(Catalunya, 1915 – 1934)
Materials lexicogràfics. Aplegats per Marià Aguiló i Fuster que, sota la direcció de Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu, foren publicats en 8 volums per l’Institut d’Estudis Catalans (1915-34).
Obra de consulta i no normativa, és important pel gran nombre d’exemples, trets d’una extensíssima bibliografia.
Bé que sovint resulti incomplet i fragmentari, esdevé imprescindible encara, sobretot per a l’estudi de la llengua antiga.
(Catalunya, 1960 – )
Festivitat anual organitzada per l’Obra del Ballet Popular per tal de fomentar les ballades de sardanes i l’esperit de germanor sardanista.
Els principals actes tenen lloc a l’anomenada ciutat pubilla, diferent cada any, però simultàniament és celebrada en moltes poblacions catalanes i en altres d’arreu del món on hi ha nuclis de catalans residents.
(Catalunya)
Dansa popular de caire cerimoniós i auster i de melodia suau i seriosa, pròpia de dies de festa, abans o després de l’ofici. Té nombroses variants i una notable antiguitat.
Ha estat anomenat també ballet de quatre, per tal com les parelles s’hi agrupaven de dues en dues.
Segons els llocs, era ballat amb vestits negres, les dones portant caputxes, escapularis al coll i rosaris a la mà, i els homes encreuant les mans sobre el pit.
(Catalunya, 1903)
Escultura de Josep Llimona. Representa una dona nua, agenollada i recolzada en un suport en actitud de sobri desconhort.
Fou presentada, en marbre, a la Cinquena Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona (1907). És el primer nu de l’artista, de notable regust modernista.
L’original és al Museu Nacional d’Art de Catalunya i la rèplica més popularitzada està situada al Parc de la Ciutadella de Barcelona (1917).
(Catalunya, 1965 – )
(DEC) Entitat. Creada al si d’Òmnium Cultural, s’ha dedicat preferentment a l’ensenyament i a la formació de mestres de català i a l’organització de classes de català a les escoles.
A partir del 1975 ha promogut un equip pedagògic permanent per a atendre la formació de professorat.
Publica, des del 1985, “Escola Catalana”, revista continuadora del “Butlletí”, el qual començà a publicar-se el 1965.
(Catalunya, 1251 – 1255)
Tractat de cavalleria. Titulat també Libellus de batallia facienda, escrit en català i atribuït tradicionalment a Pere Albert o a un autor anònim de la cort del veguer de Barcelona.
És una exposició del procediment a seguir en el duel judicial, destinada probablement als jutges.
Fonamentat en els Usatges, amb incorporació de les pràctiques judicials admeses pel costum, tingué consideració de llei i sol anar com a apèndix dels Usatges.
(Catalunya, segle XVIII)
Manuscrit anònim que recull poesies d’autors catalans, principalment de Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, com també de Maçaners, de Fontanella (segle XVII) i una d’Agustí Eura (segle XVIII).
Sembla ésser una selecció de les composicions que integren dos altres manuscrits: Recreo i jardí del Parnàs i Muses catalanes, recopilat per Baptista Mirambell cap al primer terç del segle XVII, i Curiositat catalana, un poc posterior, recopilat per un tal Carselio.
Una altra versió, molt més tardana (Recreo i jardí del Parnàs), inclou, a més, poetes de la segona meitat del segle XVIII, de temàtica religiosa o satírica, i obres en prosa de Quevedo.
De desigual qualitat literària, aquestes col·leccions permeten, tanmateix, de fixar l’obra autèntica de Vicent Garcia i d’assignar a altres autors composicions que erròniament li havien estat atribuïdes.
(Catalunya, 1435 – 1462)
Novel·la cavalleresca d’autor anònim.
Dividida en tres parts, escrita potser per un notari de la cúria, pels coneixements que demostra en el descabdellament de diferents aspectes de la història i la vida de la noblesa i la reialesa.
Fou trobada per M. Milà i Fontanals, que també li posà el títol, a la Biblioteca Nacional de Madrid el 1876.
Localitzada geogràficament i cronològicament, narra les aventures i l’ascensió social d’un cavaller pobre, de Curial, gràcies a la cavalleria i a l’amor i protecció de la seva dama, Güelfa.
L’acció versemblant i realista, el reflex de la crisi social del seu temps, el retrat psicològic dels personatges, especialment Curial, han fet que els estudiosos li apliquessin el qualificatiu de moderna i que la situïn entre la millor novel·lística del seu temps.
(Catalunya, segle XVI)
Obra històrica, des dels temps primitius fins a la mort de Joan II el Sense Fe. Obra de Pere Miquel Carbonell, que hi treballà fins el 1513.
Constitueix en bona part una reacció violenta contra la crònica de Pere Tomic i la marcada afecció d’aquest envers les faules i les llegendes.
La seva principal novetat, escrit en un català marcadament llatinitzant i de molt pobres qualitats literàries, és d’haver aprofitat abans que ningú les notícies de les cròniques franceses que conegué a través d’autors italians.
En arribar als temps de Pere III el Cerimoniós (el seu preferit) transcriví gairebé literalment la crònica reial i la continuà amb informacions tretes de les cròniques dels seus tres immediats successors.
No foren editades fins el 1547, i obtingueren una notable difusió.
(Catalunya-Aragó, abans 1359)
Obra concebuda per Pere III el Cerimoniós com a història oficial de la corona catalano-aragonesa. Coneguda també per la Crònica de Sant Joan de la Penya, fou redactada en versió llatina (perduda) i en la catalana i aragonesa entre 1369 i el 1373.
S’inicià amb referències a la Hispània antiga, continuà amb la invasió sarraïna, s’ocupa dels reis navarresos, dels comtes de Barcelona i acaba amb els reis de la corona catalano-aragonesa, fins a Alfons III el Benigne (1336).
Aquesta obra, la versió llatina, de Tomàs de Canyelles, antecedí a la crònica personal de Pere III i es basà en els Gesta comitum Barcinonensium et regum Aragonum, en la Historia gothica de Rodrigo Jiménez de Rada així com en altres textos.
Bé que literàriament té un valor poc notable, i que inclou fets llegendaris, destaca per la nombrosa informació inèdita que conté, que ha servit de guia per a la historiografia catalana posterior.
Dades dels Països Catalans 