(Ciutadella, Menorca, 25 setembre 1747 – Albarrasí, Aragó, 30 octubre 1807)
Eclesiàstic. Doctor en teologia. Residí a Madrid, i tingué una canongia a la seu de Mallorca. El 1797 fou nomenat bisbe de la restaurada seu de Menorca, on residí fins el 1801, que passà a Roma i Londres. Des del 1802 fou bisbe d’Albarrasí.
Publicà El noble bien educado… (1776) i El vasallo instruido en las primeras obligaciones… (1792), i deixà inèdit un extens Diccionario enciclopédico eclesiástico.
(Illes Balears, segle V)
Bisbe de Menorca. Residia a la ciutat de Iammo (Ciutadella). És famós per la carta que el 417 dirigí als bisbes i els fidels de la cristiandat explicant la conversió dels jueus de Mago (Maó). Narra que, amb motiu d’haver portat Pau Orosi les relíquies de sant Esteve, hi hagué una sèrie de discussions i controvèrsies a Maó, que acabaren amb la conversió dels jueus.
En la carta, titulada Epistola de Judeis (l’autor literari de la qual fou, probablement, Consenci), hi ha una explicació de la jerarquia, la litúrgia, el catecumenat i la situació jurídica dels jueus i la vida dels fidels, que és el millor document de l’estat de l’Església en aquells temps difícils. Tingué molta ressonància, i al nord d’Àfrica era llegida als fidels en les funcions sagrades.
(Menorca)
Demarcació de l’església catòlica, que comprèn l’illa de Menorca i té la capital a Ciutadella. La diòcesi és dividida, actualment, en tres arxiprestats: el de Ciutadella, el de Maó i d’Alaior.
Al començament del segle V consta ja com a bisbe (el primer que és conegut) Sever (417), escriptor llatí que residia a Iamnona (avui Ciutadella). Quan tingué lloc la incursió dels vàndals, el bisbe Macari de Menorca hagué de passar a l’Àfrica per a fer professió de fe davant el rei Hunneric a Cartago.
L’església menorquina degué continuar florent durant la dominació bizantina (segles VI-VIII). Menorca, juntament amb Mallorca, fou pretesa, bé que sense èxit, pel bisbe de Girona Servusdei, la qual cosa sembla indicar que, sota la dominació àrab, els cristians de l’illa no tingueren bisbe propi. El 1058 consta que encara hi havia clergues i temples oberts, quan el rei de Dénia, Alī ibn Mugāhid, cedí el govern espiritual de totes les Illes Balears al bisbe de Barcelona.
Quan tingué lloc la conquesta de Menorca, en temps d’Alfons el Liberal (1287), l’illa no recobrà el bisbat, i passà a formar part de la diòcesi de Mallorca. El rector de Ciutadella -de presentació reial- n’era el paborde, que era ajudat per un vicari general -nomenat pel bisbe de Mallorca-.
Jaume II de Mallorca establí, vers el 1303, el pariatge o reglamentació parroquial menorquina, amb set parròquies i quatre esglésies filials. Aquesta ordenació continuà fins el 1795, que fou restablert el bisbat propi de Menorca. Sota la dominació anglesa, algunes esglésies passaren al culte anglicà, i fins s’establí una lògia maçònica a Maó; el bisbe Vila i Camps n’hagué de sofrir les conseqüències. El seminari diocesà fou fundat, el 1858, pel bisbe Mateu Jaume.
Durant la guerra civil de 1936-39 el bisbe Joan Torres, cec i nonagenari, fou reclòs a l’hospital civil; 38 sacerdots, entre diocesans i regulars, foren morts violentament, i la majoria de les esglésies foren destruïdes o saquejades. A partir del 1939 les esglésies foren refetes.
Arran del concili II del Vaticà, una part de la clerecia i del laïcat menorquí, molt més a prop de l’evolució de Barcelona que no de la de Mallorca, ha pres actituds summament radicals, que contrasten amb el conservadorisme dels altres sectors.
Enllaç web: bisbat de Menorca
(Illes Balears ?, segle V)
Bisbe de Menorca. El 484, durant el domini dels vàndals sobre les illes Balears (427-534), fou cridat a Cartago, juntament amb els bisbes Elies de Mallorca i Opili d’Eivissa, per donar raó de la seva fe davant el rei vàndal Hunneric.
(Llucmajor, Mallorca, 31 agost 1811 – Palma de Mallorca, 19 febrer 1886)
Prelat. Fou canonge de Palma i més tard, bisbe de Menorca (1858-75) i de Mallorca (1875-86). Les seves pastorals foren remarcables.
El seu germà fou Antoni Jaume i Garau (Llucmajor, Mallorca, vers 1820 – Palma de Mallorca, 1885) Metge. Estudià medicina a Montpeller, on publicà la seva tesi (1850). Dirigí l’hospital de colèrics de sa Llonja (1865). Fou regidor de l’ajuntament de Palma i president de la Societat Arqueològica Lul·liana. Publicà la traducció que ell mateix havia fet de Los pozos artesianos en Mallorca (1879), d’Hermite.
(Alcoi, Alcoià, 15 novembre 1870 – Saragossa, Aragó, 30 maig 1955)
Prelat. S’ordenà el 1894. Fou professor de filosofia i teologia al seminari de València de 1896 a 1916. Des del 1903 era canonge a la seu valentina.
El 1916 fou nomenat bisbe de Menorca. El 1924 fou preconitzat arquebisbe de Saragossa.
Temple principal de l’illa. Té com a titular a santa Maria. Alfons II el Franc en disposà la construcció a la conquesta de Menorca (1287), com a parròquia, però el 1301 encara no era acabada.
És gòtica, d’una sola nau i amb dotze capelles laterals. El campanar, de planta quadrada, era probablement el minaret de l’antiga mesquita. Incendiada durant el saqueig turc (1558), en caigueren les voltes de la part del presbiteri el 1626, la darrera clau de les quals fou reposada el 1634.
Al principi del segle XVIII fou afegida la capella de les Ànimes, barroca, i entre el 1813 i el 1890, la del Santíssim, d’estil corinti, com el frontis de la porta principal, que amaga l’antiga porta. De l’antic edifici és destaca la porta de la Llum.
Des del 1301 tingué capítol presidit per un paborde amb jurisdicció sobre tot Menorca, sota la dependència del bisbat de Mallorca. El 1795, amb la creació de la diòcesi de Menorca n’esdevingué la catedral.
Actualment té 12 canongies i 10 beneficis (en part vacants). El 1953 li fou concedit el títol de basílica.
(València, 10 març 1846 – Jaén, Andalusia, 23 desembre 1906)
Prelat. Bisbe de Menorca (1896-99) i de Jaén (1899-1902). Canonge de València.
A més de fulletons apologètics i periodístics, és autor de Memoria histórica sobre la creencia de los españoles en la Concepción Inmaculada de María Santísima (1881).
(Navàs, Bages, 11 març 1926 – Manresa, Bages, 12 agost 2003)
Eclesiàstic. Va estudiar dret canònic a Salamanca i, després d’ésser ordenat sacerdot (1949), fou destinat a la diòcesi de Sogorb-Castelló (1951) i més tard a la de Tarragona (1970).
El 1977 fou nomenat bisbe de Menorca, on donà una gran importància a Solsona.
(Mataró, Maresme, 20 juny 1760 – Tarragona, 17 setembre 1825)
Eclesiàstic i polític. En produir-se la invasió napoleònica (1808), esdevingué canonge de la Seu d’Urgell, i poc després fou nomenat president de la Junta Provincial. Fou un dels diputats catalans a les corts constituents de Cadis (1812), on prengué posició contra les innovacions.
El 1815 fou nomenat bisbe de Menorca.
La seva actitud conservadora el dugué, durant el Trienni Constitucional, a adherir-se a la insurrecció reialista i, essent arquebisbe electe de Tarragona, passà a formar part de la Regència d’Urgell (1822), al costat del baró d’Eroles i del marquès de Mataflorida.
L’any següent, ja dissolta la Regència, i amb la restauració de l’absolutisme, prengué possessió de la seu arquebisbal de Tarragona.
Dades dels Països Catalans 