Arxiu d'etiquetes: comtat Cardona

Cardona, Joan Ramon Folc II de

13 Respostes

(Arbeca, Garrigues, 1400 – 1471)

Tercer comte de Cardona (1442-71) i comte consort de Prades. Dit també Celdoni Ermenter. Fill de Joan Ramon Folc I de Cardona, i de Joana de Gandia. El 1404 el seu pare li cedí el vescomtat de Vilamur.

El 1418, fallit el seu projecte de casament amb Cecília d’Urgell, germana de Jaume II el Dissortat, es casà amb Joana de Prades, germana de la reina Margarida. La seva muller heretà el comtat de Prades i la baronia d’Entença, per sentència reial del 1425. D’aquesta manera adquirí una categoria nobiliària superior a la de Cardona.

Com a comte de Prades intervingué activament en la vida parlamentària del seu temps, sempre al costat del seu pare. A la mort d’aquest (1442) renuncià al vescomtat de Vilamur i el comtat de Prades a favor del seu fill, el futur Joan Ramon Folc III, el 1445, i es retirà a Cardona.

Malgrat la seva actitud abstencionista, en esclatar la guerra civil catalana del 1462 el comtat de Cardona fou un dels reductes de Joan II el Sense Fe, raó per la qual les autoritats catalanes declararen el comte enemic del Principat (1462).

Cardona, Hug II de

30 Respostes

(Catalunya, 15 octubre 1328 – Cardona, Bages, 2 agost 1400)

Vescomte de Cardona (1334-75), primer comte de Cardona (1375-1400). Fill i successor d’Hug VI d’Empúries i de Beatriu d’Anglesola.

Acompanyà Pere III de Catalunya a Morvedre (1342), defensà la Cerdanya contra Jaume III de Mallorca (1347) i participà en l’expedició de Sardenya del 1354 i, més tard, en la defensa de les fronteres d’Aragó contra la invasió castellana.

Fou molt amic de l’infant Ferran d’Aragó, marquès de Tortosa, i enemic declarat del privat reial Bernat II de Cabrera, a la caiguda del qual contribuí. El 1375 Pere III l’elevà a la categoria de comte.

Engrandí el seu patrimoni, gràcies al seu oncle matern Ramon d’Anglesola, amb el vescomtat de Vilamur (1381) i les baronies de Bellpuig (1386) i de Juneda.

Els darrers anys del regnat de Pere III en fou un dels consellers predilectes, i conservà aquesta privadesa durant el regnat de Joan I el Caçador, malgrat la seva amistat amb la reina Sibil·la de Fortià. El 1364 fou investit amb l’almirallat de la corona catalano-aragonesa, títol que restà vinculat a la família.

Havia estat estretament emparentat amb la família reial pels seus successius matrimonis amb Blanca d’Empúries, filla de l’infant Ramon Berenguer I d’Empúries, i amb Beatriu de Luna.

A l’època de la seva màxima esplendor, entre el 1393 i el 1400, Andreu Febrer compongué el panegíric de les dames de la seva casa.

Cardona, comtat de

64 Respostes

(Catalunya, segle XIV – )

Títol concedit l’any 1375 a Hug II de Cardona per Pere III de Catalunya; el vescomtat de Cardona era erigit així en comtat.

Durant el seu llarg govern (1334-1400), el patrimoni fou engrandit notablement amb la incorporació (1381) del vescomtat de Vilamur, de la rica i extensa baronia de Bellpuig (1386) i de la de Juneda.

L’adhesió del comte Joan Ramon Folc I de Cardona, fill i successor d’Hug II, a la nova dinastia després de la sentència de Casp (1412) fou recompensada amb la resolució a favor del seu hereu, Joan Ramon Folc II, del plet sobre l’herència del comtat de Prades (1425) com a marit de la pubilla d’aquell comtat, Joana de Prades, la qual li aportà també la baronia d’Entença.

Joan Ramon Folc II renuncià aquell comtat en el seu fill Joan Ramon Folc III, el qual fou sens dubte la figura més brillant de la casa de Cardona. En esclatar la guerra civil (1462) abraçà la causa reialista i fou la principal figura militar de Joan II el Sense Fe en aquella llarga lluita, de la qual fou també un dels grans beneficiaris.

El seu hereu Joan Ramon Folc IV de Cardona (1486-1513), a qui, com a nét de Jaume II d’Urgell el Dissortat, foren fetes propostes de reialesa pels catalans rebels a Joan II (1466), es mantingué fidel al rei, i fou recompensat amb la investidura del comtat de Pallars, erigit en marquesat (1491), i l’erecció del comtat a ducat de Cardona (1491).

En morir el seu successor Ferran de Cardona i Enríquez (1543), heretà el ducat la filla d’aquest, Joana (I) de Cardona i Manrique de Lara.

A la mort del duc Pedro Antonio de Aragó y Fernández de Córdoba (1670-90), sense fills, el copiós heretatge anà a parar al llinatge castellà dels ducs de Medinaceli a través de la filla del duc Lluís Ramon Folc d’Aragó i Fernández de Córdoba, Caterina Antònia de Cardona, casada amb Juan Francisco de la Cerda, duc de Medinaceli.

Al segle XVII, el ducat pròpiament dit, que comprenia les terres de l’antic vescomtat, era compost de quatre grans batllies (Cardona, Solsona, Torà i Morunys).

Cardona -llinatge-

54 Respostes

(Catalunya, 1062 – segle XVIII)

Llinatge vescomtal, un dels més antics i poderosos de la noblesa catalana.

Té l’origen en els vescomtes d’Osona, posseïdors de l’antic castell de Cardona, que a partir de Ramon Folc I de Cardona (mort el 1086) s’anomenaren vescomtes de Cardona.

L’explotació de les salines i els extensos dominis, incrementats al llarg dels anys, els convertiren en una de les primeres famílies del país, almiralls d’Aragó des del segle XIV. El 1375 el vescomtat fou convertit en comtat i en ducat el 1491.

Al segle XVII l’heretatge passà als ducs de Medinaceli, que mantenen el títol i l’arxiu.

De la línia principal sortiren: els senyors de Torà, els barons de Mazzarone, els barons de Bellpuig, després ducs de Soma i Sessa i comtes de Palamós, els comtes de Collesano, els de Chiusa, els marquesos de Guadalest i els de Castellnou i els barons de Sant Mori.

Cardona, Joan Ramon Folc I de

32 Respostes

(Catalunya, 3 gener 1375 – Cardona, Bages, 11 abril 1441)

Segon comte de Cardona, vescomte de Vilamur i almirall d’Aragó. Fill de Hug II de Cardona i de Beatriu de Luna. Era conegut també amb els noms de Cap de Sant Joan Baptista, el Gambacoberta i el comte Camacurt. Es casà a 16 anys amb Joana de Villena, de la casa reial. El 1396 fou un dels magnats que anaren a Sicília a cercar el nou rei Martí I l’Humà, que l’investí ben aviat de l’almirallat patern.

El 1400 heretà el comtat de Cardona. Fou un dels generals de Martí I el Jove a la campanya sarda que acabà amb la tragèdia de Sanluri (1409). Durant l’interregne de 1410-12, ell i el seu germà Antoni de Cardona i de Luna foren els caps parlamentaris més notables de la noblesa urgellista. El 1412 protestaren per la manera com havien estat elegits els compromissaris de Casp, però, un cop pronunciada la sentència, el comte s’adherí fervorosament a la nova dinastia i es negà a col·laborar en la revolta de Jaume II el Dissortat (1413).

Amb motiu del casament del seu fill Joan Ramon Folc II amb Joana de Prades, li escriví una bella lletra de consells i instruccions. El 1418 fou ambaixador d’Alfons IV el Magnànim al Concili de Constança, i el 1423 manà l’estol que portà a Nàpols l’infant Pere d’Aragó amb forces que permeteren al rei de prendre de nou la ciutat. De retorn, l’estol saquejà Marsella. Després del 1436 es retirà a Cardona.