(País Valencià)
Antiga ciutat, coneguda per un text de Tit Livi i que correspon a la costa meridional valenciana, sense localització segura.
Alguns autors l’han identificada amb Akra Leuké, la situació exacta de la qual tampoc no és coneguda.
No és versemblant que correspongués a les ruïnes del tossal de Manises.
Antic nom de la ciutat de Castelló de la Plana.
(Sardenya, Itàlia)
Designació de la ciutat de Castelsardo, aplicada després de la conquesta catalana (1448).
(Castelló de la Plana, Plana Alta)
Antiga ciutat ibèrica, pretesament identificada amb la ciutat de Cartalias, Castalias o Castalium.
(Castelló de la Plana, Plana Alta)
Antiga ciutat ibèrica. Esmentada per Estrabó com a pròxima a Sagunt, que, amb la lectura de Castalias, Castalia o Castalium, hom ha volgut identificar amb Castelló, en el seu emplaçament primitiu al collet de la Magdalena.
Municipi de l’Alacantí (País Valencià): 163,8 km2, 453 m alt, 7.226 hab (2014)
(cast: Jijona) Situat al centre de la vall de Xixona, a la serralada Pre-bètica valenciana, tancada per la penya Roja o penya de Xixona (1.236 m alt), a les vores del riu de la Torre, afluent del Montnegre, que es recorregut per la foia, o canal, de Xixona, al nord d’Alacant. El territori és accidentat.
Predomini de l’agricultura de secà sobre la de regadiu; els conreus més estesos són els cereals i els ametllers, seguits del d’oliveres, els conreus d’horta i els de garrofers. Ramaderia ovina i porcina; hi té molta importància l’apicultura. Important indústria alimentària basada en la fabricació de torrons de Xixona, a més d’indústria conservera i del moble. Àrea comercial d’Alacant.
La ciutat és al coster d’un tossal, amb carrers estrets i costeruts, a la dreta de la rambla de la Torre, coronat per les restes del castell de Xixona; l’església parroquial de l’Assumpció i de Sant Bartomeu, fou bastida en 1609-29 (es conserva la primitiva parròquia, gòtica); convent de Lloret (1592).
El municipi comprèn, a més, el llogaret i districte de la Sarga (on hi ha valuoses pintures rupestres), la parròquia de Montnegre i els districtes rurals d’Abió, Almarx, Alècua, Almoraig, el Barranc, Bugaia, el Cabeçó, la Canal, Feliu, Nuges, Espartar, Segorb i Silim.
Fou centre de la governació o corregiment de Xixona.
Enllaç web: Ajuntament
Municipi i capital comarcal de la Costera (País Valencià): 76,56 km2, 115 m alt, 29.343 hab (2014)
Format per una munió d’enclavaments que són record del gran terme medieval: el Realenc de la Plana, la Senyoria del Comte, la Garrofera, Terrafort, el molí de Sant Andreu, Torró, la Font Amarga, el Gafarró, el Paraire, la venta de Carbonell, el Pinar dels Frares, el territori de la Foia de Cerdà i diversos més escampats per la comarca. El terme és a la serralada Pre-bètica valenciana, drenat pels rius d’Albaida, de Cànyoles i dels Sants. Una part de l’aigua potable de Bellús arriba a la ciutat per un aqüeducte gòtic, anomenat les Arcadetes d’Alboi.
Agricultura amb conreus de secà (vinya, oliveres, garrofers, ametllers i arbres fruiters), i principalment de regadiu (amb grans superfícies de tarongers, i a més, arròs i altres hortalisses). La ramaderia és poc transcendent (boví, oví, cabrum i porcí) i avicultura. La tradició industrial es remunta als àrabs, amb la fabricació de paper, però l’embranzida moderna es cosa del principi del segle XX, amb la restauració de la paperera, de la fusta (especialitat en taüts mortuoris), alimentàries, tèxtil, productes metàl·lics i maquinària, que es desenvolupen en set polígons industrial.
LA CIUTAT.- D’origen ibèric i romà, centre de la regió de Xàtiva, es recolza al coster nord del tossal del Castell, on s’alça el castell de Xàtiva, del segle X, la timba meridional del qual és inexpugnable, adossada al qual hi hagué l’antiga ciutat i on es bastí Sant Feliu de Xàtiva, l’Albereda, amb un segon recinte on abunden les esglésies i els convents gòtics, com la col·legiata, i també el Museu Municipal de Belles Arts, notable edifici del segle XVI, i alguns casals renaixentistes; el recinte tenia nou portes que empalmà amb la Moreria (Vilanova de Xàtiva). Al principi del segle XX, desapareguda la muralla, començà l’eixample vers l’estació.
EL TERME.- Comprèn, a més, els pobles d’Annauir i de la Torre d’en Lloris, el llogaret de Sorió, les caseries de Mollà, el Realenc i de la paperera de Sant Jordi, els despoblats de Benifurt i Bixquert i el santuari del Puig.
Enllaços web: Ajuntament – Turisme – Biblioteca Municipal
Municipi i capital comarcal del Baix Maestrat (País Valencià): 95,5 km2, 6 m alt, 28.337 hab (2014)
(ant: Vinalaròs, cast: Vinaroz) Situat al litoral, al límit amb el Montsià. La plana de Vinaròs limita amb la serra d’Irta, pel sud, i és separada del delta de l’Ebre per la serra de Montsià, constitueix una plana formada pels al·luvions dels rius Sénia i Cérvol i les rambles Seca i d’Alcalà.
Es conrea gran part del terme; els conreus més estesos són: ametllers, oliveres, cereals i vinya (secà); i tarongers i hortalisses (regadiu). Ramaderia porcina, bovina i ovina; avicultura. Port comercial i de pesca. Pedreres de calcària. Indústria alimentària i de fabricació de materials per a la construcció. Centre d’estiueig i turisme. Centre comercial. Població en ascens.
La ciutat és situada arran mateix de la mar; hi ha el recinte de la vila medieval (del segle XIII, completat i emmurallat el XIV), al segle XVIII es produí l’eixamplament més important, cap al sud, cap a ponent i cap al nord, amb l’aparició de nous barris, i al segle XX hi hagué l’expansió més moderna, cap al sud, al voltant del port (obra realitzada entre el 1851 i el 1875). L’església parroquial de l’Assumpció fou construïda entre el 1586 i 1594; convent de Sant Agustí (segle XVI) i Sant Francesc (1643).
Dins el terme, santuari de Sant Sebastià i de la Mare de Déu de la Misericòrdia, patrons de la ciutat.
El 1359 els templers hi establiren la comanda de Vinaròs, i al desembre de 1411 s’hi reuní el parlament de Vinaròs.
Enllaços web: Ajuntament – Vinaròs News
Municipi i capital de la comarca de l’Alt Vinalopó (País Valencià): 345,6 km2, 505 m alt, 34.530 hab (2014)
Comprèn més del 60% de la comarca, que correspon al sector nord-oest, regat per la capçalera del Vinalopó, en un eixamplament de la vall que travessa la serralada Pre-bètica valenciana, a la zona de parla castellana del País Valencià.
Conreus de secà (vinya, cereals, ametllers i oliveres); el regadiu aprofita l’aigua de fonts i de pous (hortalisses i arbres fruiters). Ramaderia ovina, porcina i cabrum. Centre industrial i comercial; indústria alimentària, del calçat, fusta i moble, materials i construcció i metal·lúrgica; mantenen una certa activitat les fàbriques d’alcohol i licors. Hi ha salines a velles llacunes. Centre de la subàrea comercial, dependent d’Alacant. Població en ascens.
La ciutat és situada en un replà, al bell mig del corredor del Vinalopó; s’estén al peu de l’antic castell de Villena; església gòtica de Santa Maria; restes de l’antic clos emmurallat, com la Puerta de Joaquim Maria López i la de Biar. Nus de comunicacions. Fou el centre del cèlebre marquesat de Villena.
El terme comprèn els nuclis de La Venta de La Encina i el llogaret de Las Virtudes. Restes de l’edat del Bronze a l’important tresor de Villena.
Municipi de la Plana Baixa (País Valencià): 55,12 km2, 42 m alt, 50.755 hab (2014)
Situat prop del litoral mediterrani, a la riba dreta del Millars, al nord de la comarca, al límit amb la Plana Alta.
L’agricultura ocupa bona part del territori municipal, amb predomini del regadiu sobre el secà. El regadiu, d’ascendència musulmana, és regit des del final del 1870 per una comunitat de regants. S’aprofiten les aigües derivades del Millars, i des del començament del segle XX l’extreta de pous, que ha permès d’ampliar l’àrea regada. El conreu més estès és el dels cítrics, implantat a mitjan segle XIX per substituir els conreus tradicionals (lli, cànem, canya i morera). Als sectors de secà predominen els garrofers i ametllers, seguits per la vinya i les oliveres. Predomina la petita explotació agrària. Indústria alimentària (licors, sucs de fruites i turrons), de derivats de la fusta (serradores i tallers de mobles), de fabricació de materials per a la construcció, adoberies i gèneres de punt Àrea comercial de Castelló de la Plana.
A la ciutat destaquen l’església arxiprestal de Sant Jaume, del segle XVIII, la de la Sang, l’antic convent del Carme, el santuari de Sant Pasqual Bailon i la plaça Major, en part porxada. Santuari marià de Gràcia..
Enllaç web: Ajuntament
Dades dels Països Catalans 