(Rosselló, segle XIII)
Magnat. Fou del partit dels Montcada a les bandositats d’aquests contra altres faccions, singularment enfront de la dels Cardona, durant les lluites civils de la minoritat de Jaume I.
S’acollí als convenis de concòrdia signats entre els dos bàndols esmentats pel maig de 1226.
(Sant Joan Lohitzune, França, 7 juny 1660)
Decret proposat pel cardenal Richelieu al rei Lluís XIV de França i signat per aquest, pocs dies després de la signatura de la pau dels Pirineus.
Segons l’edicte restaven abolits per sempre totes les institucions polítiques dels comtats de Rosselló i Cerdanya (aquest, en la part que atribuïa a França). Alhora què era creat el Consell Sobirà del Rosselló.
Aquesta abolició era era una violació flagrant dels juraments de Lluís XIII i del mateix Lluís XIV de respectar aquestes institucions de les terres catalanes incorporades a l’estat francès.
(Perpinyà, 10 novembre 1842 – 14 agost 1894)
“Un Tal“ Escriptor. Fou un dels autors més populars al seu temps, caracteritzat pel seu llenguatge col·loquial.
Escriví primer poesia en francès, recollides en part a Poésies roussillonnaises. El 1887 sortí el seu primer quadern de poesies catalanes, Un punyat de catalanades, que fou una revelació; després publicà quinze reculls breus: Cosas i altres (1888), Historis y coumedi (1888) Bestis y gen (1888), L’hourtoulana (1888), Proubem de riure (1889), Bingnas y donas (1889), Fablas y fabliots (1890), Countas de l’altre moun y d’aquest (1890), Jamecs (1890), Oun poc da tout (1891), Passa-Temps (1891), Barrajadís (1892), Plors y rialles (1893), Cansous (1893) i Pins y Pams (1893).
El 1894 publicà una Grammaire catalane, interessant per a estudiar la llengua de l’època.
Després de la seva mort sortiren encara vuit quaderns més de poesies: Pa la gen fis (1895), A tort y a trabès (1897), Oun moun de coses (1898), Bersous nous (1900), Lligiou (1900), Altre barrajadís, Cosas de Roussillou, Oun biatge a Barcelona.
L’impacte que produí és sensible encara avui. El 1965, el seu nét Enric Pepratx-Saisset i Joan Marty, reeditaren una bona part de la seva obra amb ortografia fabriana, amb el títol de Catalanes del Rosselló.
Fou el pare de Frederic Saisset.
(Catalunya Nord, segle XIV)
Cavaller. Degué mostrar-se partidari de Pere III arran de la despossessió de Jaume III de Mallorca, que era el seu senyor natural.
El 1345, poc després de l’annexió de la Cerdanya a la corona catalano-aragonesa, n’era veguer, així com batlle de Puigcerdà. Devia els nomenaments al rei Cerimoniós.
(Cerdanya, segle XIII)
Noble. El 1278 fou l’encarregat de notificar al comte de Pallars la disconformitat de Pere II als pactes convinguts sobre Berga entre el comte i el procurador reial Ramon d’Orcau.
Participà a l’expedició de Pere II el Gran a Barbaria i Sicília. Abans de partir de l’illa a causa del desafiament de Bordeus, el rei el convocà a Messina per conferenciar-hi i per triar alguns dels seus homes perquè l’acompanyessin.
El 1285 tenia el castell de Cotlliure per Pere II, quan aquest tracta de crear punts de resistència al Rosselló contra la croada francesa que hi entrava amb l’aprovació de Jaume II de Mallorca.
(Rosselló)
Natural o relatiu a la comarca o a la Catalunya sota l’administració francesa. Habitant del Rosselló.
Nom amb el qual és conegut habitualment el català septentrional.
(Catalunya Nord, segle XIII – segle XVII)
Territori format pels dos antics comtats de Rosselló i de Cerdanya. El primer en la seva extensió del segle IX, coincidint amb la diòcesi d’Elna i que comprenia per tant, a més de la plana costanera del Rosselló, el vescomtat de Castellnou, el Vallespir i el Conflent, i el segon sense el Berguedà, que foren tinguts en feu pel comte Sanç I i pel seu fill Nunó I, a la mort del qual revertiren a la corona el 1242 i que Jaume I cedí al seu fill Jaume com a part integrant del regne de Mallorca.
Jaume I de Catalunya-Aragó preveié ja el 1261 en el seu testament la partició dels seus estats entre els seus fills Pere i Jaume, a qui adjudicà el regne de Mallorca, els comtats de Rosselló i Cerdanya, la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d’Omeladès.
L’infant Jaume administrà des d’aleshores el seu futur regne com a veguer i procurador general del rei (mort el 1276) i convertí Perpinyà en la segona capital (després de Palma de Mallorca), on residí molt sovint i hi féu construir un magnífic castell reial entre els anys 1274 i 1300. Del 1276 al 1344 el nou regne de Mallorca mantingué més o menys la seva independència davant Barcelona gràcies sobretot a l’ajuda del rei de França i dels papes d’Avinyó.
Malgrat les greus vicissituds polítiques que conegueren els regnats de Jaume II de Mallorca (1276-1311), Sanç I de Mallorca (1311-24) i sobretot de Jaume III de Mallorca (1324-49), aquest període fou per al Rosselló el de màxima prosperitat, sobretot de Perpinyà, promoguda al rang de capital i enriquida, especialment, per la fabricació i el comerç dels draps.
Efectivament, ja el 1279 el rei Pere II de Catalunya-Aragó exigí del seu germà el rei de Mallorca que li retés homenatge; aquest contestà a aquesta manifestació de força aliant-se amb el rei Felip III de França, que el 1285 envaí el Rosselló. El rei Pere, però, aconseguí d’emparar-se del castell reial de Perpinyà i obligà així el rei Jaume II de Mallorca a fugir; el mateix rei francès morí a Perpinyà en la retirada.
Les hostilitats perduraren encara, però firmada la pau d’Anagni el 1295 els reis de Mallorca estigueren en bones relacions amb els de Catalunya-Aragó. Però en designar el 1322 el rei Sanç I de Mallorca com a successor el seu nebot Jaume, encara infant, per manca de successió directa, donà peu a una nova temptativa de recuperació del regne per part de Jaume II de Catalunya-Aragó; el papa aconseguí d’evitar una guerra.
Aquesta arribà el 1344, any en què el nou rei Pere III de Catalunya-Aragó envaí Mallorca mentre el rei Jaume III de Mallorca es refugiava al Rosselló. Després d’un intent de recuperar els seus estats amb l’ajuda del rei francès, amb la invasió del Conflent i la Cerdanya, fou finalment vençut i mort a Llucmajor (Mallorca) el 1349.
Els comtats de Rosselló i Cerdanya restaven integrats de nou directament a la corona catalano-aragonesa. Durant aquest període del regne de Mallorca, els comtats continuaren essent dividits administrativament en vegueries i sotsvegueries. La vegueria de Rosselló, amb capital a Perpinyà, s’uní amb la sotsvegueria de Vallespir i amb el territori d’Illa, que fins el 1309 pertanyia a la de Conflent. La de Conflent, amb capital a Vilafranca de Conflent, corresponia aproximadament a l’actual comarca del Conflent amb la sotsvegueria de Capcir, la vegueria de Cerdanya amb capital a Puigcerdà, amb el Baridà com a sotsvegueria i la vall de Ribes, que tingué una administració pròpia.
Aquestes demarcacions foren respectades per Pere III de Catalunya-Aragó el 1344 en incorporar els comtats a la corona i crear aquest mateix any la nova governació de Rosselló i Cerdanya, centrada a Perpinyà.
La ciutat consolidà la seva categoria de segona capital del Principat, hi fou establerta una seca (1346) per a encunyar or, en foren reforçades les fortificacions (1365), hi fou construït el Castellet i fundat l’estudi general. El seu fill Joan I creà el 1388 el tribunal del consolat de mar i el 1397 era iniciada la construcció de la llotja.
Del 1408 al 1415, els Comtats foren protagonistes d’alguns episodis cèlebres relacionats amb el Cisma d’Occident, amb l’estada al palau reial de Perpinyà del papa Benet XIII, el concili convocat pel papa el mateix 1408, l’entrevista del nou rei Ferran I de Catalunya-Aragó amb l’emperador Segimon i llur ruptura amb el papa Benet XIII (conferència de Perpinyà) el 1415.
Sota Alfons el Magnànim, sempre ocupat a la Mediterrània, els Comtats es beneficiaren de la bona administració de la reina Maria, lloctinent general, que residí sovint a Perpinyà i hi convocà corts.
Tot canvià amb Joan II de Catalunya-Aragó, el qual, ocupat en la revolta dels catalans del Principat (guerra contra Joan II), féu la imprudència el 1462, al tractat de Baiona, d’empenyorar els comtats de Rosselló i Cerdanya al rei de França Lluís XI en garantia d’una important ajuda en homes d’armes. Ocupats els Comtats des del 1463, fou establert un nou lloctinent, Joan de Foix, un nou governador, Bernat d’Oms, i creat un parlament amb jurisdicció sobre els dos comtats.
La revolta contra la nova administració francesa es propagà a partir de l’abril de 1472. El primer de febrer de 1473, Joan II, al capdavant d’un exèrcit, entrà a Perpinyà i s’hi tancà mentre la guarnició francesa es retirava al castell reial i un nou exèrcit enviat per Lluís XI assetjava la ciutat (abril-juny 1473). El 24 de juny era signada una treva i, poc després, el tractat de Perpinyà neutralitzava provisionalment els Comtats.
Amb tot, Lluís XI, aprofitant les dificultats de Joan II de la banda de Castella, violà tots els compromisos i ocupà de nou el Rosselló: s’emparà d’Elna (1474) i féu executar el governador Bernat d’Oms al castell de Perpinyà. Privats de tot auxili, els perpinyanesos resistiren un setge de vuit mesos, però es rendiren finalment per ordre de Joan II el 10 de maig de 1475, que atorgà a la ciutat el títol de fidelíssima.
La repressió fou molt dura. Hi hagué alçaments diversos de la població contra els ocupants; el 1477 Damià Descatllar intentà en va d’apoderar-se de Puigcerdà. Durant el període de domini francès el rei de França concedí el títol de comte de Rosselló a un fill legitimat del cinquè duc de Borbó, l’almirall Lluís de Borbó (mort el 1487), que el transmeté als seus fills, Carles de Borbó (mort sense fills el 1510) i Susagna de Borbó, muller primer de Jean de Chabannes, comte de Dammartin, i després de Charles de Boulainvillier, que també s’intitulà comte de Rosselló.
El 1493, però, pel tractat de Barcelona els comtats de Rosselló i Cerdanya foren reintegrats a la corona catalano-aragonesa i posava fi a trenta anys de guerres i ocupacions continuades. Amb tot, llur situació fronterera fou causa de reiterades alarmes com a conseqüència de les relacions tibants entre els reis de França i els dels regnes hispànics; el 1520 un exèrcit francès s’apoderava de la Tor de Querol i arribava a les portes de Puigcerdà; el 1542 Perpinyà, assetjada pel delfí de França Enric, era defensada victoriosament pel duc d’Alba. Una altra temptativa infructuosa per part de França tingué lloc el 1595.
Les guerres de religió franceses afectaren els Comtats en forma d’incursions frontereres. A la inseguretat i a una excessiva tendència centralitzadora -tot i que la governació dels Comtats continuà de dret essent independent de la governació del Principat de Catalunya-, s’hi afegí al segle XVII la pesta: l’epidèmia més mortífera tingué lloc el 1631, any en què Perpinyà perdé la meitat de la seva població.
La guerra amb França reprengué a partir del 1639, marcada per la caiguda de Salses i la seva represa, al moment en què els catalans s’aixecaven contra la intransigència del ministre comte duc d’Olivares i la brutalitat de les tropes castellanes (guerra dels Segadors). En 1640-41 els catalans firmaren l’aliança amb França i proclamaven Lluís XIII comte de Barcelona. El governador castellà de Perpinyà es rabejà amb els perpinyanesos rebels, mentre que tropes franco-catalanes iniciaven el blocatge de la vila, que durà trenta mesos. Cotlliure queia en mans franceses el 1642, Salses el 1643 després de la capital.
Però abandonat el Principat a la seva sort pels francesos, Barcelona hagué de capitular el 1651. El 1659 el tractat dels Pirineus havia de consagrar l’annexió definitiva dels comtats de Rosselló i Cerdanya, llevat de la Baixa Cerdanya, amb l’enclavament de Llívia, a França i foren convertits per l’administració francesa en província del Rosselló. Integrada aquesta el 1790 en el nou departament dels Pirineus Orientals, conserva amb tot popularment i en certa manera oficialment la denominació del Rosselló.
(Catalunya Nord, segle IX – segle XI)
Jurisdicció de l’antic comtat de Rosselló.
El primer o un dels primers a portar el títol de vescomte al Rosselló fou un Alfons vicecomite documentat en un judici del 832 celebrat a Elna i relatiu a unes terres de Santa Maria d’Arles. D’aquest Alfons, que el 847 rebé unes donacions del rei Carles II el Calb, hom sap que era fill d’un Sunvild, germà d’un Gomesind i pare d’un Sumnold i un Riculf.
Poc després, l’any 858, hi havia documentat un altre vescomte, Riquelm, que no devia ésser del Rosselló, però no consta ni és gens segur que fos emparentat amb l’Adefonsus vicecomite del 832 i el 847, car aleshores la dignitat vescomtal encara no havia esdevingut hereditària. La privatització del títol, més que no pas de la funció, vescomtal degué ésser obra del segle X.
Amb tot és al segle XI que es troba el títol vinculat amb seguretat a un llinatge els membres del qual, en lloc de titular-se vescomtes de Rosselló, s’anomenaren de Tatzó perquè entre les seves possessions hi havia aquest lloc i perquè, havent passat l’època en què els vescomtes exercien funcions públiques arreu del comtat, els vells vescomtes de Rosselló es convertiren en senyors feudals amb una jurisdicció més limitada territorialment.
A l’època de transició correspon el vescomte Guillem Adalbert, que l’any 1030 figura al costat del comte Gausfred II presidint una enquesta judicial feta a l’església de Toluges.
En una donació d’un alou de Banyuls dels Aspres feta l’any 1043 a l’església d’Elna es precisa també que la propietat donada limita amb terres d’un vescomte anomenat Oliba, del qual no se sap quin parentiu podia tenir amb l’anterior.
Finalment, en un judici del 1051 favorable a l’abadia de Cuixà hi figura un Guillem que es diu vescomte de Tatzó, títol que després portaren els seus descendents en lloc del vell títol vescomtal de Rosselló.
(Catalunya Nord, 1139 – 1790)
Antiga demarcació administrativa, centrada en la vila de Perpinyà.
El càrrec de veguer del Rosselló és testimoniat des del 1139, sota el govern de Gausfred III per al comtat de Rosselló (exclosos, per tant, el Vallespir i l’Alt Rosselló) i era exercit per Berenguer de Saguàrdia, que encara el detenia el 1172 quan el comtat fou annexat al de Barcelona, i es mantingué en el càrrec fins a la seva mort, el 1174, amb el nom de veguer de Perpinyà. La vegueria de Rosselló s’uní, sota el govern dels reis de Mallorca, amb la de Vallespir i amb el territori d’Illa, que fins el 1309 pertanyia a la de Conflent.
Tanmateix la sotsvegueria de Vallespir, que sorgí com a dependència, no comprengué ni el Riberal ni la part septentrional dels Aspres, que restaren sota la jurisdicció directa del veguer de Rosselló; en canvi el sector meridional de l’antic comtat rossellonès, del Tec a la serra d’Albera, entre Morellàs i la mar, fou incorporada en aquesta sotsvegueria.
Una i altra perduraren fins a la Revolució Francesa (1790).
(Catalunya Nord, 1659–1790)
Nom donat per la monarquia francesa a les comarques catalanes annexades a França arran del tractat dels Pirineus.
Comprenia les vegueries de Rosselló (amb la sotsvegueria de Vallespir), de Vilafranca de Conflent (amb la sotsvegueria de Capcir) i la nova de Cerdanya centrada a Sallagosa.
El 1790, juntament amb la major part de l’antiga vegueria llenguadociana de Fenolleda, constituí el nou departament dels Pirineus Orientals, el qual, malgrat tot, ha conservat popularment, i fins a un cert punt oficialment, el nom del Rosselló.
Dades dels Països Catalans 