(Catalunya, segle XIV – Girona, segle XIV)
Filantrop. Era mercader a la ciutat de Girona.
Hi establí, a despeses seves, un col·legi de pàrvuls amb nombroses places dedicades a infants sense mitjans.
Beuda, Jaume
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: comerciants/es
Bau i Vergés, Josep
(Tortosa, Baix Ebre, 1868 – 15 març 1935)
Comerciant d’oli. Obrí el mercat nord-americà i, en especial, l’argentí.
Fou el pare de Joaquim Bau i Nolla.
Vidal i Vilalba, Lluís
(Barcelona, 1745 – Vélez de la Gomera, Canàries, 1803)
Aventurer. Fou músic a A Corunya, Bilbao, París i Lió. A la Martinica i la Granada es dedicà al comerç per tota la mar Carib, i fou empresonat per motius poc clars el 1780.
De nou a la península Ibèrica (1783), tractà inútilment de guanyar-se el favor del secretari general d’Índies José de Gálvez, comunicant-li informació dels moviments subversius a les colònies d’ultramar.
Establert a Londres (1784), entrà en contacte, fent-se passar per italià, amb ex-jesuïtes que conspiraven per la independència de Xile (d’ací que hom hagí parlat d’una conspiració de Vidalle). Delatat a l’ambaixador Bernardo del Campo, fugí a Normandia, des d’on comunicà a Floridablanca els detalls del complot (1785).
Empresonat a París pel comte d’Aranda, fou portat a Madrid i processat, tot i que la sentència no fou dictada, per tal de no donar publicitat a l’afer. Reclòs a les Canàries (1792), hi morí dement.
Vidal, Francesc Antoni
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Comerciant i polític. El 1713 era membre del Consell de Cent.
Durant el setge filipista de Barcelona anà a Mallorca, on organitzà un important comboi de queviures i armes que assolí de burlar el bloqueig i entrar a Barcelona (octubre 1713).
Poc després fou elegit conseller quart de la ciutat, i s’ocupà dels serveis d’intendència durant la resta de la lluita.
Vic -llinatge-
(País Valencià, segle XIII – segle XVII)
Llinatge noble. Originari, segons tradició familiar, de Castelló d’Empúries, i que es radicà al Regne de València, des de la seva conquesta, on foren patrons del monestir de Santa Maria de la Murta.
Els primer personatges que hom hi troba són Bernat de Vic, Guillem (I) de Vic,
- Galceran de Vic (Catalunya, segle XIII – 1270) Noble.
- Guillem de Vic (País Valencià, segle XIII – Tunis, Tunísia, 1263) Noble. A la seva mort deixà una quantiosa herència.
- Jaume de Vic (País Valencià, segle XIII – 1284) Noble. Representant al País Valencià dels cònsols de mar.
Després de Dídac (I) de Vic i de Castellví, l’herència d’aquest llinatge passà per successió als Manglano, que, durant un temps, es cognomenaren de Vic.
Potser té el mateix origen una família burgesa Vic de mercaders barcelonins que durant molt de temps estigué relacionada comercialment amb Tunis. Hom en pot esmentar Berenguer de Vic (Catalunya, segle XIII) Mercader. Fou membre del Consell de Cent.
Solsona, Arnau de
(Lleida, segle XIII)
Mercader. Comercià activament per la Mediterrània, i especialment amb els territoris sarraïns.
A Tunis es casà amb Elisenda de Sant Climent, una captiva que havia restat vídua, mare de Guillemona, que l’emir Miralmomoní havia pres per muller. Arnau i Elisenda tornaren a Lleida amb la relíquia de Sant Drap de la Passió de Crist, robat secretament per Guillemona.
Descobert el robatori per l’emir, entaulà una enèrgica gestió davant de Jaume I perquè el Sant Drap li fos restituït. El monarca comminà a Arnau perquè tornès la relíquia, cosa que ell negà, ja que Elisenda no li revelà el seu secret. Arnau fou empresonat, però gràcies a la defensa del famós Guillem Sasala, recuperà la llibertat pagant 3.000 dobles d’or (1272).
Fins que la seva muller no es trobà a les portes de la mort, no li confessà la veritat i li entregà la relíquia, el qual la guardà fins que estigué a punt de morir (1297), i llavors la donà al bisbe de Lleida Guerau d’Andrià.
La relíquia fou venerada a la seu de Lleida fins al 1936.
Setantí, Guillem
(Barcelona, vers 1410 – 1490)
Mercader. Fill gran de Jaume Setantí. Fou l’hereu de la casa paterna del Born. Formà la branca primogènita. Fou tresorer dels reis elegits per la generalitat.
Foren germans seus:
Lluís Setantí (Barcelona, 1417 – vers 1488) Mercader. Juntament amb el seu germà, Francesc, foren els iniciadors de la segona branca d’aquesta família, la qual intervingué en la política municipal i es distingiren per un cert acaparament dels càrrecs de conseller, obrer, cònsol de llotja, sobretot des del 1460.
Francesc Setantí (Barcelona, 1420 – abans 1483) Comerciant.
Setantí -llinatge-
(Lucca, Itàlia, segle XIV – Barcelona, 1614)
Família de mercaders. Establerts a Barcelona, on catalanitzaren llur cognom primitiu, possiblement Accettanti.
El primer fou Jaume Setantí (Lucca, Itàlia, segle XIV – Barcelona, 1450) Mercader. Fou el primer de la família que s’instal·là a Barcelona, i féu venir als seus germans Joan i Pere Setantí. Foren banquers i deixaren diners a Pere III el Cerimoniós, puix que el rei els concedí el castell de Calonge.
Jaume esdevingué un dels mercaders barcelonins més rics i més influents i fou, amb la seva muller Joana Ferrer, procedent d’una família de donzells, el cap d’una llarga branca que ascendí ràpidament d’estament social.
Deixà tres fills: Guillem, Lluís i Francesc Setantí.
La branca primogènita d’aquesta família s’extingí amb la dama Marianna Setantí i Colom (Barcelona, segle XVI – 1614).
Selomó Bonjuda
(Barcelona, segle XIV – València, segle XIV)
Mercader i poeta jueu de circumstàncies, de qui es conserva una poesia de felicitació a Mosé Natan de Tàrrega.
Es convertí el 1391 i rebé el nom de Pere de Montcada.
Seguí, Bernat
(Illes Balears, segle XIV – vers 1320)
Mercader. Fou soci d’un marroquí de Tilimsen que traficava a Eivissa (1296). Amb un company, fou ambaixador del rei Abū Ya’qūb per a demanar una ajuda a Jaume II (1302). Bernat es guanyà la confiança dels dos reis.
Organitzà una milícia catalana de la qual fou fet alcaid (1303), però caigué malalt i el seu germà Guillem hagué de dur-la al Marroc (1304), on ell retornà seguidament. Envià un altre germà, Arnau, a Jaume II per tal de negociar la tramesa de naus catalanes en la campanya contra Ceuta.
Treballà per a mantenir l’amistat d’Abū Ya’qūb amb els castellans. El nou rei Abū Tābit l’envià també a Jaume II (1308). Ajudà amb èxit el seu successor Abū Rābi’a contra els granadins (1309). Actuà com a alcaid major, no solament de la milícia, sinó de tots els cristians del Marroc, on féu prevaler la influència catalano-aragonesa.
Es mantingué fidel al rei africà durant la guerra civil, en la qual perdé la seva muller Marciana (1315). Fou pres, però pel seu prestigi fou ràpidament alliberat. Ajudà a la reconciliació amb els rebels.
Foren germans seus:
Arnau Seguí (Catalunya, segle XIII – Marroc ?, segle XIV) Militar. Secundà l’actuació del seu germà Berenguer al Marroc. Jaume II l’envià com a ambaixador a Mansura el 1303. L’any següent, inversament, actuà com a missatger del soldà Abu-Iakub prop del rei Jaume. Tornà al Marroc per col·laborar amb els seus germans. Fou alcaid de Marràqueix fins al 1316, any en què era succeït al càrrec pel seu germà, Berenguer.
Berenguer Seguí (Catalunya, segle XIII – Marroc ?, segle XIV) Militar. El 1316 succeí al seu germà Arnau com a alcaid local de Marràqueix, depenent de l’alcaid general al Marroc, que era Bernat. Per als Berenguer Seguí de dades posteriors ha estat preferida la identificació amb el seu nebot Berenguer Seguí, fill de Bernat.
Guillem Seguí (Illes Balears, segle XIII – Marroc ?, segle XIV) Militar. De primer fou el principal auxiliar de Bernat, quan aquest fou nomenat alcaid general de cristians del Marroc en 1303. L’any següent, per malaltia de Bernat, fou comandant interí de la milícia catalana al servei d’Abu-Iakub. Degué morir bastant abans que els seus germans, ja que aviat se’n perden les notícies.
Dades dels Països Catalans 