(Barcelona, 24 octubre 1792 – València, 21 juliol 1848)
Cirurgià. Fou agregat a l’exèrcit durant els darrers temps de la guerra contra Napoleó, així com a la campanya del Perú.
De tornada d’Amèrica publicà alguns treballs professionals.
(Barcelona ?, segle XV)
Cirurgià d’ofici.
Fundà i subvencionà un premi de poesia, Joia de desconeixença (1457), que havia d’atorgar el consistori de Barcelona a qui cantés millor el tema de la dama sense mercè. El guanyà Antoni de Vallmanya.
(Barcelona, 8 juny 1769 – 15 setembre 1843)
(o Ametller) Metge i cirurgià. Fill de Joan Ameller i Mestre. Exercí a l’hospital de Barcelona i prengué part en la campanya del Rosselló durant la Guerra Gran (1793-95).
Fou catedràtic de clínica a Salamanca i, els últims anys de la seva vida, director del Col·legi de Cirurgia de Barcelona.
Llegí el discurs inaugural de l’any 1839, Ventajas de los simultáneos conocimientos médicos y quirúrgicos que deben concurrir en el profesor de la ciencia de curar, i fou autor de nombroses memòries i de diversos llibres de text.
Fou germà seu Joan Ameller i Ros (Barcelona, segle XVIII – 1852) Farmacèutic. Publicà alguns estudis de farmàcia i de química.
(Barcelona, 30 desembre 1886 – Tarragona, 22 abril 1939)
Metge i cirurgià. Fou metge a Calafell (1911-14), l’Espluga de Francolí (1914-19) i el Catllar (1920-23). Nomenat director de l’hospital Santa Tecla de Tarragona (1926-37).
Publica articles als Annals de l’Académia Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears i a la Revista de Medicina Clínica. Militant del Sindicat de Metges de Catalunya, fou un entusiasta directiu de la Cooperativa de Consum del Col·legi de Metges de Catalunya.
Catalanista convençut, milità a Acció Catalana i fou un dels líders del partit a Tarragona tot i que mai ocupa càrrecs polítics.
Durant la Guerra Civil -arriscant-se personalment- salva perseguits i els acompanya fins a la Jonquera. Aquesta actuació provoca que els activistes de la FAI l’obliguessin a dimitir com a director de l’Hospital.
Acabat el conflicte bèl·lic, una de les persones que li salvà la vida el denuncià i aconsegui que fos condemnat a mort per un tribunal militar. Abans de morir, digué en veu alta “moro per Déu, per la Lola (la seva dona) i per Catalunya”.
(Barcelona, 27 octubre 1897 – 20 gener 1977)
Cirurgià. Nascut en el si d’una família de metges, va acabar la carrera de medicina l’any 1921 i començà a treballar a l’Hospital de la Santa Creu. El més cèlebre dels seus descobriments consisteix en un sistema totalment innovador de tractament de les ferides.
Va residir a Anglaterra durant una trentena d’anys, durant els quals va exercir com a catedràtic de Cirurgia Ortopèdica a la Universitat d’Oxford. Va tornar a Catalunya l’any 1967.
Per la seva activitat en el camp de la medicina va ser àmpliament reconegut amb una gran quantitat de guardons i de doctorats honoris causa.
És autor d’uns quants llibres, entre els quals es destaca l’assaig L’esperit de Catalunya, repetidament reeditat.
(Cambrils, Baix Camp, 15 febrer 1734 – Madrid, 17 novembre 1816)
Cirurgià i anatomista. Estudià filosofia i humanitats a la Universitat de Cervera, d’allí passà al Real Colegio de Cirugía de Cadis, del qual era director Pere Virgili. El 1763, en haver acabat els estudis, fou nomenat director del Col·legi de Cirurgia de Barcelona i, un any més tard, director de l’hospital de la Santa Creu. Fou comissionat pel govern de Carles III, juntament amb Marià Ribes, per ampliar estudis a l’estranger.
Passà tres anys a París, i el 1777 es traslladà a Londres a estudiar sota el mestratge de W. Saunders i del conegut John Hunter. A aquest darrer suggerí una nova tècnica d’operar la trencadura crural, que rebé una gran acceptació i es coneix internacionalment com a operació de Gimbernat; duu també el seu nom el lligament de Gimbernat, la part fibrosa del canal crural, que ell havia descobert.
Després d’una estada a Edimburg i a Amsterdam, retornà a la península el 1778 amb Marià Ribes, i els fou encomanada l’organització del Colegio de Cirugía de San Carlos de Madrid, inaugurat el 1787, on organitzà un important museu anatòmic-patològic. Ideà diversos instruments de cirurgia, emprats encara actualment, i es distingí com a reformador de l’ensenyament professional.
A més de nombroses observacions clíniques, deixà manuscrits sobre directrius per a l’organització dels estudis de medicina. Entre les més importants de les seves obres es poden esmentar Nuevo método de operar en las hernias crurales (1794) i Disertación sobre las úlceras de los ojos que interesan la córnea transparente (1802).
Fou el pare de Carles de Gimbernat i Grassot, i de:
Agustí de Gimbernat i Grassot (Barcelona, segle XIX) Escriptor. Escriví la biografia del seu pare i del seu germà Carles. Publicà traduccions del francès i l’anglès.
(Xiva de Bunyol, Foia de Bunyol, 2 novembre 1881 – Barcelona, 1 febrer 1942)
Cirurgià. Cursà estudis de medicina a Barcelona i s’hi llicencià el 1905. Cirurgià de l’Hospital de la Santa Creu, el 1921 fundà una clínica quirúrgica a Sarrià (Clínica Corachan), fou membre de la Acadèmia de Medicina de Barcelona i presidí (1932-34) l’Acadèmia de Ciències Mèdiques. El 1935 organitzà un servei quirúrgic modèlic a l’Hospital de Sant Pau.
Fou conseller de Sanitat de la Generalitat i s’exilià el 1936. Retornà a Catalunya el 1941.
Col·laborador de diverses revistes, publicà La cirurgia en els processos abdominals aguts (1926), Cirugía gástrica (1934) i, amb Francesc Domènech i Alsina, Clínica y terapéutica quirúrgicas de urgencia (1937). Dirigí el Diccionari de medicina (1936), que serví per fixar la terminologia mèdica en català.
Enllaç web: Clínica Corachan
(Barcelona, 1760 – 1843)
Institució docent per a l’ensenyament de la cirurgia. Fundada per ordre reial, sota l’impuls i la direcció de Pere Virgili, segons el model del de Cadis. Era destinat a la formació de cirurgians militars i també civils per al Principat.
Virgili redactà els estatuts el 1764 (any que fou inaugurat oficialment), encara que des del 1761 ja funcionava en un edifici propi, d’estil neoclàssic, construït dins els terrenys de l’Hospital de la Santa Creu, segons projecte de l’arquitecte Ventura Rodríguez. N’era president el primer cirurgià de cambra de Madrid, que delegava les funcions en el director. Una part dels títols que concedia eren equivalents als universitaris i controlava l’exercici de la cirurgia al Principat.
Aviat adquirí un gran prestigi, tant pels professors com pel tipus d’ensenyament, eminentment pràctic, possibilitat pel fet de poguer treball amb els malalts del mencionat hospital, i per la facilitat de practicar disseccions. Tenia alumnes interns. El Col·legi hagué de vèncer l’oposició dels metges, dels col·legis antics de cirurgians i de la Universitat de Cervera.
En dos períodes breus s’uní a la càtedra de Medicina Pràctica de l’Hospital de la Santa Creu: en 1799-1801, amb el nom de Col·legi de Cirurgia i Medicina, i en 1821-23, amb el nom d’Escola Especial de la Ciència de Guarir. El 1843 es convertí en Facultat de Ciències Mèdiques depenent de la Universitat de Barcelona.
A la fi del segle XIX es construí la nova facultat i l’hospital clínic, que fou restaurat el 1929; conserva l’amfiteatre anatòmic, amb una interessant taula de dissecció de marbre, obra de Joan Enric, i el cadirat, obra de Llorenç Rosselló.
(València, 1 setembre 1852 – Barcelona, 23 abril 1928)
Metge i cirurgià. Es llicencià a Barcelona (1875) i es doctorà a Madrid (1877). Fou metge de la Casa de Caritat (1877), director de l’hospital del Sagrat Cor de Barcelona (1879-1928), fundador (1872) i, després, director (1893-95) de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, catedràtic honorari de la Facultat de Medicina de Barcelona i president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1901-10).
Creà la moderna escola de cirurgia catalana i aplicà, per primera vegada a la Península, el mètode antisèptic en el tractament de ferides.
Entre els nombrosos treballs mèdics que publicà es destaca el Manual práctico de cirugía antiséptica (1880), que tingué una gran difusió i que li valgué el títol de membre del Royal College of Surgeons of England.
Fou el pare del també metge Lleó Cardenal i Pujals.
Dades dels Països Catalans 