(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Cavaller. Féu diversos serveis per a Pere II el Gran.
El 1308, sota el regnat de Jaume II el Just, fou nomenat amb Pere Deslledó ambaixador català al Marroc, per bé que finalment no hi anà cap dels dos. S’ocupà sovint d’atendre, per aquest temps, els fills del monarca.
El 1314 assistí a Lleida al casament de l’infant Alfons, el futur rei Benigne, amb Teresa d’Entença, i signà a l’acta de concessió del comtat d’Urgell a favor dels contraents.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Cavaller. Fou delegat de Jaume II el Just a la cort de Xipre, per tal d’informar el monarca sobre el país i les persones reials, de cara al projecte de casar amb el monarca català una de les germanes d’Enric II.
Les llargues negociacions culminarien, temps després, amb la unió de Jaume amb Maria de Lausignan, la germana gran d’Enric. Més tard, tornà en ambaixada a Xipre per reclamar, en nom de Jaume II, la part encara no cobrada del dot de Maria.
(Catalunya, segle XIII – vers 1327)
Cavaller. Lluità a la batalla del cap Orlando, a Sicília (1299), a favor de Jaume II de Catalunya i prengué part en les campanyes de Múrcia i d’Almeria.
Fou veguer de Vilafranca i de Montblanc (1310) i de Girona–Besalú (1312, 1317 i 1318).
El 1313 anà a Sicília amb quatre galeres; pel camí coincidí amb l’estol en què viatjava el cronista Ramon Muntaner, amic seu, i l’acomboià fins a Messina.
Fou conseller reial (1321-22).
(Catalunya, segle XIV)
Vice-almirall de Catalunya.
Després de la batalla de Bòsfor, substituí Ponç de Santapau (1352) com a capità provisori, fins al nomenament de Mateu Mercer.
Fou enviat per Bernat II de Cabrera, amb vuit galeres, a seguir les costes de Sardenya: entrà a Porto Torres i envià tropes en auxili de Sàsser (1353).
(Catalunya, segle XIV – vers 1390)
Dignatari reial i cronista. Funcionari de la cancelleria de Pere III el Cerimoniós.
Fou un dels redactors de la Crònica d’aquesta monarca i va intervenir, sobretot, en la redacció de la primera part, escrita entre el 1371 i el 1382.
Sembla que portà el pes de la redacció general, els responsables de la qual foren el monarca mateix i altres col·laboradors, com Bernat Ramon Descavall, Arnau de Torrelles i Ramon de Vilanova.
(Catalunya, segle XIII – 1288)
Cronista. Autor d’una de les quatre grans cròniques medievals catalanes, la que porta el seu nom, coneguda també a través d’un manuscrit amb el títol de Llibre del rei En Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats, probablement originari del vescomtat de Castellnou i relacionat amb el bisbe de València Jaspert de Botonac i de Castellnou.
L’únic testimoniatge personal que en resta és el seu nom, que surt al començament de la Crònica. A través d’aquesta, però, es pot deduir que tenia accés als documents de l’arxiu reial.
Segons els estudis de M. Coll i Alentorn, sembla que l’autor pot ésser identificat amb una certa seguretat amb Bernat Escrivà, cavaller del seguici reial.
(Catalunya, 1596 – 1645)
Senyor de Besora i del Catllar. Fou regent de la tresoreria (1627-29) i famós perseguidor de bandolers.
Durant la Guerra dels Segadors lluità a Barcelona, a la plana de Vic i a la vegueria de Camprodon, al servei de la Generalitat de Catalunya.
(Catalunya ?, segle XIII – segle XIV)
Cavaller. Serví a Sicília a les ordres del rei Frederic III.
Fou figura destacada a la lluita contra els angevins quan aquests, trencant els convenis de pau establerts a Caltabellotta, tornaren a envair l’illa.
Ponç Descatllar manà aleshores una part de l’exèrcit reial que, prenent per darrera el cordó de setge de Tràpani, obligà Robert I de Nàpols a signar una pau precipitada com a únic recurs de salvació de les forces invasores.
(Catalunya, segle IX – 894/5)
Comte d’Empúries (862-894/5?).
Germà de Sunyer II d’Empúries, al qual assistí amb el govern també amb el títol de comte. Aquest fou el primer cas de govern plural indivís en un comtat català.
La seva filla Ranlo d’Empúries, fou abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Una altra filla, Virgília, fou amistançada de Miró II el Jove de Cerdanya-Besalú.
(Catalunya, segle VIII – 759)
(dit també Napifer o Nafiser) Llegendari fundador del llinatge de Montcada, el més important dels Nou Barons de la Fama i successor d’Otger Cataló a la seva mort.
Hauria mort després de bastir el castell de Mont Cataló, bressol d’aquest llinatge.
Durant un temps s’anomenava dapifer el que més tard seria conegut com a senescal, càrrec que molts membres de la família tingueren.
Prenent el títol per un nom, els genealogistes o heraldistes batejaren de Dapifer un personatge de faula, situat dos segles i mig abans del primer Montcada documentat. En feien derivar una línia, almenys en part llegendària, que lliga amb un Guillem de Montcada certament mort l’any 1000.
Dades dels Països Catalans 