(València, 9 abril 1905 – 13 desembre 1997)
Històleg. Fou catedràtic de la facultat de medicina de València i hi ensenyà histologia i tècnica microgràfica.
Realitzà diversos estudis sobre cancerologia i escriví les obres La enfermedad cancerosa y su importancia en la región valenciana (1958) i Anatomía patológica tumoral (1968), entre d’altres.
A més, publicà diversos treballs sobre la patologia del càncer a l’estat espanyol i les lesions del sistema nerviós simpàtic, entre d’altres.
(Inca, Mallorca, 1709 – Palma de Mallorca, 1772)
Religiós observant. Fou catedràtic de prima a la Universitat de Cervera i de teologia moral a la de Palma.
És autor de l’obra Opúsculos morales y materias predicables, en sis volums.
(València, segle XVI – 1547)
(o Ledesma) Humanista i doctor en medicina. Fou catedràtic de grec a la Universitat de València (1530-47), i renovà l’ensenyament influït per les idees erasmistes.
Va publicar Graecarum institutionum (1536) i Prima primi canonis Avicenae sectio (1547).
(Binissalem, Mallorca, 25 març 1858 – Palma de Mallorca, 15 març 1928)
Historiador. Va ésser catedràtic a Santander i a Palma de Mallorca, i pertanyia a les acadèmies de San Fernando i de la Historia de Madrid.
Membre de la Societat Arqueològica Lul·liana, fundà el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana i el 1917 en fou elegit president; dirigí les excavacions de Pollentia. Col·laborà a la “Revista de Archivos y Bibliotecas”.
És autor d’articles sobre història i literatura balears i d’estudis i edicions crítiques de textos catalans medievals, com Llibre de savis i filòsofs de Jafudà Bonsenyor (1889), Bernardo Descoll es el autor de la Crónica de Pedro IV (1903), Estudis sobre el cançoner dels comtes d’Urgell (1907) i Llibre de Saviesa de Jaume I (1907).
Fou el pare de Joan Llabrés i Bernal.
(el Grau de València, Horta, 1 novembre 1769 – Madrid, 15 maig 1844)
Eclesiàstic. Catedràtic de la Universitat de València i paborde de la catedral.
Fou cridat a la Comissaria General de la Creuada i, més tard (1844), fou fet bisbe de Terol, però no en va arribar a prendre possessió.
Féu una deixa testamentària que permeté la iniciació dels treballs de conducció d’aigua potable a València, la conducció de la qual fou inaugurada el 1850.
(Llíria, Camp de Túria, 1868 – 1 juny 1944)
Músic. Estudià violí al Conservatori de València, on obtingué per oposició el premi de final de carrera. Fou primer violí a les orquestres del mestre Goñi i del Teatre Principal de València.
Donà diversos concerts a Madrid i a Lisboa, on actuà durant una temporada. El 1907 obtingué la càtedra de violí del Conservatori de València.
(València, 8 febrer 1908 – Madrid, 1 febrer 2001)
Filòleg i lingüista en castellà. Catedràtic a la Universitat de Madrid, ingressà a la Real Academia Española el 1951.
És autor d’Historia de la lengua española (1942), La trayectoria poética de Garcilaso (1948) i De la Edad Media a nuestros días (1967).
(Palma de Mallorca, segle XVII – Madrid, 1694)
Frare agustí. Fou catedràtic de grec a la universitat d’Alcalá i intèrpret oficial de Carles II.
Era home de molta cultura i coneixedor de moltes llengües orientals. Gaudí d’un fort prestigi.
(València, 1616 – Madrid, 1681)
Polític i jurisconsult. Estudià lleis a Salamanca, on fou catedràtic de jurisprudència. Exercí com a jutge criminal i civil a l’Audiència de València.
A Nàpols fou regent del Consell Col·lateral i lloctinent de la Cambra de Sumària. A Milà ocupà el càrrec de gran canceller de l’estat. Els seus contactes italians li valgueren ésser nomenat advocat fiscal del Consell d’Itàlia.
Fou el primer marquès de Centelles (1666).
