(Perpinyà, 1702 – 1764)
Segon marquès de Millars. Fill i hereu d’Esteve de Blanes i de Planque. Fou comissari de la noblesa del Rosselló (1749-59).
La seva segona muller i vídua Maria Delpàs-Camporrells i de Ros, filla del marquès de Sant Marçal, reuní una fortuna considerable i es veié obligada, el 1793, a refugiar-se a Barcelona, on sembla que morí en la indigència.
(Occitània, vers 980 – 1038)
Comte de Carcassona i Coserans/Bigorra. Fill de Roger I de Carcassona-Coserans.
Compartí el govern de Carcassona amb els seus germans Pere I, bisbe de Girona, i Ramon I; era germà d’Ermessenda, comtessa de Barcelona.
(Occitània)
Molts vescomtes eren membres de les famílies Montcada i Foix–Castellbó catalanes, que durant força temps regiren el vescomtat occità de Bearn.
Aquest s’associà així per un llarg període, de forma més o menys directa, a la història de Catalunya i de dues de les seves famílies més il·lustres i fecundes.
Veure> Maria I de Bearn (vescomtessa de Bearn i de Gabardà, 1145-73).
(Provença, França, segle XII – Barcelona, 1150)
Magnat. Cap de la família provençal dels Baus. Casat amb Estefania, germana de Dolça de Provença, la muller de Ramon Berenguer III de Barcelona, visqué en bones relacions amb el seu cunyat -l’acompanyà en l’expedició a Mallorca (1114)- i aquest li donà la senyoria de Berra.
Nomenat, però, Berenguer Ramon (1131) comte de Provença, Ramon I dels Baus s’uní, el 1142, al partit del comte de Tolosa Alfons Jordà i dels comtes de Forcalquier per reclamar una part de l’herència provençal. Per tal de donar a la seva causa una aparença de legitimitat, el 1145 aconseguí de l’emperador Conrad III la concessió de certs privilegis senyorials i la confirmació directa, a títol de feu imperial, de tots els béns que podia tenir.
Per mort del comte Berenguer Ramon (1144), s’ocupava aleshores del comtat, en nom del seu nebot Ramon Berenguer IV de Barcelona. Les hostilitats tingueren per escenari la regió d’Arle, on les tropes catalanes s’apoderaren del castell de Trencatalha.
El 1147 Ramon I dels Baus hagué de signar una treva, i el 1150 hagué de desplaçar-se a Barcelona, on morí, mentre prosseguien les negociacions de pau finals.
La seva figura ha estat considerada modernament com la d’un heroi de la independència de Provença.
(Peralada, Alt Empordà, segle XIII)
Conseller reial. El 1272 fixà la residència a Perpinyà, al servei de l’infant Jaume de Mallorca, que, en esdevenir rei (1276), el nomenà conseller. El 1282 era lloctinent del rei a Perpinyà.
El 1285 fou empresonat per Pere II el Gran a causa de la rivalitat d’aquest amb el seu germà Jaume de Mallorca, però no tardà a refer la seva fortuna.
(Perpinyà, segle XVIII – Barcelona, 1795)
Escriptor, del grup de Tuir, fill de Tomàs de Banyuls i de Martín, baró de Nyer i marquès de Montferrer, i germà petit de Joan Baptista.
Doctor en teologia, fou canonge d’Elna, rector de la Universitat de Perpinyà i, des del 1767, prior de Cornellà de Conflent. Traduí en vers al català la Zaira de Voltaire (1780-82).
Després de la Revolució Francesa s’establí a Barcelona, on testà el 1795.
(el Voló, Rosselló, 1939)
Camp de concentració, organitzat a la vila pel govern francès l’any 1939, destinat a refugiats civils que arribaven al territori de l’estat francès a la fi de la guerra civil espanyola de 1936-39 procedents de la zona republicana.
Era un camp de pas especialment dedicat a dones, vells i criatures, per a ésser traslladats als municipis que s’havien ofert a fer-se’n càrrec.
(el Voló, Rosselló, 30 abril 1794 – 1 maig 1794)
Fet d’armes, entre les forces franceses, dirigides pel general Dugommier, i les de l’estat espanyol, manades pel capità general de Catalunya, comte de La Unión, que hagué de desallotjat el Voló.
La batalla, punt central de la Guerra Gran, invertí el sentit que fins aleshores havia tingut aquesta: els francesos prengueren la iniciativa i penetraren al Principat.
(Prada, Conflent, 25 maig 1905 – Sant Cebrià de Rosselló, Rosselló, 25 desembre 1991)
Pintor. Format a Figueres amb Josep Morell i Macias, i la Llotja de Barcelona (1922). Estudià després amb Lluís Bausil, Andreu Fons-Godail i Lluís Delfau.
El 1928 es presentà individualment a Perpinyà, també exposà a París, a diverses ciutats franceses i el 1935 a la Sala Parés de Barcelona.
Secretari de la comuna de Perpinyà, gestionà la sortida del camp de concentració d’artistes com Antoni Clavé, Carles Fontseré i Pedro Flores, entre altres (1939).
La seva pintura és postimpressionista, amb diverses influències. El 1958 exposà sol a Girona i a Figueres.
Conservador i director del Museu Jacint Rigau de Perpinyà, hi incorporà obres d’artistes catalans.
Dades dels Països Catalans 