els bisbes de Vic i una bona part de la ciutat s’hi oposà de bon principi, perquè la creació del comtat anava contra els privilegis concedits pels reis a la ciutat de Vic.
Quan el rei tornà els dominis als Cabrera, el 1373 i el 1383, aquests intentaren de refer el comtat tal com havia estat creat el 1356, però ja no fou possible, car la ciutat de Vic, amb una llegua al seu voltant, s’escapà de la seva jurisdicció; una part de la ciutat tornà al rei, i l’altra fou cedida a Mateu de Foix, fill del vescomte Roger Bernat III de Castellbò i nebot de Margarida, la vídua de Bernat III de Cabrera.
El domini superior dels Cabrera sobre la resta de senyors de la comarca d’Osona també s’anà afeblint fins a restar pràcticament reduït als antics dominis patrimonials dels Cabrera i a algunes adquisicions posteriors fetes per Bernat V de Cabrera.
El títol de comte d’Osona restà a la família Cabrera; el 1574 fou comprat per Francesc de Montcada, primer marquès d’Aitona, i el 1722 passà per aliança als ducs de Medinaceli, que el tenen encara actualment.
(Catalunya, segle XIV)
Vescomtessa de Cabrera i comtessa d’Osona, pel seu casament amb Bernat III de Cabrera (1350).
Era filla del vescomte Roger Bernat III de Castellbò i de Constança de Luna.
Aportà al seu matrimoni una part de la ciutat de Vic i altres dominis dels Montcada a Osona.
La seva vida va lligada a les vicissituds de la casa vescomtal de Cabrera. Com aquesta, el 1364 fou desposseïda dels béns, que vengué després al seu nebot Mateu de Foix.
(Catalunya, segle X – segle XII)
Comtat nominal, sense comtes titulars. Testimoniat a partir del 906.
Comprenia la part de ponent del comtat i bisbat d’Osona a partir del Moianès i del Bages, i, gràcies a l’avenç de la reconquesta, la denominació s’estengué vers l’Anoia, la Segarra i l’Urgell. Tenia com a centre el pagus de Manresa, ben diferenciat del d’Osona a partir dels privilegis del rei Odó el 889 i el 890.
Era una denominació d’un caràcter més locatiu que polític, puix que el seu territori fou considerat sempre una perllongació del comtat d’Osona.
Els avenços d’aquest comtat vers les noves terres conquerides es fitaven amb torres de defensa dites manresanes.
La denominació de comtat de Manresa anà desapareixent al segle XII, i donà pas a diferents vegueries en els territoris de la seva antiga àrea d’atribució.
(Catalunya, segle XI – 1079)
(o de Balsareny) Comtessa de Barcelona. Segona muller de Berenguer Ramon I el Corbat (1027), al qual li donà dos fills: Guillem I d’Osona i Bernat.
Pertanyia a una família molt coneguda i era neboda del conseller comtal Gombau de Besora.
El testament del comte li concedí el condomini del comtat d’Osona, al costat del seu fill Guillem, mentre no es tornés a casar. Guisla no es beneficià gaire temps d’aquella disposició, perquè no trigà a contraure segon matrimoni amb el vescomte de Barcelona Udalard II.
Fins a data recent hom havia cregut que pertanyia a la casa comtal d’Empúries. Actualment sembla predominar la nova identificació dins el casal de Balsareny.
(Catalunya, segle IX – 899 ?)
(o Guinedell) Comtessa de Cerdanya, Urgell, Barcelona, Girona i Osona. Muller del comte Guifré I de Barcelona (el Pelós). Almenys a partir de l’any 885 usà el títol de comtessa.
Tingué una participació notable en les fundacions eclesiàstiques empreses al seu temps per tal d’accelerar la repoblació d’Osona, Bages, el Berguedà i el Ripollès.
Fills seus foren: Guifre II Borrell i Sunyer, comtes de Barcelona, Sunifred II, comte d’Urgell, Miró II, comte de Cerdanya, Radulf, bisbe d’Elna, Emma, abadessa de Sant Joan, i segurament també Xixilona, monja.
(Catalunya, vers 1028 – 1057)
Comte d’Osona (1035-54). Fill de Berenguer Ramon I de Barcelona i de Guisla de Lluçà.
El seu pare li deixà el comtat d’Osona, encara que més tard (1054) hi renuncià, i es quedà la vila de Santpedor, a la qual llegà el monestir de Sant Benet de Bages.
Dades dels Països Catalans 