(Catalunya, 1965 – )
(DEC) Entitat. Creada al si d’Òmnium Cultural, s’ha dedicat preferentment a l’ensenyament i a la formació de mestres de català i a l’organització de classes de català a les escoles.
A partir del 1975 ha promogut un equip pedagògic permanent per a atendre la formació de professorat.
Publica, des del 1985, “Escola Catalana”, revista continuadora del “Butlletí”, el qual començà a publicar-se el 1965.
(Catalunya, 1251 – 1255)
Tractat de cavalleria. Titulat també Libellus de batallia facienda, escrit en català i atribuït tradicionalment a Pere Albert o a un autor anònim de la cort del veguer de Barcelona.
És una exposició del procediment a seguir en el duel judicial, destinada probablement als jutges.
Fonamentat en els Usatges, amb incorporació de les pràctiques judicials admeses pel costum, tingué consideració de llei i sol anar com a apèndix dels Usatges.
(Catalunya, segle XVIII)
Manuscrit anònim que recull poesies d’autors catalans, principalment de Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, com també de Maçaners, de Fontanella (segle XVII) i una d’Agustí Eura (segle XVIII).
Sembla ésser una selecció de les composicions que integren dos altres manuscrits: Recreo i jardí del Parnàs i Muses catalanes, recopilat per Baptista Mirambell cap al primer terç del segle XVII, i Curiositat catalana, un poc posterior, recopilat per un tal Carselio.
Una altra versió, molt més tardana (Recreo i jardí del Parnàs), inclou, a més, poetes de la segona meitat del segle XVIII, de temàtica religiosa o satírica, i obres en prosa de Quevedo.
De desigual qualitat literària, aquestes col·leccions permeten, tanmateix, de fixar l’obra autèntica de Vicent Garcia i d’assignar a altres autors composicions que erròniament li havien estat atribuïdes.
(Catalunya, 1435 – 1462)
Novel·la cavalleresca d’autor anònim.
Dividida en tres parts, escrita potser per un notari de la cúria, pels coneixements que demostra en el descabdellament de diferents aspectes de la història i la vida de la noblesa i la reialesa.
Fou trobada per M. Milà i Fontanals, que també li posà el títol, a la Biblioteca Nacional de Madrid el 1876.
Localitzada geogràficament i cronològicament, narra les aventures i l’ascensió social d’un cavaller pobre, de Curial, gràcies a la cavalleria i a l’amor i protecció de la seva dama, Güelfa.
L’acció versemblant i realista, el reflex de la crisi social del seu temps, el retrat psicològic dels personatges, especialment Curial, han fet que els estudiosos li apliquessin el qualificatiu de moderna i que la situïn entre la millor novel·lística del seu temps.
(Catalunya, segle XVI)
Obra històrica, des dels temps primitius fins a la mort de Joan II el Sense Fe. Obra de Pere Miquel Carbonell, que hi treballà fins el 1513.
Constitueix en bona part una reacció violenta contra la crònica de Pere Tomic i la marcada afecció d’aquest envers les faules i les llegendes.
La seva principal novetat, escrit en un català marcadament llatinitzant i de molt pobres qualitats literàries, és d’haver aprofitat abans que ningú les notícies de les cròniques franceses que conegué a través d’autors italians.
En arribar als temps de Pere III el Cerimoniós (el seu preferit) transcriví gairebé literalment la crònica reial i la continuà amb informacions tretes de les cròniques dels seus tres immediats successors.
No foren editades fins el 1547, i obtingueren una notable difusió.
(Catalunya-Aragó, abans 1359)
Obra concebuda per Pere III el Cerimoniós com a història oficial de la corona catalano-aragonesa. Coneguda també per la Crònica de Sant Joan de la Penya, fou redactada en versió llatina (perduda) i en la catalana i aragonesa entre 1369 i el 1373.
S’inicià amb referències a la Hispània antiga, continuà amb la invasió sarraïna, s’ocupa dels reis navarresos, dels comtes de Barcelona i acaba amb els reis de la corona catalano-aragonesa, fins a Alfons III el Benigne (1336).
Aquesta obra, la versió llatina, de Tomàs de Canyelles, antecedí a la crònica personal de Pere III i es basà en els Gesta comitum Barcinonensium et regum Aragonum, en la Historia gothica de Rodrigo Jiménez de Rada així com en altres textos.
Bé que literàriament té un valor poc notable, i que inclou fets llegendaris, destaca per la nombrosa informació inèdita que conté, que ha servit de guia per a la historiografia catalana posterior.
(Catalunya, 1609)
Història general de Catalunya des de l’antiguitat fins a la mort del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona (1162) escrita per Jeroni Pujades.
La primera part de l’obra, fins a la invasió sarraïna, fou escrita en català i, acabada el 1606, fou publicada el 1609; la segona fou escrita en castellà i restà inèdita i sense revisar. Possiblement Pujades només pensà de completar els Anales de Zurita en el període comtal català.
El manuscrit fou portat a París el 1651 per Pèire de Marca, i per això la part inèdita romangué desconeguda a Catalunya fins que Pau Ignasi de Dalmases la localitzà el 1698 a la biblioteca de l’arquebisbe de Rouen i Josep de Taverner i d’Ardena la copià en 1715-20 a la biblioteca reial de París, on havia estat traslladada el 1702.
Aquesta crònica representa una acumulació meritòria de material historiogràfic i documental, utilitzat, però, amb manca d’anàlisis crítica, procurant de conciliar els fets històrics i les llegendes més absurdes i divergents.
Posteriorment influí, més que en la historiografia, en la poesia patriòtica del període floralesc. Malgrat tot, proporciona encara alguna notícia d’interès, sobretot per al període comtal.
(Catalunya, 15 maig 1325 – 1328)
Escrita per Ramon Muntaner, és la més llarga i popular de les quatre Cròniques.
Comprèn des de Jaume I el Conqueridor fins a la coronació d’Alfons III el Benigne, i se’n destaca especialment el període on es narren els fets viscuts per l’autor, especialment l’expedició de la Companyia Catalana a Orient.
A pesar de la voluntat de Muntaner de glorificar la casa d’Aragó i les exageracions evidents que conté, l’obra és una aportació valuosíssima com a font històrica.
Concebuda per a ser escoltada, l’estil de la Crònica, directe i col·loquial, fa que entre l’autor i el públic oïdor s’estableixi una relació immediata i viva, causa probable de la seva popularitat.
(Catalunya-Aragó, 1369 – 1382)
Obra escrita en part pel monarca català.
A imitació de la Crònica de Jaume I, Pere III el Cerimoniós també féu escriure la seva crònica, la menys extensa i la més tardana de les quatre grans cròniques i molt diferent del Llibre dels feits, com diferents foren llurs autors o inspiradors; tot el que en l’obra del rei Jaume és impuls bèl·lic, heroisme i ideal cavalleresc, en les memòries del Cerimoniós és habilitat política i raó d’estat, fins al punt que en la seva Crònica, el rei Pere no dubta a aparèixer com un antecedent dels governants renaixentistes, autoritaris, intemperants, tortuosos i versàtils; la Crònica de Pere el Cerimoniós, que literàriament no és tan notable com les altres, constitueix una font de primer ordre per a l’estudi històric d’aquest regnat.
Per a la redacció, la definitiva, acabada el 1385, el monarca compta amb la col·laboració d’alguns membres de la seva cancelleria, com Bernat Descoll, Arnau de Torrelles, Bernat Ramon Descavall i Ramon de Vilanova, els quals treballaren directament sota ordres seves, partint de textos historiogràfics, documents oficials i els records personals del rei i els seus col·laboradors.
(Catalunya, 18 desembre 1981 – )
Distinció que atorga la Generalitat de Catalunya per a distingir, segons el seu criteri, a personalitats i entitats que han sobresortit en els camps cultural, científic, professional o empresarial.
Dades dels Països Catalans 