(Barcelona, 1865 – segle XX)
Musicòleg i compositor. Deixeble de Claudi Martínez i Imbert i de Felip Pedrell, fou director artístic de l’Associació Wagneriana (1904).
És autor d’obres simfòniques i de cambra i de la sarsuela El sant de l’oncle i obres vocals.
Publicà estudis dels drames musicals wagnerians, entre els quals es destaca Parsifal de Wagner (1903).
(Barcelona, 28 març 1928 – Bornheim, Renània, Alemanya, 21 setembre 2018)
Compositor i director d’orquestra. Amplià estudis a Munic (1950-54).
Ha actuat a diferents ciutats europees. Col·laborador de la Westdeutscher Rundfunk (RFA) i de l’estudi de música electrònica de la universitat d’Utrecht.
És autor, entre altres obres, d’Imago, per a orquestra de cambra (1964), i de Textos, per a cinta magnetofònica i soprano (1967).
(Barcelona, 2 juliol 1880 – 4 juny 1963)
Compositor. Nebot d’Eusebi Daniel i Campalans. Residí a París (1900-vers 1912) i a l’Argentina (1917-vers 1924).
Autor d’obres per a piano, lieder, l’òpera inèdita Canigó i sarsueles en català (La meva rosa no és per a tu, 1937, amb text d’Alfons Roure) i en castellà.
També conreà la pintura i, professionalment, la fotografia.
(Corbins, Segrià, 1865 – Barcelona, 1 juliol 1950)
Organista i compositor. Estudià al conservatori de Brussel·les, on fou professor de contrapunt i d’orgue.
Compongué música religiosa i obres per a orgue.
L’any 1908 inaugurà l’orgue del Palau de la Música Catalana, a Barcelona.
(Llers, Alt Empordà, 24 desembre 1861 – Barcelona, 1927)
Compositor i professor. Estudià a Barcelona. El 1900 s’establí a Bahía Blanca (Argentina) on fundà una acadèmia de música.
El 1918 tornà a Barcelona i es dedicà a l’ensenyament. És autor de música religiosa i de cançons infantils.
(Palma de Mallorca, 6 febrer 1816 – Barcelona, 7 març 1839)
Compositor. Fill de barcelonins, estudià a Barcelona amb Ramon Vilanova.
Escriví tres òperes: Ugo, conte di Parigi (1837), Il sonnambulo (1838), que deixà sense acabar, i La fattuchiera (1838), amb la qual obtingué un gran èxit al Teatre Principal de Barcelona (1838).
És també autor d’una simfonia (1835), dedicada a l’actriu Matilde Díez, un himne, alguns duets, com el Duetto fra un Sabino e un Romano (1837), àries, cors, etc.
Fou el primer compositor del país d’estil plenament romàntic -fou anomenat el Bellini català-, fet que li valgué l’entusiasme de la generació jove d’aleshores.
Una tuberculosi, que el conduí a la mort, però, estroncà la seva carrera.
(Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 28 juny 1842 – 26 setembre 1899)
Compositor i escriptor. Col·laborà amb Josep Anselm Clavé en l’organització de diferents cors populars i fundà l’Euterpe Caldense.
Compongué obres de música religiosa (Passió i mort de Nostre Senyor Jesucrist), corals (Los segadors, Los llenyaters) i sarsueles (La mar vella, El maldito).
Publicà articles de crítica musical a “El Diluvio” i al “Diario de Barcelona”, els volums de poesia Flors boscanes (1878) i Primavera (1880), i una Guía cicerona del viajero o bañista en Caldas de Montbuy (1873).
Fou el pare del poeta Ramon Cuspinera i Vendrell (Barcelona, 1888 – 1917).
(Esparreguera, Baix Llobregat, 7 febrer 1876 – Barcelona, 13 gener 1942)
Compositor. Es formà musicalment a Montserrat i amplià més tard els seus estudis de piano amb Joan B. Pellicer i els de composició amb Amadeu Vives i Enric Morera. Fou mestre de capella a Sitges, i alternà aquesta tasca amb la de concertista.
Autor de Poema psíquico (1928), d’una suite per a orquestra (1929), de nombroses obres de música de cambra (set quartets i un sextet), una missa a dos cors i d’altres obres simfòniques.
Fou presentat al públic per l’Orquestra Pau Casals amb la interpretació de dos dels seus tres preludis simfònics (1930).
(Gràcia, Barcelona, 16 desembre 1875 – Barcelona, 29 març 1940)
Compositor i organista. Estudià amb Enric Granados.
Compongué sarsueles amb text català (La torre, 1898; El recomanat, 1899, i Montserrat, 1907) i la música per a l’obra escènica de Juli Vallmitjana Muntanyes blanques (1911).
Harmonitzà nombroses cançons tradicionals i compongué obres corals, sardanes i peces per a instruments de teclat.
Fundà l’Orfeó Gracienc i l’Orfeó Montserrat.
(Barcelona, 17 agost 1947 – 21 abril 2012)
Etnomusicòleg i compositor. Es formà al Conservatori de Barcelona i a la Sorbona, on s’especialitzà en etnomusicologia amb C. Marcel-Dubios.
Professor d’aquesta matèria al Conservatori de Barcelona. Membre de la Societat Internacional de Musicologia i de la Societat Catalana de Musicologia, entre d’altres.
Ha publicat Música Tradicional Catalana I, II, III (1981-85), Cancionero Popular de la Provincia de Cáceres (1982) i El Folklore Musical (setè volum d’Historia de la Música Española, 1983).
Dades dels Països Catalans 